Als perfils sobre immigració que presentem en el primer article, sobretot referits a Catalunya, cal subratllar-ne el més important: el caràcter massiu i ràpid de la població estrangera que està arribant. És un cas evident de què les condicions quantitatives determinen un canvi qualitatiu generador de problemes.
Des de principis del segle XX, Catalunya ha enregistrat cinc grans onades immigratòries, però amb diferència les més voluminoses corresponen a aquest segle, amb dues grans onades amb puntes que superen les 100.000 persones l’any a la primera dècada i actualment. El resultat és un 21% dels estrangers; un 27% a Barcelona, que amb els fills nascuts de primera generació se situen en la quarta part i el 30% respectivament de la població total, amb tendència a augmentar ràpidament per la combinació de la continuïtat del flux immigratori i una major taxa de fecunditat en aquest grup de població.
Naturalment, la immigració presenta factors positius. Els més evidents són el rejoveniment i aportació de força de treball. També, per aquesta darrera causa, constitueixen una contribució neta a curt termini a la Seguretat Social.
Ara bé, aquests efectes presenten algunes compartides negatives o que en limiten l’impacte favorable.
Una d’elles és un efecte miratge sobre l’economia espanyola. Aquesta creix per l’addició de nova feina, però com que la seva productivitat és baixa, la renda per càpita creix poc en comparació amb Europa i retrocedeix. Com que alhora l’evolució europea és pitjor que la dels Estats Units, el resultat global és el retrocés espanyol.
En altres termes, l’addició de treball fa créixer el pastís, però com que també augmenta molt el nombre de comensals i cadascun dels nous aporta comparativament poc en relació amb els existents, les porcions que corresponen a cadascú creixen poc o no ho fan.
El resultat és que ens allunyem de la convergència de renda per càpita amb la Unió Europea, de manera que Espanya ha baixat al lloc 18è entre els 27 països. De fet, es manté a una distància semblant a la que existia el 1975.
Naturalment, el problema de la deficient productivitat espanyola no és imputable en les causes estructurals a la immigració, però sí que succeeix que aquesta accentua determinats aspectes adversos: el flux de mà d’obra de baix cost incentiva el creixement dels sectors de menor productivitat, com la construcció, el turisme, l’hostaleria, els serveis domèstics i altres serveis personals.
La correcció d’aquest fet mitjançant el salari mínim té un límit pel seu impacte en el conjunt de l’economia. Un altre efecte concomitant és que tendeix a dissuadir la introducció de factors de millora de la productivitat total dels factors (PTF) als sectors on abunda el treball immigrant.
Pel que fa a l’aportació a la Seguretat Social, els estudis sobre els seus efectes a llarg termini (2050) redueixen en gran manera els seus beneficis, de manera que la diferència entre un escenari de baixa o alta immigració pel que fa al pes de les pensions sobre el PIB només és d’un a dos punts de reducció. Aquesta minoració s’ha d’observar amb relació a l’augment de determinats costos socials assumits pels pressupostos de les administracions públiques.
El 95% dels llocs de treball creats a Espanya durant el darrer any van ser ocupats per persones no nascudes al país.
Aquestes dades provenen de l’Observatori Demogràfic de la Universitat CEU-San Pablo, basades en microdades de l’Enquesta de Població Activa (EPA).
L’economista Miquel Puig i secretari d’Afers Econòmics de la Generalitat assenyala que, en els últims anys, els espanyols generalment només poden aspirar als llocs de treball que queden disponibles a causa de jubilacions o altres vacants.
L’auge del turisme, per exemple, no ha generat llocs de treball significatius per als espanyols, ja que sovint estan vinculats al sector de serveis amb salaris baixos i són ocupats per immigrants. A Catalunya, hi ha anys en què tota la nova ocupació es destina a persones nascudes a l’estranger. Segons les previsions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), s’espera que la migració neta a Espanya sigui de prop de mig milió de persones cada any els pròxims exercicis, això podria significar una afluència anual d’unes 70.000 persones a Catalunya.
Alhora, l’estructura productiva espanyola expulsa població autòctona: 301.000 persones el 2021 i 426.000 el 2022. El 56% amb destinació a Europa i el 4,5% als Estats Units, amb una pèrdua de capital humà xifrat per la Fundació del BBVA i l’IVIE en 154.800 milions d’euros. Això últim significa una descapitalització important: s’expulsa capital humà qualificat, que ha significat un cost important per a la societat i se n’importa en una mesura important un altre de molta menor qualificació. El balanç és molt advers per al futur del país.
La diversitat és positiva, però en una societat de demografia feble, envellida, amb una llengua minoritària, el català, que només és la primera llengua en el 31% de les famílies, significa greus i inabordables dificultats per a la llengua i cultura catalana. El fet massiu de la immigració tendeix a reduir encara més el seu ús social i el manteniment de la cultura.
Finalment, és evident que no he tractat tres qüestions, que des de determinades perspectives es vinculen a la immigració: la delinqüència més gran, l’extensió de la droga i els feminicidis de parella.
Sobre tots tres, cal dir que no s’ha d’amagar que hi ha una correlació positiva amb l’augment de la població estrangera en relació amb la població total. Negar-ho no fa cap favor a la defensa de l’immigrant, com tampoc no ho fa accentuar la qüestió, perquè, en relació amb la delinqüència, la correlació forta rau en la situació econòmica de les persones, més que en l’origen.
Una cosa semblant es pot dir de la droga, si bé algunes nacionalitats i l’existència de gran delinqüència d’origen ètnic en aquest camp assenyalen un problema d’aquesta naturalesa. En tots dos casos, la situació ha de ser atesa i seguida de prop en una mesura superior a la que es practica, retallant-ne l’expansió, encara que amb la droga, el problema de fons és la demanda del mercat, que ara, per exemple, està inundat de cocaïna barata i de gran puresa, procedent de Colòmbia i Perú.
Sobre el feminicidi de la parella, també la correlació és forta, però a causa de la ruptura dels aparellaments informals que la immigració genera, i es donen en molta menor mesura en els matrimonis. La causa són els aparellaments generats pel desarrelament. Per això, el reagrupament familiar, a més d’una exigència moral, resulta socialment recomanable.
En definitiva, a Catalunya, per raons vinculades al bé comú, que s’han d’articular amb altres principis bàsics, cal obrir un debat a partir d’aquests principis i les condicions objectives concretes de l’estat de la immigració, per respondre la qüestió de quants immigrants podem acollir en condicions raonables, i alhora assumir el necessari reagrupament familiar, sense afectar negativament el conjunt de la població i les seves condicions de vida.
El debat polític davant les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya hauria de tractar aquesta qüestió, en lloc d’amagar el problema sota l’estora.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.