El País es presenta com un diari seriós, per sobre de les ineficàcies informatives, de les fake news i del fang, és a dir, allò que en castellà es diu casquería. I és cert que compta amb bones informacions i bons col·laboradors, però aquests són limitats i molt concrets. La línia editorial, en canvi, s’ha convertit en una font sistemàtica d’adoctrinament sectari, tant com qualsevol ideologia totalitària, de la qual només es diferencia perquè aquestes tenen una visió totalitzadora i El País només aplica aquesta lògica als seus temes tòtem i tabú.
Anem al concret:
Un exemple és la seva campanya sistemàtica contra l’Església catòlica. Aquesta s’ha construït en gran part a partir de focalitzar en ella els abusos sexuals a menors, tot i saber perfectament que aquests casos són marginals en relació amb el total d’aquests delictes.
Malgrat això, el diari va insistir —i reiterar— que, segons l’informe del Defensor del Poble, hi havia 430.000 persones que havien estat abusades per l’Església. Naturalment, això és senzillament mentida. No hi ha res que s’assembli a aquesta afirmació en tot l’informe del Defensor del Poble. Però tant se val.
Altres mitjans de comunicació afins a El País van publicar aquesta dada sense cap mena de vergonya. És el cas de La Vanguardia. I la falta de desmentiment per part de l’exdirigent socialista i actual Defensor del Poble, Ángel Gabilondo, contribueix a mantenir aquesta xifra com si fos real.
En sentit contrari, el president de l’empresa GAD3, Narciso Mitjavila —que va realitzar l’enquesta per a l’informe del Defensor del Poble—, ja va declarar en el seu moment que allò que deia El País era un “deliri estadístic”. I ho és, perquè per la mateixa lògica que parlen de 430.000 abusats per persones vinculades a l’Església, es pot afirmar que hi ha més de 4 milions i mig de persones abusades per altres protagonistes: parelles, amics, parents, pares, professors, monitors, entrenadors i un senyor que passava per allà amb males intencions.
Ara torna la seva acció adoctrinadora amb un dels seus temes tòtem: els grups LGTBI.
Un Observatori d’aquest grup —que viu de les subvencions de l’Estat i que és tan independent com ho pot ser el fiscal general de l’Estat de Pedro Sánchez— ha presentat un informe on afirma que les agressions contra aquestes persones, siguin del tipus que siguin, incloses les verbals i segons el seu propi judici, “van com una moto” i ja assoleixen la xifra de 800.000.
En realitat, no hi ha cap informe d’aquests observatoris —perquè n’hi ha més d’un— que no indiqui any rere any que els casos es multipliquen. Així, en contra de la percepció comuna, sembla que el país està envaït per una creixent onada antigais, antitrans, i anti-qui sigui. En el cas dels bisexuals, la cosa, és clar, queda molt més discreta.
I aleshores, aquí ve una altra vegada la volada de coloms: afirmen que més de 800.000 persones d’aquest grup han estat agredides en l’últim any, de la que l’editorial de El País en fa bandera.
Ho fan a partir d’una enquesta feta per 40dB —la mateixa empresa que fa les enquestes per a El País— amb una mostra vàlida, però més aviat justeta, de 800 entrevistes. Però res de tot això té significació en relació amb els 800.000. La “xufla” neix de considerar que els percentatges que dona l’enquesta —que sempre són això, percentatges— s’apliquen a una població LGTBI que representaria més de l’11% de la població espanyola.
I, és clar, per això els surt una xifra tan alta. Cal dir que aquest “més de l’11%” és absolutament fals. No existeix cap dada objectiva ni estadística que arribi ni de lluny a aquesta magnitud. Com a molt, en la hipòtesi més gran es podria situar per sota del 5%. Però no importa: si els grups de pressió LGTBI diuen que són l’11%, doncs són l’11%. I El País no es pren la molèstia de rectificar-ho, perquè es tracta d’un dels seus tòtems, un dels elements als quals rendeix culte. Per exemple, els homosexuals —que són el grup més nombrós— oscil·len entre el 2 i el 3% en la majoria d’estudis.
És aquest 11% inflat que els permet parlar de 800.000 persones agredides l’últim any, quan en realitat, aplicant aquesta mateixa lògica a una proporció correcta de població LGTBI, la xifra quedaria reduïda a uns 300.000, 350.000 com a molt, en una població com l’espanyola de 49 milions d’habitants.
El cas Begoña Gómez
Però, sense dubte, l’exemple més colpidor d’aquesta forma de desinformar d’El País la trobem el dissabte 17 de maig, amb la informació sobre la resolució de l’Audiència Provincial de Madrid en relació amb la instrucció judicial del magistrat Juan Carlos Peinado, que investiga Begoña Gómez.
El titular és ben clar: “Un tribunal tomba part de la causa del jutge Peinado contra Begoña Gómez i anul·la la imputació del rector de la Complutense i d’alguna altra persona”. Ara bé, també permet continuar investigant si hi ha influència a canvi de contraprestacions, que és el tema central de l’acció del jutge Peinado.
La informació, una pàgina sencera, es dedica a donar pèls i senyals de la part de la resolució que limita l’acció del jutge, on també s’indica que no investigui el cas d’Air Europa i que, si té nous indicis, el que ha de fer és obrir una peça separada.
Però d’allò que no diu ni una paraula la resolució, és que en el cas de Begoña Gómez, l’Audiència considera que és molt probable que s’hagués valgut de la seva proximitat al poder per aconseguir contraprestacions que li permetessin accedir d’una manera extraordinària a la seva qualificació i vida professional.
La censura que practica El País sobre el que diu la resolució és tan escandalosa que, si haguessis vist el Telenotícies d’Antena 3 de la nit anterior, i la informació donada per en Vicente Vallés pensaries que es tracten de dos temes diferents. Vallés va explicar amb pèls i detalls —i va posar en pantalla el text de la resolució— que situava l’esposa del president Pedro Sánchez en una situació judicial extraordinàriament difícil, donant per bones les presumpcions de la instrucció: que realment va utilitzar la seva situació a la Moncloa per aconseguir avantatges professionals per ella.
Però de tot això, El País no escriu ni una sola línia, de manera que un lector d’aquest diari, a hores d’ara, no sap que l’esposa del president ha estat seriosament qüestionada i qualificada de presumptament culpable per la mateixa Audiència Provincial de Madrid i en relació amb el procés d’instrucció.
Ens enganya El País. Ens enganya sistemàticament el govern. El que està succeint amb la gran apagada és, literalment, de jutjat de guàrdia. Ens enganyen molts diaris. Ens enganyen les televisions públiques, que haurien de ser modèliques. Vivim envoltats de mentida i manipulació, sobretot per part del poder, que és qui té més mitjans per crear un univers paral·lel, una realitat falsa amb la qual ens conformem.
Cada dia és més difícil ser un ciutadà conscient. Però aquesta és una feina insubstituïble. Perquè, si volem viure amb una llibertat raonable, una democràcia mínimament real i en condicions d’aconseguir una —cada vegada més improbable— prosperitat, cal resistir.
Ens enganya El País. Ens enganya sistemàticament el govern. El que està succeint amb la gran apagada és, literalment, de jutjat de guàrdia. Ens enganyen molts diaris. Ens enganyen les televisions públiques Share on X
Loading ...
