El món en el seu conjunt està immers en un procés lent, imperceptible en els telenotícies atrapats en la trampa de la immediatesa que confon la urgència amb la importància de la informació.
Això no obstant, en la història els cicles llargs, i els factors econòmics, socials i culturals que els sustenten, tendeixen a pesar igual o més que els esdeveniments com a tals, caracteritzats caricaturescament per dates de batalles, coronaments i revolucions.
El cas del procés llarg que ens ocupa és el de la transició demogràfica, un terme que l’economista i periodista britànic Martin Wolf afirma té ja gairebé un segle d’antiguitat.
Resumit al mínim, es tracta dels canvis successius en l’estructura demogràfica d’una societat en la qual la població creix durant un llarguíssim període inicial a un ritme molt lent a causa de taxes de fertilitat i de mortalitat molt elevades, per llavors iniciar un creixement molt pronunciat corresponent amb una mortalitat decaient, i finalment veure com la taxa de naixements acaba per desplomar-se també.
Aquesta és la síntesi de la història demogràfica d’Occident dels darrers 200 anys, i des de fa menys, del món sencer. I és que a escala mundial, la taxa de fertilitat ha passat de 4,7 fills per dona el 1960 a 2,3 al 2021. Estem ja a les portes del llindar d’equilibri de 2,1 fills per dona i que serveix de referència teòrica per a preveure l’estabilitat d’un país desenvolupat.
A hores d’ara, es podria parlar d’una transició demogràfica mundial a dues velocitats: Àfrica versus la resta. Mentre Iberoamèrica i Àsia s’han sumat a Europa i Amèrica del Nord en el seu camí cap a l’envelliment, Àfrica es troba encara fermament ancorada en la fase de “fertilitat elevada-mortalitat decaient”, fet que explica la projecció que la població africana el 2060 serà tan gran com la de tots els països desenvolupats més la Xina.
Tenint en compte que la immigració (per defecte, africana) a la que s’hauria de recórrer per mantenir estable la població dels països amb taxes de fertilitat baixes seria tan massiva que esdevindria insostenible (com el mateix Wolf reconeix), només queden dues polítiques possibles per evitar un col·lapse demogràfic, i les dues són complementàries.
La primera consisteix a incentivar tot el que sigui possible els naixements, i per extensió, la família, alliberant-se de prejudicis ideològics d’una vegada per totes. I és que per aconseguir corregir la cada vegada pitjor taxa de fertilitat en països tan diferents com Espanya i Japó l’esforç que s’ha de fer és no només econòmic, sinó sobretot cultural.
La segona passa per assumir que l’envelliment de la població seguirà incrementant-se durant almenys unes dècades més. Com Wolf sintetitza, una societat econòmicament basada en 20-25 anys de la vida centrats en l’educació, 35 de treball i 30-35 més de jubilació és senzillament inassolible. I això no obstant, sembla ser el rumb cap al qual les societats desenvolupades es dirigeixen.
Per descomptat, s’haurà de treballar més anys. Per descomptat, els esquemes de pensions (i no parlem només del cas absolutament catastròfic d’Espanya, sinó de països on la situació és molt millor) s’hauran de replantejar de dalt a baix, responsabilitzant molt més cada treballador individualment del seu futur.
Però caldrà també prendre mesures que ara ens semblen surrealistes, com intercalar en la vida professional períodes de formació i baixes (per exemple, de maternitat en el cas de les dones) molt més llargues que les actuals.
