Què ens diu la comparació de la renda de Catalunya amb la resta d’Espanya i Madrid?

Les darreres dades publicades per l’INE faciliten una bona aproximació a la situació de Catalunya en relació amb dues de les seves referències bàsiques: la resta d’Espanya i la Comunitat de Madrid, és una visió ad intra que per ser completa necessitaria la corresponent ad extra, la nostra situació actual a la Unió Europea.

Catalunya destaca com una de les comunitats amb més nivell de renda per càpita a Espanya, però no forma part del pòdium, perquè és darrere de Madrid, el País Basc i Navarra.

Els municipis catalans, en conjunt, presenten rendes superiors a la mitjana espanyola i una distribució menys esbiaixada cap als valors baixos. En termes quantitatius, gairebé la meitat (46,9%) dels municipis de Catalunya són al quartil més alt de renda nacional, davant de tot just un 22% dels municipis de la resta d’Espanya (excloent-ne Catalunya).

A la inversa, només un 3% de municipis catalans cauen al quartil més baix de renda, mentre que a la resta del país prop del 28% dels municipis estan en aquest estrat inferior. Això reflecteix que la prosperitat municipal a Catalunya està més estesa territorialment que en altres regions: fins i tot fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, ​​hi abunden localitats amb nivells de renda mitjans-alts. En canvi, en moltes autonomies del sud i est, una proporció significativa de pobles se situa a les franges de renda baixa.

Des d’una perspectiva agregada, la renda neta mitjana per persona a Catalunya (aprox. 14–15 mil € anuals) supera al voltant d’un 15-20% la mitjana de la resta d’Espanya (que ronda els 12–13 mil €). Així mateix, la renda mitjana per llar a Catalunya és més elevada: el 2022 s’estimava entorn de 35 mil € per família, clarament per sobre de la mitjana de les altres comunitats (prop de 30 mil €). Aquest avantatge relatiu s’explica per un teixit productiu més dinàmic i salaris mitjans més alts, a més d’una proporció més baixa de població aturada o inactiva que en regions deprimides.

Pel que fa a desigualtat, Catalunya exhibeix nivells moderats, comparables a la mitjana nacional. El coeficient de Gini per al conjunt de Catalunya se situa aproximadament a la banda 0,30–0,32 i reflecteix una distribució d’ingressos relativament equilibrada dins de la comunitat. Aquest valor és lleugerament inferior a la mitjana de Gini de la resta d’Espanya, on regions amb bosses de pobresa intensa eleven la desigualtat mitjana.

Per exemple, comunitats com Andalusia, Múrcia o les Canàries presenten Ginis una mica més grans a causa de més bosses de rendes baixes, mentre que Catalunya combina un nivell alt de renda amb desigualtat continguda. Això suggereix una sòlida base de classes mitjanes a l’estructura social catalana.

Un indicador il·lustratiu: cap municipi català figura entre els més desiguals del país, en contrast amb altres regions. Els territoris amb més bretxa interna es troben fora de Catalunya (Ceuta, Melilla o fins i tot el municipi madrileny de Pozuelo superen Gini 0,39). Catalunya no té aquestes disparitats extremes, probablement gràcies a una menor concentració de la pobresa extrema.

De fet, províncies catalanes com Barcelona, ​​Girona, Tarragona o Lleida presenten Ginis provincials al voltant de 0,30–0,31, situant-se dins del rang típic espanyol. Aquesta xifra implica que la distribució d’ingressos a Catalunya és més equitativa que a Madrid o Andalusia, encara que lleugerament menys igualitària que en comunitats capdavanteres en cohesió com Castella i Lleó o Aragó (el Gini de les quals ronden 0,29), però que té com a causa principal el pes de les prestacions de jubilació en el conjunt de la població, especialment en el primer cas.

