La Conferència de Presidents de comunitats autònomes amb el president del Govern és una instància ordinària de coordinació en la governança espanyola que hauria de tenir una transcendència especial.
Una sola xifra justifica aquesta exigència: el 32% de la despesa pública no financera correspon a les autonomies, mentre que a l’Estat només li competeix el 24%. La importància d’engranar adequadament les polítiques autonòmiques amb les del govern central és una obvietat.
Això significa que aquestes reunions —que, a més, són escasses i no tenen un calendari fixat, cosa que ja assenyala un greu inconvenient de base— haurien de dur-se a terme després d’una preparació adequada, amb documentació coneguda dins el termini i en la forma escaient, i un ordre del dia prèviament consensuat. Res d’això s’ha fet per encarar la reunió de Barcelona, com tampoc no es va fer en les anteriors.
Només la intenció d’incompareixença per part dels presidents de comunitats governades pel PP va permetre incorporar a l’ordre del dia els punts que aquests volien tractar. Però en tractar-se d’un afegit a allò que ja havia decidit el Govern de Sánchez, el resultat ha estat un temari quilomètric i intractable.
Pla d’habitatge
Sánchez va anunciar, poc abans de la data prevista, un pla d’habitatge per valor de 7.000 milions d’euros, dels quals 4.000 serien aportats pel Govern central. Aquesta manera de procedir és frívola i irresponsable. No es pot acudir a una reunió amb una proposta d’última hora sobre un tema d’Estat tan rellevant i dramàtic com l’habitatge, sense haver realitzat prèviament un estudi seriós que doni contingut al pla, ni haver intercanviat documentació amb les autonomies.
Aquest seria, com a mínim, el quart —si no el cinquè— pla sobre habitatge presentat per Sánchez, amb els resultats escandalosos que coneixem.
Després de set anys de govern, el dèficit estimat és de 600.000 vivendes. Cada any que passa sense que es cobreixi una part substancial d’aquesta xifra no fa res més que agreujar la situació. A més, els 7.000 milions anunciats —dels quals només 4.000 serien realment responsabilitat del Govern—, encara que puguin semblar una quantitat important, resulten sens dubte insuficients per afrontar el problema.
Espanya no necessita un pla sinó un gran pla d’habitatge. I encara que resulti políticament incorrecte recordar-ho, durant el franquisme, amb molts menys mitjans, es van dur a terme plans extraordinàriament ambiciosos que van produir centenars de milers d’habitatges. Tot i que molts presentaven deficiències constructives i els entorns urbanístics eren deficitaris, no es pot negar que un habitatge modest en un barri que millora amb el temps és preferible a la dramàtica situació actual de milions de ciutadans que no poden desenvolupar la vida amb autonomia, intimitat ni estabilitat, perquè no aconsegueixen accedir a una llar.
Aquest gran pla d’habitatge ha de mobilitzar tots els recursos i passar, necessàriament, per la Conferència de Presidents. Però no es pot fer sota els termes improvisats i irresponsables de Sánchez, sinó com a fruit d’una preparació rigorosa i un acord polític sòlid.
L’oposició del Partit Popular, per la seva banda, ha tingut una actitud de vol gallinaci, com diria Josep Pla. Si la seva única resposta davant la iniciativa de Sánchez és negar-se a acordar res fins que no es canviï una suposada política governamental “favorable a les okupacions”, incorren també en una frivolitat impresentable.
En lloc de reclamar allò que realment necessita la ciutadania —un gran pla d’habitatge— i posar-se en disposició de contribuir-hi, es refugien en una qüestió que, sent important, no és ni de lluny el nucli del problema. Per a uns i altres, la qüestió s’ha convertit en una mena de tòtem ideològic. I és evident que amb ídols un país no avança.
Una altra qüestió clau és la reforma del finançament autonòmic.
Tot i que l’àmbit tècnic per tractar-la és el Consell de Política Fiscal i Financera, l’increïble retard acumulat —per raons polítiques— i la polèmica sobre l’anomenat “finançament singular” de Catalunya, pactada entre PSC-PSOE i ERC i de la qual ningú sap exactament en què consisteix, exigeixen que el camí s’esbrossi en l’àmbit polític. I en això, el marc més adequat és la Conferència de Presidents.
Cal recordar que el sistema de finançament autonòmic vigent va ser aprovat el 2009 i s’havia de renovar el 2014. Tot i això, el 2025 segueix sense reformar-se, acumulant més d’una dècada de retard. D’aquell temps, el 70% correspon a l’etapa de Govern de Sánchez.
Aquest retard és degut, principalment, a la manca de consens polític entre el Govern central i les comunitats autònomes, així com entre els partits majoritaris (PSOE i PP). Però precisament aquesta dificultat exigiria una feina continuada per construir el consens necessari, i no només impulsos esporàdics que apareixen i desapareixen segons el rebuig que susciten.
En aquest sentit, la ministra responsable, María Jesús Montero, brilla més en les declaracions als mitjans que en la resolució de qüestions complexes com aquesta. Al mateix temps, no es pot ser titular d’un ministeri tècnic com Hisenda i practicar un estil polític de hooligan: és senzillament incompatible.
Un dels punts clau de la reforma és la nova definició de “població ajustada”, que hauria de servir per clarificar les necessitats reals de finançament de cada comunitat, tenint en compte la despesa en serveis públics. La situació actual, com mostra la taula següent, és profundament desequilibrada:
També són matèries de la Conferència altres assumptes urgents. La pròxima cita rellevant serà el Consell de Política Fiscal, on s’intentarà avançar en la reforma del sistema i en la possible quitació de part del deute autonòmic, encara que el consens continua sent molt difícil.
Per si no fos prou complexa la qüestió, el sistema de finançament no resolt s’entrellaça amb una altra gran assignatura pendent: la reforma del sistema fiscal. Es tracta d’un compromís que la Comissió Europea urgeix a complir, però que fins ara només ha generat projectes guardats als calaixos.
Potser —i això ja seria alguna cosa— la Conferència de Presidents serveixi per aclarir en què consisteix el finançament singular de Catalunya o per fer un pas positiu en la qüestió migratòria, especialment pel que fa als menors no acompanyats. En aquest capítol, el Govern també està en fals, atès que el Tribunal Suprem ha reiterat l’advertiment i l’amenaça amb sancions si no assumeix la seva responsabilitat respecte a milers d’aquests menors arribats a les Canàries.
Amb la mà al cor, cal dir que és dubtós que aquestes qüestions millorin.
No es pot acudir a una reunió amb una proposta d'última hora sobre un tema d'Estat tan rellevant i dramàtic com l'habitatge, sense haver realitzat prèviament un estudi seriós que doni contingut al pla Share on X
Loading ...
