Hi ha dades que, llegides de pressa, semblen escrites per un estadístic amb sentit de l’humor. A Catalunya, la productivitat per hora treballada millora; en canvi, la productivitat per treballador pràcticament no es mou. El Govern pot triar la xifra que li convingui i vendre-la com una epopeia. Però la realitat, que acostuma a ser menys ornamental, és una altra.
La diferència no és cap contradicció, sinó el retrat exacte del model econòmic català actual.
D’acord amb les dades de la Cambra de Comerç de Barcelona, el PIB real ha crescut prop d’un 2,7%. Les hores treballades, només un 1,5%. D’aquí se’n desprèn una millora de la productivitat per hora de l’ordre de l’1,2%. Fins aquí, la fotografia és digna: cada hora de feina rendeix una mica més.
Ara bé, si en lloc de dividir pel nombre d’hores ho fem pel nombre de treballadors, la música canvia. L’ocupació també ha augmentat aproximadament un 2,7%, gairebé el mateix que el PIB. Traducció planera: l’economia produeix més perquè hi treballa més gent, no pas perquè cada ocupat produeixi gaire més que abans. Aquí s’acaba l’èpica i comença la comptabilitat seriosa.
Això és el que els economistes anomenen creixement extensiu. Dit en llenguatge de carrer: el país avança afegint braços, no pas multiplicant la força de cada braç.
El patró encaixa perfectament amb l’estructura catalana recent. El gruix del creixement prové dels serveis: turisme, restauració, comerç, logística i serveis personals. Tots aquests sectors tenen una virtut política evident: creen ocupació ràpidament i fan lluir les rodes de premsa. Però també tenen un límit tossut: la productivitat mitjana és modesta.
Per això la productivitat per treballador s’estanca mentre que la per hora millora lleument. Han crescut els contractes a temps parcial, la flexibilitat horària i les jornades més fragmentades. En resum: hi ha més persones ocupades, però amb menys hores mitjanes per cap. El resultat és que cada hora pot semblar més eficient, mentre que el rendiment per treballador es manté gairebé igual.
És una diferència tècnica, sí, però sobretot és una diferència política. Perquè explica quin país s’està construint.
Un país que crea molta ocupació però no eleva prou la productivitat agregada té un sostre salarial molt baix. Els salaris reals només poden créixer de manera sostinguda si augmenta la productivitat. Si aquesta millora és escassa, l’augment dels sous només pot sortir de tres llocs: dels marges empresarials, dels preus o de l’endeutament. Cap dels tres no és etern.
Per això la Catalunya dels clústers biomèdics, les TIC i la indústria exportadora conviu amb una altra Catalunya molt més nombrosa: la dels serveis de valor afegit limitat, on la competitivitat depèn més del cost que de la innovació. És una economia dual: molt moderna en alguns nuclis, molt convencional en el conjunt.
La qüestió decisiva és la productivitat total dels factors (PTF), el veritable termòmetre del progrés profund: tecnologia, organització, capital humà i qualitat institucional. I aquí és on la lectura es torna menys amable. Les dades suggereixen que la PTF creix poc. És a dir, la millora no prové tant d’innovar millor com d’afegir més treball i més capital sobre una base coneguda.
Aquest és el nus del diagnòstic català. L’economia és dinàmica, exporta, atrau inversió i crea ocupació. Però encara no ha resolt la seva dependència d’un model de creixement que premia la quantitat abans que la qualitat.
La conclusió pràctica és severa: sense un salt en capital humà, innovació aplicada, escala empresarial i eficiència institucional, Catalunya pot continuar creixent i, alhora, continuar sense convergir de debò amb el nucli productiu europeu.
No és una mala notícia conjuntural. És una advertència estructural.
Loading ...
