En el cas de Begoña Gómez s’està produint l’efecte papallona, i això pot donar peu a un veritable Watergate de Sánchez, títol que encara podríem prolongar, si no fos massa llarg, en un futur Waterloo del PSOE.
L’efecte papallona explica com petits canvis poden tenir conseqüències imprevistes i fins i tot catastròfiques en sistemes complexos. Es diu que l’aleteig d’una papallona a Califòrnia pot provocar un huracà a 3.000 quilòmetres de distància.
És així perquè el cas judicial que l’afecta prossegueix de moment, ja que no s’ha aconseguit intimidar el jutge ni aturar la instrucció des d’instàncies judicials superiors. A més, s’ha complicat sensiblement amb la presentació de la Universitat Complutense com a part afectada d’un nou i hipotètic delicte, i perquè després de la no declaració de Gómez, el jutge ha imputat l’empresari Barrabés, fet que fa que ja hi hagi dues persones investigades.
Però aquest volar de la papallona no tindria efectes de futur tan greus si la foscor per la manca de la més mínima explicació per part de Sánchez i Begoña no hagués, a més, creat un clima de malfiança. Per molt que es consideri que és un cas inflat, com argumenten Sánchez i el seu entorn, és evident que hi ha alguns fets concrets que existeixen i que mereixen una explicació per part del president.
Per exemple, les reunions a la Moncloa de Begoña Gómez per tractar dels seus màsters i la seva càtedra. Per exemple, cal aclarir si Sánchez va estar present o no. Aclarir això i altres aspectes és una obligació per part del president del govern que no contradiu per a res que es puguin considerar plenament innocents. Segons aquesta lògica, quan t’acusen d’alguna qüestió que consideres injusta, en lloc d’explicar-te, el que has de fer és desqualificar els altres. Naturalment, sota aquest mètode res pot funcionar bé.
Si, a més, tot això es barreja amb cartes a la ciutadania, reflexions de 5 dies, amenaces de retirar-se del govern o postular unes mesures de regeneració democràtica en plena tempesta mediàtica, tot plegat no fa altra cosa que multiplicar els efectes del vol de la papallona.
Però és que, a més, Sánchez té un problema Watergate, com el de Nixon, que consisteix a mentir en l’exercici del càrrec, ja que va afirmar que no sabia res de les activitats de la seva dona, quan ara ja és evident, per les declaracions dels testimonis, que ho coneixia sobradament.
I tot plegat pot derivar en un Waterloo del PSOE. Primer, per la manca d’exigència moral dels seus dirigents cap a Sánchez, insistint que no doni cap explicació, en lloc de procurar el contrari, no de manera pública, però sí en privat. Però ningú del partit li demana. I això els fa còmplices de tot plegat.
Si a aquest fet s’hi afegeix l’escàndol de les amnisties parcials o totals disfressades de sentència del Tribunal Constitucional sobre l’escandalós cas dels ERO d’Andalusia, tot plegat situa el partit socialista en un deteriorament moral que en pagarà les conseqüències.
Un deteriorament que, per cert, afecta també a Illa perquè, en ser un home de confiança de Sánchez, el situa en el nucli del problema. Quina confiança es pot tenir en un hipotètic president de Catalunya que assumeix la teoria de la “màquina del fang” de Sánchez i la inexistència de responsabilitats, i per tant de delicte, per part dels màxims responsables polítics de la Junta d’Andalusia? Ningú pot pensar que, quan s’actua d’aquesta manera, la pràctica quedarà reduïda només a aquests àmbits i no es reiterarà quan ho necessiti en altres casos.
Si a tot això se li afegeix l’escàndol de les sentències del TC amb votacions en què intervenen jutges que estan contaminats perquè han estat presents abans en la matèria que jutgen, com va passar amb la sentència sobre l’avortament i ara amb els ERO. Si li afegim la circumstància en què està el fiscal general de l’estat, que ha emmascarat la seva intervenció directa en la nota de fiscalia sobre la parella d’Ayuso presentant-la com si fos una qüestió aliena a ell, de la que simplement va tenir coneixement.
Si tot això se suma, és fàcil concloure que, o bé el país ha perdut tot criteri moral, o que, malgrat l’aparença que no acabi passant res a curt termini, el Watergate i el Waterloo es produiran de manera inexorable.
