Si Sánchez dimitís, com a mínim 5 grans problemes estarien pitjor que quan ell va arribar. I la repregunta lògica seria què ha fet en relació amb ells en aquests 5 anys.
Són aquests:
1. L’habitatge
L’habitatge. Clamorós, però ara porta ja el segell del Banc d’Espanya que considera que es necessiten 600.000 habitatges més i que adverteix que aquest dèficit augmenta perquè les llars creixen més de pressa que l’oferta del mercat. Un problema que sobretot és punyent a Madrid, Barcelona, València, Màlaga i Alacant.
Aquestes ciutats han generat entre el 2022 i el 2023 un dèficit de 360.000 unitats, al qual se li afegirà un altre addicional de 225.000 entre 2024 i 2025. I és que tots els anuncis que ha anat fent Sánchez de centenars de milers de nous habitatges han acabat en res i les persones i les famílies s’ofeguen perquè a més com l’oferta és reduïda, el mateix Banc d’Espanya assenyala que el 40% dels llogaters dediquen quasi la meitat dels seus ingressos a pagar aquella renda. Fet que té un impacte clarament negatiu sobre l’economia.
Per si no n’hi hagués prou, el Banc d’Espanya critica el control del preu dels lloguers perquè considera que provoquen efectes indesitjats retirant demanda del mercat.
2. Les pensions
Les pensions. Ara no és el Banc d’Espanya sinó la Comissió Europea que indica que caldrà ajustar 12.000 milions en pensions i que caldrà prendre mesures per reduir aquest desfasament pressupostari. Estem on estàvem, però pitjor i a més el camí assenyalat per la reforma Sánchez és augmentar el cost de les cotitzacions, és a dir, l’impost sobre el lloc de treball.
3. L’atur crònic
L’atur crònic. També els informes tècnics assenyalen que Espanya té un atur crònic, el doble que l’europeu, que li impedeix reduir significativament la xifra d’aturats per sota del 12% i que aquest és un problema que està en mans de l’estat abordar-lo i resoldre perquè depèn en gran manera de les polítiques i serveis d’ocupació i de la legislació en material laboral.
4. Immigració
Aquest atur crònic es combina amb una immigració com mai que copa pràcticament tots els nous llocs de treball que es creen, que són de baixa qualificació i productivitat.
Per exemple: com assenyala l’economista Josep Oliver Alonso, entre el 2018 i el 2023 la població no nascuda a Espanya ha absorbit el 98% dels 286.000 nous llocs de treball i el 68% dels més d’1,6 milions creats a Espanya. Aquesta immigració, segons les dades de l’INE i del ministeri de Treball, és contractada en un 52,1% per ocupacions elementals i un 22,6% en restauració i venedors. Si a això se li afegeix la part de la construcció, resulta que més de les ¾ parts de la immigració troben feina amb ocupacions de baixa remuneració i això impulsa clarament els sectors que tenen aquesta característica perquè disposen del recurs que necessiten per créixer que no és altre que la mà d’obra barata.
5. Mala posició en innovació
Alhora, tenim una mala posició en la innovació comparada amb Europa. Anem molt endarrerits sobretot en despesa R+D del sector empresarial, però també en pimes que introdueixen innovacions de productes i fins i tot en activitats intensives en coneixement.
I és que els fons europeus que havien de servir per transformar l’estructura productiva no ho estan fent ni en termes quantitatius ni qualitatius. Segons la AIReF, l’impacte en el PIB dels fons ha estat només del 24% del que correspondria a la xifra esmerçada. No estan actuant com a gran tractor de l’economia i, per tant, Espanya està perdent una oportunitat històrica més gran que la que va tenir l’Europa de la II Guerra Mundial amb el pla Marshall.
Però és que a més els diners s’estan aplicant a llocs que no operen una gran transformació, ni en innovació ni productivitat. Hi ha una gran concentració en infraestructura ferroviària que s’endú la part del lleó dels diners formalitzats o concedits. Més de 5.400 milions s’han dirigit a aquest àmbit i més de la meitat, 2.916 milions, es dediquen a l’AVE, que fa més còmode els desplaçaments, afavoreix la concentració a Madrid, però no transforma l’estructura productiva.
En contrapartida, la inversió feta en transformació industrial és de només 906 milions i de 1.162 en energies renovables. Les partides que tenen més diners pendents d’execució posen en relleu la lentitud en abordar qüestions prioritàries perquè la més gran és la que fa referència a rehabilitacions energètiques de barris, edificis i habitatges amb 2.870 milions, la transformació industrial amb 2.645 milions pendents, la teòrica nineta dels ulls de Sánchez, l’hidrogen renovable, amb 2.581 milions, el desplegament d’energies renovables amb quasi 2.000 milions i la transformació del model turístic per fer-lo més sostenible amb 1.799 milions.
També té pendent el pla sobre vehicles elèctrics i punts de recàrrega, amb 1.343 milions. És clar que el govern ha anat a gastar en allò que li era més fàcil sense atorgar prioritat de gestió a allò que més calia. La conseqüència, tal com ha estat apuntat, és doble: menor impacte en el PIB i baixa capacitat de transformació de l’estructura econòmica per fer-la més productiva.
Si Sánchez dimitís, com a mínim 5 grans problemes estarien pitjor que quan ell va arribar. I la repregunta lògica seria què ha fet en relació amb ells en aquests 5 anys Share on X
Loading ...
