Per què creixerà la dreta alternativa? En realitat la seva presència ja és molt important en la quasi totalitat dels estats membres de la Unió Europea. És força de govern a països com Itàlia, Hongria i Finlàndia, i en tot cas és la segona o tercera opció en gairebé tots els països. Ara, aquest capital acumulat es traslladarà al parlament de Brussel·les.
Malgrat aquesta importància, es continua parlant de línies vermelles en relació amb aquests grups sense separar el gra de la palla, perquè és ben evident que amb una mateixa denominació s’incorporen opcions diferents i fins i tot contraposades, com ho ha constatat la recent expulsió d’Alternativa per Alemanya del grup d’Identitat i Democràcia del Parlament Europeu que encapçala Le Pen.
El llenguatge habitual ja demostra una a priori desqualificació. Es fa referència sempre a l’extrema dreta, però, i el cas d’Espanya és paradigmàtic, no existeix l’extrema esquerra, sinó utilitzant una fórmula ben alambinada del que ja hi és “l’espai que se situa a l’esquerra del PSOE”.
El creixement de la dreta alternativa és paral·lel al mal funcionament de la UE i els seus problemes creixents. Serveix de poc apel·lar a glòries passades que, a més, no van ser realitzades per l’actual subjecte polític de la UE; l’aliança entre el liberal cosmopolitisme i la progressia de gènere, que té com a frontissa la social democràcia.
Davant les crisis i insuficiències creixents, molta gent es refugia en els grups que considera més crítics amb l’actual situació, que són precisament els de la dreta alternativa.
Les raons de la insatisfacció són molt heterogènies, per exemple l’afartament davant el supremacisme moral i polític dels grups dominants de la progressia i la socialdemocràcia. Ells són els únics que poden distingir entre el bé i el mal i atorgar títols d’aquesta condició.
Una segona raó és que Europa s’ha convertit en un projecte sense ànima. Amb els actuals plantejaments mai s’hauria fet realitat fins després de la II Guerra Mundial.
No és menor el creixement desmesurat de la burocràcia a la Unió. Els agricultors ja posen el crit al cel, però no són els únics afectats. La mateixa indústria europea, avui en declivi comparada amb la Xina i els EUA, és un exemple de com l’extremada regulació la desarma. La millor constatació és que Alemanya, motor necessari d’Europa, està molt tocada en el que és el seu nucli econòmic, la indústria.
El problema de la immigració està mal resolt, a cavall de la demagògia i la mala consciència. Hi ha crítiques ben fonamentades desateses junt amb un ús abusiu de la mateixa per raons d’interessos partidistes.
El govern de la Unió està absolutament allunyat dels ciutadans com ho està el mateix Parlament. No es pot voler més unió mentre aquest clamorós defecte no hagi estat esmenat. El Consell i la Comissió Europea han estat totalment supeditats a l’estratègia de l’OTAN i, per tant, dels EUA en el cas de la guerra d’Ucraïna. I la bola de neu que està creixent provoca un perill cada vegada més pròxim d’un incident nuclear.
Alimenta també les reaccions contràries, la forma escandalosament injusta com tracta els seus estats membres. Hongria i Polònia sempre reben garrotades. Aquest segon ha passat al bàndol bo a partir que ha guanyat les eleccions una aliança que permet a Tusk tornar al govern. Mentrestant, les brutals arbitrarietats de Dinamarca amb la immigració són passades per alt i la forma com el govern espanyol tracta la separació de poders i la independència del poder judicial, no mereix cap crida a l’ordre. Si Orban hagués escrit una carta com la de Sánchez carregant-se als jutges perquè indagaven els potencials tripijocs de la seva dona, l’establishment europeu s’hauria escandalitzat i ara estarien clamant al cel.
La transició ecològica té una estratègia de difícil comprensió per a la gent del carrer, entre altres raons perquè fa recaure sobre les seves esquenes els seus costos. És una transició de la “gouache caviar” i així no anem a cap banda.
L’habitatge és un bé escàs en quasi tota la Unió i aquesta característica comuna dificulta que els joves puguin formar famílies.
Alhora, creixen els privilegis de les persones que es declaren pertanyents a grups LGBTIQ+, mentre és vist amb reserva tot el que faci referència a la família, la paternitat i la maternitat. Mentre, els seus lobbies tenen porta oberta a Brussel·les, s’ignora sistemàticament al grup més gran configurat per les confessions cristianes catòlica, protestant i ortodoxa. Fins a l’extrem que per primera vegada en la història de la Unió, les seves organitzacions han protestat fortament pel maltractament que reben.
En definitiva, no és una dada menor que el vot jove tingui a la major part d’Europa com a primera opció els grups de la dreta alternativa.
Si en lloc de dedicar-se a la seva desqualificació sistemàtica, a aixecar murs i a construir acusacions de fatxoesfera, resolguessin els grans problemes que s’han multiplicat, avui l’escenari polític seria molt diferent.
