El futur del món depèn de les relacions entre les dues grans potències: els Estats Units i la Xina

Les dues úniques superpotències avui existents són els Estats Units i la Xina.

A la geopolítica actual es poden assenyalar tres grans blocs o regions: l’Oest Global, l’Est Global i el Sud Global.

Els Estats Units lidera el bloc o regió geopolítica anomenada Oest Global (Occident Col·lectiu, segons Putin), a la qual pertany la UE, mentre que la Xina lidera el bloc o regió geopolítica anomenada Est Global, a la qual pertany Rússia. La UE no arriba a la categoria de superpotència  perquè el seu projecte integrador no està acabat. La UE  no ha estat capaç fins ara de crear una vertadera unió política federal,  la seva intenció fundacional, i està mancada de polítiques comunes en matèries clau com afers exteriors i defensa.

Rússia no és una superpotència  perquè, malgrat l’enormitat dels seus recursos naturals, el seu PIB és semblant al d’Itàlia, deu vegades inferior al dels Estats Units i vuit vegades inferior al de la Xina.

L’anomenat Sud Global, l’espai més poblat, és el tercer bloc o  regió geopolítica del planeta, format per més de cent països en vies de desenvolupament situats a Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. Allí s’hi troben potències importants, com  l’Índia (que acaba de superar la Xina com a país més poblat del món i com a “fàbrica del món“, amb una clara vocació de lideratge del  Sud Global), Brasil,  Indonèsia, Nigèria, etc. Cap  arriba a ser una superpotència per  raons institucionals i socioeconòmiques.

Putin, en canvi, ha declarat que “el pitjor esdeveniment històric produït en tot el segle XX ha sigut l’esfondrament de l’URSS”

Els Estats Units ha sigut potència hegemònica absoluta després dels fets produïts l’any 1989 (caiguda del Mur de Berlín) i l’any 1991 (implosió de l’URSS), dos esdeveniments que varen suposar una gran victòria per a Occident, tan gran que alguns ja parlaven, equivocadament, de “fi de la història“. Putin, en canvi, ha declarat que “el pitjor esdeveniment històric produït en tot el segle XX ha sigut l’esfondrament de l’URSS”.

A partir de 2001 (atemptats de les Torres Bessones causats pel terrorisme islàmic, que varen suposar l’inici de dues dècades de guerres desmesurades de reacció per part dels Estats Units als atemptats amb un cost superior als vuit bilions de dòlars) i fins al mes d’agost de 2021 (retirada  de les tropes nord-americanes i d’altres països occidentals d’Afganistan) es produeix un declivi relatiu i progressiu de l’hegemonia  nord-americana, al mateix temps que la Xina reemergeix amb una força i rapidesa mai vista a la història.

La Xina és una potència reemergent, més que simplement emergent, perquè es tracta d’un estat-civilització amb  5000 anys d’història que vol tornar a  ocupar  el paper central  que ha ostentat al món secularment  (la paraula “Xina“ significa  “ imperi del mig“). No vol  que es repeteixi  la  derrota militar i ocupació soferta davant d’occidentals  i  japonesos entre els anys 1839 i 1849 (període que la Xina  ha batejat  com “el segle d’humiliació“).

Segons l’historiador grec, Tucídides, la humiliació -juntament amb la por i l’interès-  són els tres motors principals de les relacions internacionals que mouen el món. El revengisme imperialista de Putin també s’explica des de la reacció contra   la “humiliació“ de la darrera dècada del segle contemplada en forma d’una  URSS totalment esfondrada.  I ja no cal parlar de la  “humiliació“ sentida per Alemanya després del Tractat  de Versalles, que va provocar l’aparició de Hitler.

Cap a un nou ordre mundial

A partir del mes de febrer de  2022 (invasió russa  d’Ucraïna), el món s’encamina cap a un nou ordre mundial. Quatre escenaris de futur apareixen a l’horitzó: 1) continuïtat de la lluita dels Estats Units per no perdre la seva hegemonia assolida a partir de 1989/1991, 2) nou ordre bipolar dominat pels Estats Units i la Xina, 3) nou ordre multipolar (desitjat per la Xina i el Sud Global), 4) desordre, conflicte i guerra.

Javier Solana, ex Alt Representant de la UE en matèria d’afers exteriors i seguretat, i Eugeni Bregolat, ex Ambaixador d’Espanya a la Xina i Rússia, han escrit en diferents ocasions que  les relacions entre les dues úniques superpotències avui existents poden ser de tres tipus: competició, cooperació i conflicte.  Opinen que la competició entre la primera i la segona economia del món és inevitable, mentre  que la cooperació és desitjable i clarament necessària  a l’hora de produir “bens universals comuns“ que el planeta requereix  en diferents àmbits  (pau, seguretat, canvi climàtic, pobresa, desigualtat, pandèmies, catàstrofes naturals). Pensen que el conflicte és evitable i que és necessita una entesa entre els dos gegants  a l’hora d’organitzar un nou ordre mundial.

