La nova “Era del Desordre”

L’any 2020 ve  marcat  per  la pandèmia Covid-19, però significa més coses:  el final de la segona onada  de globalització -iniciada fa uns cinquanta anys, especialment a partir del canvi de model econòmic a la Xina, del comunisme a l’economia de mercat (1978)- i el començament d’un nou cicle històric  que  alguns analistes ja qualifiquen de l’Era del Desordre.  

La primera onada globalitzadora va tenir lloc durant el mig segle anterior a la Primera Guerra Mundial (1860-1914), va seguir  un període de grans guerres amb una forta depressió econòmica intermèdia (1914-1945) i la instauració de la Guerra Freda, que va acabar l’any 1989 amb la caiguda del Mur de Berlín. La Covid-19 ha accelerat la tendència  existent des de fa uns anys cap a la desglobalització i cap a la progressiva desaparició de l’ordre mundial liberal instaurat l’any 1989,  amb la consagració d’un món unipolar dominat  pels Estats Units, una vegada desapareguda la Unió Soviètica (1991), i el triomf planetari d’Occident, la democràcia  i  l’economia de mercat.

L’Era del Desordre significa el final de l’ordre mundial liberal, liderat per Occident des de 1989,  i el començament d’un nou cicle caracteritzat per l’absència d’un ordre mundial reglat,  el deteriorament progressiu de les relacions dels Estats Units i la Xina i la reversió d’una globalització desenfrenada  dins de la qual la Xina ha jugat un paper essencial.

La UE necessita, més que mai, una vertadera política exterior i de defensa comuna per afrontar amb èxit la nova Era del Desordre que  està començant. Si alguns analistes com el politòleg nord-americà, John Mearsheimer, pertanyent a  l’escola de pensament realista de les relacions internacionals,  han pogut escriure la frase preocupant  international polítics is a nasty and dangereous business (les relacions exteriors són un joc brut i perillós) (Can China Rise Peacefully ?, 2004),  ara tot indica que les relacions internacionals  seran  cada vegada  més nasty and dangereous que abans.

La UE no està  preparada per afrontar la nova Era del Desordre. Això és així perquè, des dels seus orígens  amb la creació de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, 1951), ha viscut protegida pels Estats Units a través de l’OTAN  (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord) (el famós article 5 d’aquest Tractat diu que un atac a qualsevol estat membre serà considerat un atac a tots, inclosos els Estats Units) i s’ha beneficiat del conjunt  d’institucions multilaterals creades després de la Segona Guerra Mundial per les potències occidentals guanyadores, sota la batuta nord-americana.

La UE no solament s’ha sentit  còmode en el món de les relacions internacionals durant dècades, sinó que   ha vist  amb satisfacció com el model d’integració regional que construïa s’anava  consolidant cada vegada més,  i com els seus pilars polítics -democràcia liberal, economia de mercat, cooperació internacional i soft power (poder tou, no militars)- eren cada vegada més admirats, sobretot després de la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989.

A la vista d’aquests èxits, els estrategs europeus pensaven  que la UE no necessitava convertir-se en una potència clàssica i que amb el soft power (poder tou, no militars) n’hi havia prou.

El diplomàtic britànic i prestigiós analista de les relacions internacionals, Robert Cooper, que va treballar uns quants anys a la Comissió Europea amb Javier Solana (“ Mister PESC“, Política Exterior i de Seguretat Comuna de la UE, fins al 2009), afirmava que la UE s’estava definint com un nou tipus d’Estat, que ell qualificava d’Estat postmodern. Cooper distingia entre tres tipus d’Estats: Estats fallits (failed states), Estats moderns (modern states) i Estats postmoderns (postmodern states).  Segons Cooper, els Estats fallits eren els que es trobaven en vies de desenvolupament, mentre que els Estats moderns eren els que ja havien arribat a una plenitud de sobirania, economia  i defensa.

Les principals característiques dels Estats moderns i del món postmodern en general són les següents: 1)  final de la distinció entre afers nacionals i internacionals, 2) interferència mútua d’aquests dos tipus d’afers, 3)  rebuig a l’ús de la força en la resolució de disputes i  conseqüent codificació de regles de comportament autoimposades, 4)   irrellevància creixent de les fronteres, 5)  seguretat basada no pas en la força, sinó en la transparència, l’obertura,  la interdependència i  la vulnerabilitat recíproca.  La UE constituïa, als ulls de Cooper, l’exemple més destacat d’un sistema polític  postmodern.

En aquest context de postmodernitat, els estrategs europeus estaven convençuts de què la UE  no havia d’aspirar a ser una potència clàssica (moderna). No havia d’exercir un poder dur/militar  (hard power) com el que els seus estats membres (vegis  França o Alemanya) ja havien exercit històricament, sinó que havia d’aprofitar el seu poder d’atracció i de persuasió en un món cada vegada més interdependent, en el  que els conflictes bèl·lics se suposava que serien cada vegada menys freqüents.  Bombes d’atracció massiva són les que convenen, reclamava precisament uns anys més tard el Comissari britànic Chris Patten (responsable de les relacions exteriors de la UE entre 2000 i 2004) referint-se a la UE, en contraposició a les famoses  armes de destrucció massiva que se suposava que aleshores posseïa   l’Irak de Saddam Hussein.

