De què s’estranyen que els nois s’apuntin a opcions polítiques contra el poder establert. És una regla històrica, però és que a més a més en el nostre temps i a diferència d’un passat recent, el poder cultural, polític, econòmic, no només els ha abandonat, només cal veure el desequilibri intergeneracional dels recursos públics, sinó que sistemàticament aposta per alienar-los fins a la malaltia.
A les últimes eleccions europees, un de cada cinc joves homes va votar a la dreta alternativa. Un de cada cinc. No jubilats ni vidus indignats amb la factura de la llum: nois que encara no han estrenat la calvície ni han pagat una hipoteca. Nois amb sabatilles cares i dignitat maltractada.
La dada no és una ocurrència d’opinador nerviós. El signa el Journal of European Public Policy en un estudi titulat “The youth gender gap in support for the far right”. La conclusió: la Generació Z masculina vota dreta radical, el doble que les seves companyes femenines, i aquesta escletxa no existia en generacions prèvies. Ha passat alguna cosa.
Aquesta “alguna cosa” es repeteix des de fa anys, però ningú no l’escolta, perquè a ningú no li interessa sentir-ho: molts joves no saben què se n’espera. Se’ls demana que renunciïn a tot allò que abans definia un home —autoritat, iniciativa, valor— però no se’ls diu amb què substituir-lo. Se’ls renya, però no se’ls ensenya. I, sobretot, se’ls culpa.
Durant la darrera dècada, una part del discurs social ha estat clara: l’home, sobretot si és jove i blanc, és sospitós. De masclisme, de privilegi, d’opressió estructural. De vegades se li permet parlar, però només si comença per demanar perdó. No pel que ha fet, sinó pel que representa.
En aquest clima, el noi que es cria sense referents i sense propòsit busca refugi. Sovint el troba al sarcasme. O a la testosterona mal digerida de certs youtubers. I de vegades, a la política. Però no a la política raonable i centrada. No: en la que li promet tornar-li una cosa semblant a un lloc. Encara que aquest lloc de vegades no sigui de fiar; i en altres si ho és.
No cal romantitzar aquesta deriva. Però tampoc no convé negar-la. Quan un fenomen es repeteix a França, Alemanya, els Països Baixos i també a Espanya —on, segons el CIS del gener del 2025, Vox és ja el partit més votat pels homes de 18 a 24 anys—, no parlem d’anècdotes. Parlem d‟una tendència continental. I quan aquesta tendència és gairebé exclusivament masculina, no n’hi ha prou de dir que són uns retrògrads. Cal preguntar-se què falla.
La feina, per exemple. A Espanya, un jove de 20 anys sap que trigarà anys a cobrar el que cobrava el seu pare amb 25. Viu amb els pares, encadena contractes porqueria, i al mercat immobiliari és poc més que un turista. Veu que les dones avancen amb mèrits i amb suport institucional, cosa que no sempre és just ni necessari, però percep que ningú fa campanya per ell. I, per tant, es desconnecta.
L’educació tampoc no ajuda. Des de fa anys, les dades mostren que els nois abandonen els estudis molt més que les noies. El 2023, el 16% dels homes de 18 a 24 havia deixat el sistema educatiu sense títol superior. Elles, un 11%. Aquesta diferència s’amplia. I ningú no sembla inquietar-se. Si fos al revés menjaríem aquesta “bretxa de gènere” cada dia. És estrany que n’estiguin farts? Als homes se’ls diu que llegeixin, que es comportin, que respectin. Tot això és bo. Però no se’ls diu com ser homes en un món que ha canviat sense deixar-los instruccions.
En aquest buit, apareixen els salvadors. Alguns estan en fòrums on s’intercanvien mems misògins com si fossin estampes de futbol. Altres, a canals de YouTube que barregen el culturisme amb la conspiració política. I, per descomptat, hi ha els partits. Els que no els diuen “tu ets el problema”, sinó “tu tens raó”. Els que no demanen que es desconstrueixin, sinó que s’aixequin. Encara que sigui per carregar contra tot.
El feminisme —que tantes coses ha aconseguit, i moltes amb justícia— també ha generat una reacció. Negar-ho és inútil. Segons el mateix CIS, la meitat dels homes menors de 25 anys creu que “la igualtat ha anat massa lluny i ara discrimina els homes”. La dada és incòmoda. Però no menys cert. I si la resposta és tractar-los d’ignorants, ells només veuran confirmada la seva sospita: que ningú no vol escoltar-los, només alliçonar-los.
No és odi allò que senten, almenys no sempre. És orfandat simbòlica. És desconcert. És sentir-se menyspreat en una època que idealitza la diversitat, però oblida el noi corrent. Aquest que no destaca, que no milita, que no entén ben bé què ha passat, però sí que ha perdut alguna cosa. I com que tothom necessita una èpica, ell la troba al lloc més sorollós.
L’estudi europeu ho deixa clar: els nois joves s’estan convertint en el grup amb més propensió a votar forces de dretes. I no és un fenomen efímer. Les preferències polítiques es formen a la joventut i tendeixen a durar. Si avui voten la ultradreta amb 20 anys, ho faran amb 30. I amb 40.
Les noies joves, mentrestant, abracen valors progressistes, defensen causes globals, aproven més, participen més, també pateixen més ansietat —és cert—, però canalitzen el seu malestar d’una altra manera. En general, continuen creient que el futur pot ser seu. Ells no tant.
La bretxa no és només ideològica: és existencial. I té efectes visibles: tensions a l’aula, silencis als sopars familiars, ruptura en les expectatives afectives. Molts joves barons creuen que no poden dir el que pensen; moltes noies creuen que ells no pensen en absolut. El resultat és una conversa impossible.
Tot això explica la deriva. Obliga a entendre-la. Perquè el contrari de l’enteniment no és pas el càstig: és la negligència. I si no s’ofereix als nois joves una identitat digna, una veu vàlida, un futur possible, els seguiran buscant on puguin.
El jove que vota a la dreta radical no és un ésser estrany, ni un jove perdut, sinó algú a qui la política i cultura dominant ha enviat a la marginalitat, l’ha expulsat, no ho ha integrat, i ja se sap com acaba això: Ho va escriure Humberto Eco: “Apocalíptics o Integrats”
Els nois joves s'estan convertint en el grup amb més propensió a votar forces de dretes. I no és un fenomen efímer. Les preferències polítiques es formen a la joventut i tendeixen a durar Share on X
Loading ...