En un article publicat conjuntament l’any 2021, Solana i Bregolat escrivien que “la convivència entre les dues superpotències és clau per a la pau i la prosperitat de la humanitat del segle XXI; han de pactar noves regles del joc sense imposicions i sense renunciar per això als seus principis“.

En un segon article publicat el 2022, deixaven clar que s’oposaven a un possible decoupling (desacoblament) econòmic entre Occident i la Xina. “La cooperació internacional és indispensable per a resoldre els grans reptes que confronta la humanitat, cap problema global -canvi climàtic, recuperació de l’economia global, pandèmies, proliferació d’armes de destrucció massiva, etc.- es podrà resoldre sense una mínima confiança entre les dues superpotències“.

La trampa de Tucídides

Al voltant del tercer tipus de relacions entre les dues superpotències -el conflicte-  figura una  amenaça de la qual avui es parla molt, coneguda en el món de les relacions  internacionals com “la trampa de Tucídides“.  Abans ja s’ha fet una referència  a aquest  historiador grec del segle cinquè a.de c., fundador de l’escola realista de les relacions internacionals, a la que segles després s’apuntarien Maquiavel i Hobbes.

Tucídides és l’autor d’una obra monumental titulada “La guerra del Peloponès“, on relata  la guerra entre Esparta (potència hegemònica) i Atenes (potència emergent), que acaba amb la victòria d’Esparta i  l’afebliment general del món grec.

El politòleg nord-americà, Graham T. Allison, ha creat modernament el concepte polemològic anomenat  “trampa de Tucídides“, caracteritzat per  una situació històrica de coincidència temporal entre una potència hegemònica i una emergent. És una  situació que pot acabar amb facilitat  -i sovint  irremissiblement-  en guerra oberta, “a menys que es prenguin les mesures necessàries per evitar-ho“.

Allison corrobora la seva tesi després d’haver estudiat 16 casos històrics de convivència  entre una potència hegemònica i una altra d’emergent, dels que 13 han acabat  en guerra oberta entre les dues parts.  A la vista d’aquests casos reals  estudiats en profunditat, Allison conclou que la situació actual de les relacions entre els Estats Units, potència hegemònica,  i la Xina, potencia reemergent, és  un exemple clar de “trampa de Tucídides“.

Allison  escriu que “es pot evitar la guerra, però no és fàcil;   quan les  parts aconsegueixen evitar la guerra vol dir que s’han d’haver produït   enormes i dolorosos ajustaments en les actituds  i accions tant per part de la potència hegemònica com per part de l’emergent, entre el reptador i el reptat. Seran capaços de fer-ho els Estats Units i la Xina?“.

L’actual rivalitat entre les dues superpotències, tan argumentada en termes geopolítics i estratègics,  ja coneix des de fa temps enfrontaments econòmics, comercials i tecnològics. La Xina és qualificada de “rival sistèmic“ pels Estats Units i la UE.  Segons alguns experts, els esglaons de relació  van de menor a major tensió segons aquesta seqüència teòrica: competència estratègica, guerra econòmica, nova guerra freda,  guerra oberta a petita o a gran escala.

A començaments de 2023, Qin Gang, antic ambaixador de la Xina als Estats Units, va ser elegit nou ministre d’afers exteriors xinès. Poc després de la seva elecció, va publicar una tribuna al diari  Washington Post amb aquest títol:  “El futur del planeta depèn d’una relació estable entre els Estats Units i la Xina“. En un article posterior va escriure que “si els Estats Units no usa el fre i continua a tota velocitat pel camí equivocat, no hi haurà  manera d’impedir el seu descarrilament, i segurament hi haurà conflicte“.

Qin Gang va durar pocs mesos al capdavant del ministeri d’exteriors xinès fins a desaparèixer totalment i misteriosament de l’escenari polític xinès. Ha sigut substituït pel veterà anterior ministre d’afers exteriors Wang Yi, a qui es considera més proper  que Qin Gang al gran líder Xi Jinping.

En una de les seves declaracions recents, en el marc d’una visita a Europa, el nou ministre d’exteriors, s’ha mostrat més conciliador que el seu antecessor i favorable a què la UE jugui un paper de moderador entre les dues grans potències.

