No és només amb l’oposició que el govern manté un conflicte inacabable. Ara mateix, Sánchez té oberts per pròpia iniciativa tres conflictes: un amb empresaris, especialment de la petita empresa, l’altre, el problema immigratori, i un tercer amb l’església.
La característica comuna que defineix els tres és que l’enfrontament neix per la iniciativa del govern, que és el subjecte actiu, i, en tot cas, els altres reaccionen. En lloc de cercar punts d’acord i millores davant problemes reals, com la possibilitat de reduir la jornada sense generar més costos a l’empresa, l’allau d’immigració irregular i la qüestió de les indemnitzacions a les víctimes d’abusos sexuals menors d’edat, el govern el que fa és atiar la guerra.
En el cas dels empresaris, la tensió es veu multiplicada perquè s’hi afegeix un factor més, no petit: reduir la jornada laboral, a altres increments de cost que s’han produït i que en part o totalment ha d’assumir l’empresa. Això inclou l’ampliació de la paternitat i la maternitat, els costos addicionals per finançar la Seguretat Social, el considerable increment del salari mínim en poc temps i ara la reducció de la jornada laboral. Aquesta reducció afectarà molt poc determinades empreses i sectors, perquè de fet ja treballen 37 hores i mitja, però pot tenir un cost important per a altres, especialment quan aquestes tenen molt pocs treballadors.
Yolanda Díaz, que és l’autora de la iniciativa, en lloc de presentar un pla madur diferenciant la dimensió de l’empresa, característiques i territoris, ho ha fet pel broc gros, que és el més simple però també el més perjudicial. La idea que la reducció de 2,5 hores setmanals millorarà la productivitat no és generalitzable, sobretot en activitats com l’hostaleria, les cures a persones, i en general tot allò en què la producció respon a un flux de demanda variable al llarg d’un dia.
L’altre gran conflicte és amb les comunitats autònomes amb motiu de la distribució dels menors immigrants que van acumulant-se a Canàries a causa de la dimensió del flux immigratori irregular que està registrant. Cal dir aquí, abans que res, que la responsabilitat sobre la immigració és competència exclusiva de l’Estat i, per tant, cal preguntar-se com s’ha arribat a aquesta situació i què ha fet el govern Sánchez prèviament per evitar-la. La resposta és que aquest govern no té una política immigratòria digna d’aquest nom més enllà de pagar al Marroc.
Malgrat això, es produeixen escàndols com els del juny del 2022 quan centenars d’immigrants van intentar saltar la tanca de Melilla i hi va haver 23 morts oficials, 37 segons les organitzacions governamentals, i molts ferits. Malgrat això, no hi ha hagut cap responsabilitat penal ni a Espanya ni al Marroc.
També va anar Sánchez a Mauritània i va pagar diners, amb uns resultats que són perfectament descriptibles perquè els caiucs continuen arribant amb més gent que mai a Canàries. Sota aquesta premissa general s’insereix el cas dels menors que lògicament no poden acumular-se a Canàries com fins ara i han de redistribuir-se. No obstant això, el govern no fa públic cap pla, ni estableix cap mecanisme de finançament ni cap compromís, malgrat que constitucionalment tota nova activitat no prevista a les autonomies ha de ser pagada per l’Estat.
El millor exemple és la reunió prevista de la sectorial amb el ministre i les comunitats autònomes en què el punt de l’ordre del dia és la reforma de la llei d’estrangeria sense més concrecions sobre les urgències que el mateix govern demana a les autonomies de fer-se càrrec dels menors.
Tampoc ajuda a un bon enfocament que Sánchez pugui fer una excepció en el cas de Catalunya per pressions de Junts, donat que el seu govern depèn dels seus vots. Tot plegat és una manifestació d’incapacitat política, d’embolic i de ganes de transformar un problema humà en una arma política contra les comunitats autònomes governades pel PP. Mala peça al teler.
El tercer conflicte l’ha obert Bolaños que, malgrat ser ministre de Justícia, continua sent el primer apparàtxik del sectarisme governamental. Quan l’església ha preparat una resposta concreta a les víctimes per la pederàstia, que correspon al seu àmbit d’actuació, Sánchez s’interposa, vol intervenir en la solució que correspon a una entitat privada, alhora que manté arraconada la major part de les víctimes, més del 99%, que serien responsabilitat directa i indirecta de l’Estat i que són totalment ignorades.
No només això, sinó que atia les associacions, totes elles molt petites, de víctimes contra l’església. Cal recordar que, segons les dades disponibles, hi ha 45 vegades més víctimes en els àmbits que depenen directament de l’Estat, com pugui ser l’escolar, el de l’atenció de menors i altres vinculats a les administracions públiques, que els referits a l’església.
De fet, darrere aquesta polèmica hi ha un escàndol que les xifres expressen amb molta claredat. L’informe anual sobre delictes contra la llibertat sexual de 2023 del Ministeri de l’Interior assenyala que les que afecten els menors de 16 anys van ser 9.185, una xifra bestial. Doncs bé, si ens atenim al “màxim imaginari” que és el de l’informe d’El País, no confirmat per cap més font, inclosa l’informe del Defensor del Poble, la xifra de víctimes de l’església remuntant-nos a finals dels anys 40 és de 2.735. És a dir, l’acumulat d’aquestes víctimes al llarg de 75 anys significa només el 30% de les víctimes de menors produïdes en un sol any, el de 2023.
Que el govern espanyol continua ignorant aquestes magnituds i se centri en l’església només fa que encobrir la pràctica de la violència sexual en infants i adolescents, que cada any és més gran. Hi ha moltes formes de governar, però la pitjor de totes és aquella que intenta mantenir-se en el poder a força del conflicte, la polarització i de provocar la guerra d’uns contra altres.
Loading ...
