Quan a finals dels anys vint del segle XXI la política europea i espanyola va entrar en la seva fase més decadent, pocs podien imaginar que el buit cultural i moral no l’omplirien ni els populismes de dreta ni els progressismes esgotats, sinó una força inesperada: una avantguarda cultural d’arrel cristiana, no-confessional, que en una dècada es transformaria en corrent principal.
Tot va començar enmig de la crisi de legitimitat del sistema. A Espanya, el sanchisme havia convertit l’Estat en un mecanisme d’autopreservació partidista, mentre a Catalunya el procés havia deixat un desert moral i polític. Europa, per la seva banda, ofegada en tecnocràcia i discursos buits, s’enfrontava a un problema més greu: la pèrdua de sentit i un bel·licisme redescobert i suïcida.
En aquell buit, un petit grup de persones compromeses, d’intel·lectuals, educadors i activistes va decidir que la resposta no podia ser ni més crispació, ni més tecnocràcia, ni més demagògia. No podia ser continuar amb la partitocràcia que ens ofega. Calia recuperar les arrels humanistes i cristianes d’Europa, però sense caure en confessionalismes. Parlaven de comunitat, de família, de bé comú, de virtuts, de regeneració. I, sobretot, van saber traduir aquest llenguatge antic en símbols nous, i projectes polítics connectats amb les necessitats de la gent.
Els primers anys (2025–2028) foren els més difícils. Revistes digitals llegides només per uns pocs milers, escoles de lideratge que reunien trenta joves en un casal parroquial, pòdcasts que sonaven a clandestinitat cultural. Però en aquella foscor va començar a bategar una altra manera d’entendre el futur.
Entre 2028 i 2032, l’avantguarda va fer el salt. Les primeres promocions d’aquella escola de líders havien creat xarxes locals: associacions veïnals, cooperatives de consum, plataformes juvenils creatives. Artistes cansats del discurs woke trobaven en aquella proposta un nou fil narratiu. En alguns barris, la presència era tan visible que ja no semblava un moviment minoritari, sinó un teixit cívic amb vida pròpia.
Mentrestant, els populismes de dreta mostraven les seves limitacions: criticar sense proposar, mobilitzar sense construir. Els governs progressistes, per la seva banda, ofegats en contradiccions internes, no sabien respondre al col·lapse educatiu, demogràfic i social. La societat, en canvi, començava a mirar cap a aquest nou relat que no cridava, sinó que proposava vida i sentit.
El punt d’inflexió arribà al voltant del 2031. Diverses candidatures locals inspirades en aquest corrent van guanyar ajuntaments arreu, i allà van demostrar que no només sabien parlar, sinó també gestionar amb coherència i transparència. Educació, habitatge assequible, suport a famílies i economia productiva es van convertir en el seu segell. Abans, però, el 2028 havien presentat una llista cívica a les eleccions catalanes amb un bon resultat i a les municipals del 2027 s’havien fet presents en un conjunt d’ajuntaments seleccionats.
I així, en una dècada, el que havia començat com una avantguarda cultural dispersa es va convertir en un corrent polític i cultural central. El secret? No competir en el terreny de la crispació, sinó obrir un camí nou: recuperar les arrels cristianes per regenerar el futur, no per restaurar el passat.
Avui, el 2035, podem dir que la història de l’avantguarda cristiana no-confessional ens recorda que les transformacions decisives no s’improvisen: es couen lentament, a foc cultural, fins que arriben a ser corrent principal.
Com una avantguarda cristiana no-confessional va passar de minoria clandestina a corrent principal a Europa i Espanya entre 2025 i 2035 Share on X
Loading ...
