Durant dècades, el govern municipal de Barcelona ha pres decisions urbanístiques amb relació a les places, que el temps ha demostrat desafortunades.
Una de les més paradigmàtiques ha estat la gestió de les grans places, aquests espais que havien d’articular la ciutat moderna amb la històrica i que, a la pràctica, han acabat convertides en llocs sense identitat clara.
La Plaça Catalunya, la més emblemàtica de totes, mai no va complir el propòsit d’articular bé l’Eixample amb Ciutat Vella. Sempre va ser un espai indeterminat, poc definit, que avui evidencia signes de degradació. I que dir del furor “noucentista” per les fatídiques places dures, que encara perduren malgrat la inclemència dels nostres llargs estius i onades de calor. Però si la Plaça Catalunya i les places dures pertanyen al passat, el veritable error contemporani es diu plaça de les Glòries Catalanes.
El que havia de ser una oportunitat històrica per repensar la ciutat del segle XXI ha esdevingut un exemple de manca de visió. En una urbs densa, contaminada i amb escassetat de zones verdes, Glòries tenia el potencial de convertir-se en el gran pulmó del nord de Barcelona, un espai verd comparable al Central Park de Nova York.
Tot i això, el projecte executat ha fragmentat la plaça en petites taques verdes i equipaments dispersos, sense cohesió. Cada element, considerat de manera aïllada, pot tenir sentit. Però en conjunt, el resultat és decebedor: un espai obert, àrid, sense prou ombra ni frescor, que en ple estiu es torna poc atractiu i mancat de confort ambiental.
A això s’hi suma una dada difícil d’ignorar: 740 milions d’euros. Aquesta és la xifra que, quan les obres estiguin totalment finalitzades, deu haver costat transformar la plaça de les Glòries.
Des d’una perspectiva tècnica i ambiental, la plaça de les Glòries Catalanes representa un dels majors fracassos en la planificació urbana recent de Barcelona. La intervenció, lluny de consolidar un model d‟espai públic adaptat als desafiaments climàtics del segle XXI, reprodueix vells errors: la fragmentació del territori, la manca de massa arbòria i la manca d‟una estratègia coherent d‟infraestructura verda.
Barcelona, ciutat amb una de les densitats urbanes més altes d’Europa i un clima cada cop més extrem, necessita àrees verdes de gran escala capaces de funcionar com a embornals de carboni, reguladors tèrmics i refugis climàtics. Glòries, per la seva extensió i localització estratègica, era el lloc idoni per consolidar aquest model. Tot i això, el resultat final és un conjunt d’espais dispersos i desarticulats, amb superfícies d’ombra insuficients i una biodiversitat limitada, incapaç d’exercir un paper ecològic rellevant.
La inversió de 740 milions d’euros no ha estat traduïda en un retorn ambiental proporcional. Les decisions projectades han prioritzat l’estètica i la funcionalitat immediata sobre els paràmetres de resiliència i de confort climàtic. El resultat és un paisatge urbà dur, amb materials d’alta reflectància i un notable dèficit de vegetació arbòria capaç de generar microclimes favorables.
Dèficit ambiental i urbà
Els arbres no són pas simples elements ornamentals. Són infraestructures naturals essencials per a la sostenibilitat de les ciutats.
- Captura de carboni: cada arbre urbà pot absorbir entre 10 i 30 kg de CO₂ anuals, contribuint a reduir la petjada de carboni.
- Filtració de contaminants: el fullatge reté partícules en suspensió (PM10, PM2.5) i altres contaminants atmosfèrics, millorant la qualitat de l’aire.
- Regulació tèrmica: l’ombra i l’evapotranspiració poden reduir fins a 12 °C la temperatura superficial a zones urbanes i entre 0,4 i 4 °C la mitjana general, mitigant l’efecte illa de calor.
La planificació de les Glòries ha ignorat sobre manera aquests principis. En lloc d’una massa verda contínua i densa, s’ha optat per zones obertes amb vegetació baixa, cosa que en limita la capacitat de refredament i l’impacte ecològic. El resultat és un espai amb un alt consum energètic associat al manteniment i escassa eficiència climàtica.
Un model obsolet per a una ciutat en emergència climàtica
El projecte reflecteix una concepció de la ciutat heretada del segle XX: prioritza el disseny visual i la segmentació d’usos davant de la integració ambiental i la sostenibilitat funcional. En una era marcada per l’escalfament global, les ciutats necessiten sistemes urbans que actuïn com a ecosistemes, on la vegetació, el sòl permeable i la gestió hídrica s’integrin amb el disseny urbà.
Les Glòries havia de ser el laboratori d’aquesta nova visió; tot i això, ha acabat sent una plaça sense ombra, símbol de la desconnexió entre discurs polític i realitat ambiental.
Barcelona, que aspira a ser un referent de sostenibilitat, ha perdut una oportunitat única per demostrar lideratge tècnic en adaptació climàtica urbana. El projecte de Glòries, més que no pas un model d’innovació, és una advertència: la sostenibilitat no es declara, es dissenya.
En una urbs densa, contaminada i amb escassetat de zones verdes, les Glòries tenia el potencial de convertir-se en el gran pulmó del nord de Barcelona #PlaçaDeLesGlòries Share on X
Loading ...
