El president del Govern, Pedro Sánchez, i el seu nucli dur a la Moncloa —que comptava amb 477 assessors el 2025, amb un cost aproximat de 40 milions d’euros— i ministres com Óscar Puente, Óscar López i Félix Bolaños, que formen part del cercle estratègic general, sostenen que poden guanyar les pròximes eleccions generals fins i tot encadenant derrotes prèvies a les autonòmiques de Castella i Lleó i Andalusia, abans d’una llarga aturada política de gairebé un any que desembocaria a les municipals i finalment les generals.
La hipòtesi estratègica és clara: perdre ara per guanyar després. Tot i això, convertir una successió de derrotes —que deixarien el PSOE molt debilitat en el poder autonòmic i local— en una victòria exigeix el compliment de diverses condicions polítiques internes i externes.
Primera condició: blindar el partit després de les derrotes
La primera condició és de naturalesa interna. Ja està en marxa amb la “diàspora” de ministres cap a candidatures autonòmiques. Assumeix que els ministres enviats al capdavant electoral perdran, encara que en el cas de Pilar Alegría s’esperava inicialment un resultat millor, subestimant el deteriorament de la seva imatge política.
No és ingenuïtat. La lògica és diferent: aquests ministres actuen com a garants de la disciplina orgànica després dels revessos. L’objectiu és evitar una rebel·lió interna derivada de desastres electorals successius. Si els candidats derrotats pertanyen al nucli de confiança del president, el control de l’aparell es manté ferri i es redueix el risc de fractura interna. No es tracta de guanyar eleccions, sinó de mantenir el partit unit en la derrota.
Segona condició: la construcció del “líder global”
La segona condició és de caràcter estratègic i simbòlic: la transformació del perfil internacional del president.
S’abandona la imatge del Sánchez europeista que aspirava a un paper destacat a les institucions europees i atlàntiques, i s’impulsa la construcció d’un líder global de l’esquerra progressista. En aquest marc:
- S’oposa a decisions europees com el rearmament i el reforçament de la defensa nuclear.
- Marca distàncies amb el canceller alemany Friedrich Merz, especialment quan aquest advoca per desregularitzar l’excés burocràtic de la UE.
- S’enfronta de manera tangencial, no frontal, al president nord-americà Donald Trump.
- Manté una posició especialment favorable cap a la Xina en comparació amb altres líders europeus.
- Desafia els “tecno oligarques”, almenys de paraula.
- Competeix indirectament en les relacions amb la Xina amb dirigents com Viktor Orbán, encara que des de l’extrem ideològic oposat.
Tot i que la política internacional rarament determina el vot en clau domèstica, l’equip presidencial considera que, en un context de polarització global davant de Trump, aquest perfil pot generar dividends electorals a l’electorat progressista.
Tercera condició (decisiva): Erigir-se en únic dic davant del “protofeixisme”
La tercera condició és la clau tàctica: presentar-se després de les derrotes com l’únic baluard davant de l’amenaça del “protofeixisme” de Vox i Partit Popular.
La narrativa busca separar les derrotes territorials del lideratge personal: els que perden són “altres” del PSOE; el president se situa per sobre del partit com a líder de l’esquerra que ha de frenar l’onada populista que recorre Europa i el món.
Aquesta estratègia s’alimentaria amb grans iniciatives institucionals que afectin l’ordre constitucional i requereixin majories qualificades, traslladant a l’electorat la idea que només una majoria àmplia pot consolidar aquests canvis.
La constitucionalització de l’avortament: primer gran moviment
La primera mesura en aquesta direcció ja està en marxa: elevar l’avortament a rang constitucional, seguint el precedent impulsat per Emmanuel Macron a França.
El 26 de febrer s’ha de pronunciar el Consell d’Estat. Després d’una intensa polèmica interna que ha tensionat la institució, previsiblement declararà per majoria –la que sumen els membres designats pel Govern– que no hi ha inconvenient per iniciar aquest canvi.
La jurisprudència del Tribunal Constitucional sobre l’avortament ha establert tres premisses constants:
- La vida humana és un continu biològic des de la gestació.
- El nasciturus no és titular d’un dret fonamental subjectiu.
- Però sí que és un bé jurídic constitucionalment protegit.
Aquesta tercera premissa implica un deure de protecció per part de l’Estat. La despenalització de l’avortament es legitima com a resposta a un conflicte constitucional greu, no com a neutralitat estatal davant de la vida prenatal. La vida prenatal roman protegida, encara que de manera ponderada.
Constitucionalitzar l’avortament alteraria aquest pressupost estructural. Es distorsionaria el text i el sentit de la Constitució, però això és el que menys importa a Sánchez, que concep els drets en funció del seu benefici. La despenalització no equival al reconeixement d’un dret fonamental autònom.
La via de l’article 43 i l’acusació de “mutació constitucional”
El pas següent seria aprovar la reforma mitjançant una via indirecta: vincular l’avortament al dret a la protecció de la salut (article 43 CE).
Tot i això, l’article 43 no forma part del nucli dur de drets fonamentals i no gaudeix del règim reforçat de l’article 15 CE (dret a la vida). Utilitzar-lo per reconfigurar materialment aquest darrer sense seguir el procediment agreujat de reforma constitucional suposaria una mutació constitucional més que una interpretació evolutiva. Una cacicada parlant en plata.
Però això tampoc no importa. Només cal recordar decisions controvertides de la Fiscalia General de l’Estat i resolucions del Tribunal Constitucional, com ara la revisió de condemnes en el cas dels ERO d’Andalusia.
Així i tot, no és clar que el Govern disposi de la majoria qualificada necessària. Què persegueix aleshores? Intensificar la polarització entre blocs i recompondre la seva relació amb el feminisme, deteriorada per escàndols que han afectat la imatge d’un Executiu autodefinit com a “feminista”, incloent-hi l’últim cas del comissari González, policia jubilat però en actiu ni més ni menys com a número dos de la Policia, el DAO del Ministeri de l’Interior per decisió governamental.
Polarització econòmica i reedició del conflicte de blocs
L’estratègia no es limita al terreny constitucional. També s’alimenta l’enfrontament econòmic mitjançant crítiques als empresaris per no elevar salaris malgrat beneficis creixents, sense distingir entre grans corporacions i la majoria de pimes i micropimes que operen amb marges ajustats.
En aquest context, no es descarta un augment deliberat de la confrontació política, evocant una reedició simbòlica de “vermells contra blaus”. Cap mesura destinada a mobilitzar una majoria àmplia per impulsar canvis constitucionals es considera fora del tauler, inclosa, com a hipòtesi extrema, l’obertura del debat sobre la fi de la monarquia, encara que aquest seria un indici de deteriorament sever de les expectatives electorals.
La conclusió és que l’escenari projectat és un “guerracivilisme” sense armes, una polarització màxima com a eina de supervivència política. L’objectiu final: mantenir-se al poder.
La conclusió és que l'escenari projectat és un “guerracivilisme” sense armes, una polarització màxima com a eina de supervivència política. Share on X
Loading ...
