En l’actual panorama internacional, que va començar amb les eleccions al Parlament Europeu i l’extraordinari creixement de les opcions de les dretes alternatives —i que s’ha consolidat de manera aclaparadora amb la victòria de Trump—, Sánchez veu el camí expeditiu no només per continuar al govern, sinó per revalidar la seva majoria mitjançant una nova estratègia.
Un plantejament que és vist amb preocupació per part del PP, que, com gairebé sempre, oscil·la entre la imprevisió i l’excés de tacticisme, cosa que es tradueix en una imatge de polítiques vacil·lants i una sobreinterpretació escènica marcada per l’agressivitat, intentant així dissimular les seves mancances de fons.
Sánchez considera que utilitzarà l’escenari internacional com a bandera per al seu replantejament intern: intentarà convertir-se a escala espanyola en allò que no aconsegueix en l’àmbit europeu.
Es presenta com un líder de l’europeisme i del progressisme que s’enfronta simbòlicament a un context que equipara amb “el retorn de Hitler”. Aquest nou enfocament es materialitza en acusar el PP de col·laboracionisme amb l’extrema dreta, incorporant un llenguatge propi del final de la Segona Guerra Mundial. La seva narrativa encaixa amb el revival de Franco que ha promogut durant el 2025, sota l’excusa de celebrar la recuperació de drets i llibertats en la data de la seva mort.
Per a Sánchez, la història torna a ser un instrument al servei de la conjuntura política: guanyar les pròximes eleccions, tasca en què compta amb historiadors professionals afins a la seva causa.
Aquest posicionament reforça allò que ja va aplicar en la campanya del 2023, i això li permet recuperar terreny, en confondre el Partit Popular amb un bloc imaginari d’extrema dreta, vinculat al feixisme i al nazisme. Veurem imatges de líders i simpatitzants de la nova dreta sent associats —mitjançant gestos com aixecar la mà— amb un suposat “salut romà”, sigui cert o no.
Per a Sánchez és irrellevant que el feixisme i el nazisme es defineixin per la seva concepció totalitària de l’Estat i la imposició d’un partit únic, aspectes aliens a les dretes alternatives europees, centrades en temes com la desigualtat econòmica, el declivi de la classe mitjana, la immigració massiva, la pèrdua d’arrels culturals —lligades a la tradició cristiana— o l’erosió d’identitats nacionals i personals (aquesta última, atribuïda a la ideologia de gènere).
En canvi, prefereix destacar aquests moviments com una amenaça antidemocràtica, equiparant-los amb règims històrics.
La seva posició, tot i evitar anomenar directament Trump en les crítiques, podria generar tensions amb els Estats Units. Ja ha xocat en dos fronts: les seves dures condemnes a la situació a Gaza i la seva exigència d’un compromís total amb Ucraïna, tot i que Espanya és entre els països de l’OTAN que menys despesa militar destina i és un dels majors beneficiaris de fons europeus. Se l’acusa de “molta fressa i poca endreça”, especialment en aportar ajuda simbòlica a Ucraïna.
El risc de la seva estratègia de confrontació amb la nova administració nord-americana és que aquesta imposi aranzels diferencials a Espanya —com els que Trump podria aplicar a l’oli espanyol, però no a l’italià—, perjudicant l’economia. Els estrategs de la Moncloa ja preveuen utilitzar aquest possible patiment econòmic com a combustible per intensificar la polarització. A més, els Estats Units compten amb aliats com el Marroc a la Mediterrània, cosa que afegeix pressió.
Per a Sánchez, tanmateix, les conseqüències a mitjà termini importen menys que mantenir el poder. La seva prioritat és instal·lar en l’agenda mediàtica un marc de polarització extrema, beneficiant indirectament Vox, que guanya rellevància en ser presentat com el pol oposat al “progressisme feminista” que ell encarna. Aquest escenari desplaça els problemes estructurals d’Espanya —substituint la recerca de solucions per la seva explotació com a eina de confrontació—.
La tensió també afecta els seus aliats: Junts i el PNB, incòmodes davant aquesta dinàmica, podrien diluir les seves exigències —com la moció de confiança vinculada al traspàs de competències en immigració— a canvi de promeses reiterades.
En definitiva, Sánchez aposta per una política de xoc, on l’enfrontament amb l’extrema dreta (definida àmpliament com tot aquell fora del seu camp) serveixi per mobilitzar la seva base. El risc és aprofundir la fractura social, però per a un líder enfocat en el curt termini, el càlcul és clar: prolongar la seva permanència en el poder, encara que això signifiqui sacrificar el diàleg i el benestar comú.
Loading ...