“La Xina considera la UE com una força important en l’estructura multipolar que la Xina preconitza, dona suport a la interacció europea i també al desenvolupament i enfortiment de la UE, així com la materialització de la seva autonomia estratègica. Sempre que la Xina i la UE reforcin la solidaritat i la col·laboració entre blocs. El món és un espai global en què tots els països tenen interessos entrellaçats i un futur compartit. La Xina està disposada a treballar amb Europa per defensar conjuntament el sistema de lliure comerç, practicar el multilateralisme i impulsar un món multipolar igualitari i ordenat i una globalització econòmica universal beneficiosa i inclusiva, amb vistes a crear de manera mancomunada un futur millor per a la humanitat”.

Joe Biden i Xi Jingping tracten de mantenir una línia oberta de contactes telefònics i trobades personals  

El 2 d’abril, Joe Biden  i Xi Jinping han tractat per telèfon els principals temes de l’agenda bilateral i altres d’abast global sobre els que mantenen diferències notables, com el suport de Pequín a Rússia a la guerra d’Ucraïna o la seguretat en el mar de la Xina Meridional i l’estret de Taiwan. Segons Pequín, la trucada s’ha produït per iniciativa de Biden, i és la primera  des de les trobades personals que ambdós presidents  varen mantenir el novembre passat a Woodside (Califòrnia) i un any abans a Bali (Indonèsia).

Segons el comunicat oficial xinès,  “els factors negatius han anat creixent i això demana atenció per ambdues parts;  hi ha línies roges que la Xina no deixarà que es creuin, com Taiwan i el lliure desenvolupament tecnològic, com els intents  de prohibir l’ús de TikTok als Estats Units“.

Aquest any és electoral als Estats Units i no és previsible una trobada personal, però hi haurà un seguit de trobades ministerials. Biden ha informat Xi sobre la pròxima visita a la Xina d’Anthony Blinken, secretari d’Estat, i de Janet Yellen, secretària del Tresor.

Segons el comunicat oficial nord-americà, després de la trucada del 2 d’abril, Biden i Xi “han revisat i propiciat el progrés en temes clau discutits a la darrera cimera de Woodside, inclosa la cooperació antinarcòtics, la comunicació continua entre militars, les converses per a abordar els riscos relacionats amb la intel·ligència artificial (IA) i els esforços continuats sobre el canvi climàtic i els intercanvis entre pobles”.

Pequín apunta a la “pau, estabilitat i credibilitat”  com a pilars de la relació bilateral. Xi ha instat a Washington a traduir en accions concretes el compromís de Biden de  “no donar suport a la  independència de Taiwan“. Un altre aspecte de clara discordança i de preocupació nord-americana és el suport de Pequín a la guerra de Rússia contra Ucraïna i els esforços xinesos per ajudar Rússia a reconstituir la seva indústria de defensa. Per altra banda, la Xina no accepta cap restricció al lliure desenvolupament de la tecnologia.

Xi ha advertit seriosament a Biden, una vegada i una altra, sobre el suport dels Estats Units a Taiwan.

La política xinesa de Biden sembla una de les poques coses en les quals poden coincidir demòcrates i republicans, tan radicalment enfrontats en la majoria de les qüestions en un ambient irrespirable de gran polarització ratllant en el guerracivilisme als Estats Units, que Trump conrea amb fervor de cara a les eleccions presidencials de novembre. Alguns analistes qualifiquen la política xinesa de Biden de cointainment-plus. El plus és causat per decisions fortes en matèria de proteccionisme, antiglobalització, prohibició d’exportacions clau a la Xina, com semiconductors, d’ús civil i militar.

Xi s’ha queixat a Biden de “supressió“,  “submissió“  i “d’encerclament“ per part dels Estats Units.

A la vista de tot plegat, alguns analistes ja parlen obertament d’una “nova guerra freda“. 

La UE en un món de gegants

El prestigiós col·laborador del Financial Times, Martin Wolf, ha escrit fa poc que són tres els possibles papers que la UE podria jugar en un món de gegants:  aliat,  pont o  poder (ally, bridge or power).

Darreres paraules del seu article:

“Mentre els Estats Units continuï sent una democràcia liberal compromesa amb l’aliança occidental, la UE està obligada a estar molt més propera dels Estats Units que d’altres grans poders. Això significa, en aquest món, ser probablement un aliat subordinat (subservient ally). Un paper de pont (mediador), especialment de cara a la Xina, s’adaptaria naturalment a una institució compromesa amb l’ideal d’un ordre governat per normes, com és la UE. La qüestió, però, és com ser un pont en un món profundament dividit en el qual la UE és molt més propera a un costat que a l’altre. La tercera alternativa consisteix a tractar d’esdevenir un poder de la vella escola, un poder dur, amb recursos dedicats a la política exterior i de defensa commensurada a la seva escala. Però perquè això pugui ser realitat, la UE necessitaria una unió política molt més profunda, i també una unió fiscal. Els obstacles per assolir-ho són legió, incloent-hi la profunda desconfiança mútua existent entre alguns estats membres de la UE”.

 Loading ...