Per sintetitzar aquestes anàlisis comparatives, la Taula presenta alguns indicadors clau agregats (2022):

Taula. Indicadors de renda i desigualtat: Catalunya vs. resta d’Espanya (2022)

Font: Elaboració pròpia amb dades INE (Nota: S’hi inclouen estimacions agregades no proporcionades directament per INE, calculades a partir de la distribució regional).

L’altra gran referència compartida és Madrid, i les coses han anat canviant a pitjor per a Catalunya.

La Comunitat de Madrid ostenta la renda mitjana més alta del país, impulsada per la capital i els seus municipis adjacents acomodats. De fet, Madrid acull el municipi més ric d’Espanya, Pozuelo de Alarcón (29,3 mil € per càpita), així com altres nuclis de renda molt elevada (Boadilla, Majadahonda, Alcobendas, Las Rozas, etc.).

Catalunya, per la seva banda, té com a municipi més pròsper Matadepera amb 24,8 mil € (2n a escala espanyola), seguit de Sant Just Desvern i Sant Cugat del Vallès rondant 23–24 mil €. És a dir, el sostre de renda és més alt a Madrid, però Catalunya també ubica diversos municipis al top 10 nacional per ingressos mitjans.

En considerar mitjanes regionals, la renda per càpita mitjana a Madrid (17 mil €) supera al voltant d’un 15-20% la catalana (14-15 mil €) i aquesta diferència que no existia fa una dècada es va ampliant any rere any. Aquesta bretxa s’explica perquè Madrid concentra més llocs de treball d’alta remuneració (sector financer, seus corporatives) i registra més renda disponible a la seva àrea metropolitana.

No obstant això, en l’àmbit municipal Catalunya exhibeix una distribució més uniforme de la riquesa: com vam veure, gairebé el 47% dels seus municipis estan al quartil alt nacional, davant del 36% dels madrilenys. Això indica que fora de la ciutat de Madrid, a la seva regió hi ha més municipis de renda mitjana-baixa (per exemple, al sud metropolità o la Serra) que els equivalents a Catalunya.

Pel que fa a renda per llar, ambdós territoris són líders amb valors similars al voltant de 35-40 mil € anuals de mitjana. Madrid es pot situar un esglaó per sobre atès que les seves llars solen tenir nivells educatius i ocupacionals molt alts; l’estadística de declarants IRPF mostra rendes brutes familiars mitjana a Pozuelo properes a 85 mil €. Catalunya també té focus d’alts ingressos familiars (p. ex. el Vallès Occidental, amb municipis com Sant Cugat amb renda elevada i doble ingrés habitual per llar), però de mitjana l’avantatge madrileny persisteix lleugerament.

La desigualtat interna marca una diferència més palpable: Madrid tendeix a ser més desigual que Catalunya. L’índex de Gini de la ciutat de Madrid arriba a 0,352, superior al 0,319 de Barcelona. Aquesta pauta s’estén al conjunt regional: la Comunitat de Madrid registra una notable heterogeneïtat entre zones opulentes (nord-oest metropolità) i àrees vulnerables (cinturó sud), així com dins de la mateixa capital per districtes.

Catalunya, en canvi, encara que també té contrastos, sembla menys polaritzada. Cap municipi català té Gini per sobre de 0,34, mentre que a Madrid trobem Pozuelo rondant 0,40. Fins i tot entre capitals, Barcelona mostra menor concentració de renda alta que Madrid (només 35,4% de les seccions censals són de renda “molt alta” davant del 39,3% a Madrid).

Dit d’una altra manera, la riquesa a Madrid conviu més a prop de la  pobresa, generant bretxes locals més grans. Un exemple extrem: el barri més ric de Madrid té una renda cinc vegades superior a la del més pobre, segons estudis municipals, mentre que a Barcelona la proporció és menor (3 vegades). A més, Madrid capital i perifèria acumulen més immigració econòmica recent i desigualtats educatives que tendeixen a amplificar la dispersió d’ingressos, una mica menys accentuat a Catalunya.

 Loading ...