- Una campanya llarguíssima. Malgrat que l’inici oficial fou ahir, fa setmanes que estem en eleccions, amb un Casado que no para de moure’s i un Sánchez que mostra un perfil discret i presidencial, convençut que les enquestes li són favorables. Predicció: una part de l’electorat sotmès a més a una estratègia electoral a cara de gos, quedarà cansat de tanta baralla i desqualificació.
- La campanya de les enquestes. Aquestes sempre són un ingredient de la contesa electoral. No són neutrals ni encara que ho vulguin, però en aquesta ocasió el fenomen s’accentua per la macro enquesta del CIS, amb resultats d’una banda ben imprecisos (40% d’indecisos, ventall d’assignació d’escons amplíssim), i un altre ben polèmic: les seves diferències amb la mitjana d’enquestes i amb els trakings són notables ( enllaç a la nostre info).
- Uns resultats que poden ser paradoxals. La dreta pot guanyar les eleccions i PSOE i els socis treure més escons i formar govern. Si aquesta possibilitat es produeix, com a conseqüència de la distribució de restes en les circumscripcions que elegeixen 5 o menys diputats, tindrem obert l’endemà de les eleccions un altre conflicte polític.
- Les grans qüestions no reben resposta dels partits. Els grans problemes, els reptes imperiosos no reben una resposta concreta dels partits. En el cas català, no tenim gairebé res més concret sobre la taula que l’aplicació dels 155 “permanent i revisable” i discursos de centralització. No és un bagatge que aleni l’esperança de les solucions. Però és que tampoc altres fets decisius: el lligam entre dèficit públic i un endeutament insuportable, l’atur que, segons totes les previsions, es cronificarà per sobre del 13%, les pensions amb un règim insostenible, el desequilibri de recursos i polítiques generacionals que massacra els joves, la caiguda de la classe mitjana, el preu de l’habitatge que ho distorsiona quasi tot, el precariat, la manca d’un model energètic, l’alentiment econòmic global. Tots aquests són problemes, i no hi són tots, que unes eleccions haurien de servir per posa sobre la taula i comparar solucions. No és així.
- La revolta de RTVE. Per primera vegada a l’inici de la campanya electoral el Consell d’Informatius de RTVE ha emès un dur comunicat contra el “menyspreu socialista”, en no acceptar l’habitual debat entre les principals forces, i preferir una empresa privada per fer un debat a 5 amb presència de VOX. Al marge d’altres consideracions, cal dir que és la primera vegada que un partit sense representació parlamentària es fa present en els debats entre les grans formacions, i està per veure que no doni peu a algun recurs a la Junta Electoral. L’interès de Sánchez per la presència de Vox està en l’arrel del conflicte.
- El ball dels indecisos. Un 40% és molt, i genera més incertesa, a banda de la que ja de per si atorga el joc en les petites circumscripcions. Ciutadans és un dels partits que es pot veure més afectat. És clar que també es pot relativitzar: en realitat no són tants votants, molts poden anar a l’abstenció i situar-se aquesta en una xifra normal-alta, i aleshores, el repetiment afectaria perquè restaria a uns i altres, però no sumaria. L’impacte seria menor. També es pot produir una redistribució d’última hora més o menys simètrica que influiria poc en els resultats.
- L’última setmana. Les últimes 24 hores. Aquests períodes de temps seran decisius i la campanya se situarà en màxims. Caldrà veure qui mostra més encert. Amb tot, les expectatives seran determinants. Si el PP és percebut com a feble pel que fa al resultat -i va en camí- afavorirà el vot protesta a Vox. La qüestió catalana i, cada vegada més, els excessos de la perspectiva de gènere afavoreixen la formació d’Abascal, que són els únics que marquen diferències amb la resta en aquest tema.
- La Caiguda de Puigdemont? L’expresident se la juga. Si no aconsegueix transformar les previsions i continua la tendència dominadora d’ERC, serà un desastre per a les seves aspiracions de lideratge a distància, i malmenarà el que per a ell és més important: els resultats a les municipals per dominar consistoris i la seva pugna personal amb Junqueras a les europees.
- El futur d’Iglesias i més enllà. També Iglesias se la juga i amb ell la seva parella política i també personal, Montero, perquè van massa junts perquè un pugui succeir l’altre si les coses van mal dades. Cal veure que dóna de si la seva oferta electoral que juga molt fort el feminisme de gènere, canvi de nom de la coalició inclòs. Aquest és un test que va més enllà del partit i prova la consistència política d’aquella formació. També es juga la distància o proximitat numèrica amb VOX tant en escons com en diputats
- Els radicals poden ser el salvavides del PP a Catalunya. La perspectiva dels populars és tan dolenta, un diputat, que qualsevol ajut fa bullir l’olla, i en aquest cas les accions violentes per impedir que la seva cap de llista pugui dur a terme la seva campanya electoral li donen visibilitat, i atreu uns vots que podrien anar a VOX i al Cs, amb una Arrimadas que arriba al final de partit molt desgastada pel seu paper de registre únic. A més que a l’hora de repartir llenya, Cayetana domina millor l’escenari, com s’ha vist amb els recents successos a la UAB.