D’aquesta manera es  va anar desenvolupant en el si de la UE una política exterior basada en principis i valors (i no tant en interessos) que defensava el dret internacional, la cooperació, el “multilateralisme eficaç“, i que estava orgullosa de posar permanentment sobre la taula temes com els drets humans  o la lluita contra el canvi climàtic. Dotada d’un  soft power atractiu, la UE es veia a si mateixa com una entitat  “normativa“ que aspirava a exportar el seu model de governança a la resta del món, al mateix temps que  anava imposant les seves regles i estàndards,  sobretot en matèria econòmica.  Però aquella política exterior aparentment tan exitosa tenia un gran defecte: necessitava sempre la unanimitat dels estats membres de la UE per tirar endavant. Això feia que les seves “posicions“ en matèria de relacions internacionals acabessin essent buides d’operativitat, suaus, poc “interessades“, sense incorporar  elements de hard power (militars), poc nasty and dangereous.

La primera Estratègia de Seguretat adoptada a la UE va ser elaborada l’any 2003 per Javier Solana, aleshores responsable de la  PESC (Política Exterior i de Seguretat Comuna). El  text d’aquell document començava amb aquestes paraules: “Europa no ha sigut mai tan pròspera, tan segura ni tan lliure com avui. La violència de la primera meitat del segle XX ha donat pas a un període de pau sense precedents a la història europea“. Tot el contingut de l’estratègia era una celebració de les virtuts del soft power. Es deia que els instruments més eficaços de la política exterior europea eren els valors democràtics, la cultura, el comerç, la diplomàcia, el desenvolupament o la fe en un ordre mundial reglat. La UE es considerava internament com un club de països amics que havien deixat enrere per sempre les seves velles confrontacions fratricides i que havien optat definitivament per la cooperació, disposats a cessions progressives de sobirania per tal d’assolir una unió cada vegada més estreta, constructores d’un model d’integració regional basat en la pau i la prosperitat, tolerants, pactistes, respectuosos de l’imperi de la llei i de les llibertats fonamentals, sempre a la recerca de compromisos per tal d’evitar els conflictes.

Aquell estat ideal de coses, des del punt de vista europeu,  va començar a canviar radicalment des de la primera dècada del segle XXI i així fins als nostres dies.

L’ordre mundial liberal basat en regles, victoriós l’any 1989, ha anat essent substituït  per la rivalitat geoestratègica  entre grans potències, particularment els Estats Units i la Xina. La progressiva desoccidentalització del món i la reemergència de la Xina, l’augment de la desigualtat generada per la globalització, la revolució digital i  la Gran Recessió de 2007/2008 han qüestionat la hiperglobalització, augmentat el rebuig al lliure comerç i a la immigració,  i han donat lloc a l’auge dels partits antisistema.

Tot aquest terratrèmol polític ha produït el Brexit i la figura de Trump, el primer president nord-americà que considera  a la UE com un rival comercial i no com un aliat geopolític. Per últim, la pandèmia ha suposat  un cop molt dur per a les economies europees  i ha accelerat els canvis globals, reforçant la rivalitat entre la Xina i els Estats Units, aguditzant la crisi de les institucions de cooperació internacional  i torpedinant les bases de la democràcia liberal.

El món idíl·lic de començaments de segle ha deixat d’existir davant de l’auge dels nacionalismes i  el retorn de la realpolitik. En paraules de l’actual Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, “la UE ha d’aprendre a utilitzar el llenguatge del poder“. La UE ha de reposicionar-se  i ha de consolidar una posició  autònoma a l’escena internacional, a més de lluitar per un multilateralisme renovat. Cal que aprengui a defensar-se de les amenaces en matèria de ciberseguretat i desinformació. Ha d’acostumar-se a  defensar millor els “interessos europeus“ i ha d’aconseguir autonomia estratègica en matèries com economia, comerç, finances i tecnologia. A més, són necessàries  capacitats pròpies i efectives en matèria de seguretat, defensa i energia per guanyar autonomia davant de les grans potències, així com sotmetre un control més rigorós a les seves inversions en territori europeu.

En darrer terme, la UE ha d’evitar que  les relacions internacionals  a l’Era del Desordre entrin en una lògica neoimperial dominada per dos blocs, els Estats Units i la Xina, que recorda la situació existent a Europa abans de la Primera Guerra Mundial, quan hi havia dues formacions politicomilitars enfrontades: la Triple Entente (Rússia, França i Regne Unit) i la Triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia). La clau per trencar la lògica neoimperial (que porta a la guerra) podria consistir a substituir l’actual enfrontament entre els Estats Units i la Xina per un nou sistema equilibrador tipus G-3, format pels Estats Units i  la Xina  més  una UE lligada amb potències mitjanes com el Japó, Canadà, Austràlia o  Regne Unit per acabar de fer efectiu el contrapès.

Abans que sigui massa tard, la UE ha d’incorporar el concepte de poder a una  política exterior i de defensa renovada,  enfortida i sense regla de la unanimitat en el seu procés de presa de decisions. Si no ho fa, corre el risc de la irrellevància a l’Era del Desordre.  

 Loading ...