Fa uns dies, el president dels Estats Units Joe Biden titllà el Japó, l’aliat més antic i més important del seu país a l’Àsia-Pacífic, de “xenòfob”. No només això, sinó que Biden inclogué el Japó en una mena de llista negra de països refractaris a la immigració que també incloïa Rússia i la Xina.
Biden, que paradoxalment havia acollit tan sols uns dies enrere el primer ministre japonès Fumio Kishida en visita oficial, explicà en una gala de recollida de fons que el Japó, Rússia i la Xina tenien tots tres problemes econòmics perquè es resistien a acollir immigrants.
L’afirmació no sols és falsa (a Rússia hi habiten uns sis milions d’immigrants, provinents sobretot dels països ex-soviètics), sinó que vincular la immigració actual dels Estats Units a la bona marxa actual de l’economia nord-americana és fortament contestable. Com ja s’ha explicat, el creixement de la que encara és la primera economia mundial s’explica abans que res pel seu fortíssim endeutament públic i per la facilitat d’accés al crèdit.
La sentència de Biden reflecteix no obstant una important realitat de la política occidental actual: la immigració ha esdevingut entre la major part de les elits polítiques i mediàtiques un dogma les bondats del qual són inqüestionables.
El simple fet de posar en entredit els suposats beneficis de la immigració implica en bona part de l’esfera pública ser titllat d’extremista, militant d’extrema dreta, racista i, sempre que sigui possible, islamòfob. Dit d’altra manera, posar en dubte la immigració condueix pràcticament a l’ostracisme.
Dos tipus d’immigració diametralment oposats
És una evidència que gaudir d’una immigració laboral de persones altament qualificades i fàcilment integrables en la cultura i la societat que les acullen és extremadament positiu per a qualsevol país. Si Biden es referia a aquesta immigració d’elit, de la qual els Estats Units gaudeixen més que cap altre país occidental, cal sens dubte donar-li la raó.
Hi ha un segon tipus, molt majoritari, d’immigració, la que podríem qualificar d’immigració massiva. Es tracta de les entrades de persones amb escasses o nul·les qualificacions, i que, per tant, només poden a aspirar a ocupar els llocs de treball més bàsics i que sovint la població autòctona es resisteix a efectuar.
Aquesta resistència s’explica en bona part per la llei de l’oferta i la demanda del mercat laboral: si l’oferta de sous baixos existeix és perquè hi ha una demanda per part d’aquest perfil d’immigrants (vegeu les esclaridores dades dels Estats Units en aquest sentit).
És a més un cercle viciós: l’efecte sobre l’economia d’aquest tipus de mà d’obra barata tendeix a reforçar els sectors menys productius de l’economia, com el turisme, i retarda la innovació tecnològica en d’altres, com l’agricultura.
Si a l’escàs valor afegit a l’economia (amb totes les seves implicacions incloses, començant per la greu descompensació generada en les cotitzacions de la seguretat social) se li afegeixen les dificultats culturals i socials per integrar aquests nouvinguts provinents en la seva pràctica totalitat de països molt allunyats dels que els acullen, els costos es disparen de forma astronòmica.
Un fet acomplert
Cal ser conscient que avui, quan es parla d’immigració, particularment a Europa i encara amb més raó a Espanya i Catalunya, es tracta essencialment d’aquest segon tipus, el de la immigració massiva, i no pas la seva variant d’elit.
No obstant això, la majoria de les elits es nega per tots els mitjans a admetre els problemes que la immigració massiva planteja. Ens al contrari, aquesta intelligentia no cessa de vantar les seves suposades bondats fins a arribar a l’infantilisme de voler acollir a tothom amb els braços oberts.
Pitjor encara, un cop el fracàs de la immigració massiva esdevé una evidència constatable passejant pel carrer, els seus defensors semblen canviar d’estratègia i passen a presentar-la com un fet acomplert, excloent-la del debat públic.
“l’ideal és no parlar d’immigració” per tal d’evitar reaccions adverses de l’electorat.
Tal com afirmava sense contemplacions fa escassos mesos en una entrevista surrealista en el diari ara.cat un catedràtic de ciència política de la universitat de Glasgow, Sergi Pardos-Prado, “l’ideal és no parlar d’immigració” per tal d’evitar reaccions adverses de l’electorat.
Circulin, que no hi ha res a veure. O dit, d’una altra manera, la immigració no és negociable i se situa més enllà del joc democràtic. La ciutadania no té dret a opinar d’una qüestió no obstant fonamental. Perquè els malvats i els que representen el perill per a la democràcia són, segons aquestes elits, els que gosen parlar-ne.
La majoria de les nostres elits no tan sols no admet els problemes que planteja la immigració massiva, sinó que intenten excloure-la del debat polític Share on X
Recorda:
Xerrada-Conferència per Zoom sobre la “Situació i perspectives polítiques de Catalunya. Eleccions del 12 de maig” del dimecres 8 de maig a les 19 h. a càrrec del Sr. Jordi Alberich, economista, exdirector del Cercle d’Economia i col·laborador d’El Periódico. La presentació anirà a càrrec del Sr. Josep Miró i Ardèvol.
Dia: Dimecres, 8 de maig de 2024
Hora: 19 h.
Pots accedir a la sessió mitjançant aquest enllaç Zoom:
https://us02web.zoom.us/j/6304386212?pwd=QUtSaDd4RTUzOUNrTzg4am9XbFdYZz09
ID de reunió: 630 438 6212
Codi d’accés: 592345
