La immigració de debò (I)

Les institucions polítiques, la majoria dels diaris i altres mitjans de comunicació, practiquen la censura del que és políticament correcte, on l’únic que no queda cancel·lat són els excessos de la ideologia dominant i els abusos del poder polític.

El resultat és una vida en forma de crisi, la policrisi, perquè no es troben solucions per a les que es produeixen ni per a les que ja existien, perquè la ideologia actua, com afirmava Marx, com una cotilla de la realitat.

La immigració és un d’aquests problemes on hi ha aquesta cotilla del que és políticament correcte. El resultat és una crisi més, que creixerà amb el temps, com succeirà així mateix amb la penetració de les organitzacions de la droga, afegint així noves crisis a totes les diverses que ja tenim.

Cal prendre’s la immigració de debò i per això el primer cal intentar establir els seus perfils estilitzats i concrets: menys ideologia i més realitat. Aquest és un apunt sobre com poden ser aquests perfils:

1. Hi ha una gran dificultat a harmonitzar dos drets sovint contraposats: el dret a emigrar i el dret a regular la immigració en la mesura que afecti el bé comú del país receptor, que podem conceptuar com el conjunt de condicions que permeten a tots els membres de una comunitat assolir un nivell de vida satisfactori, promovent la justícia, l’equitat i la prosperitat col·lectiva.
2. El resultat pràctic d’aquella contraposició és que les polítiques immigratòries oscil·len entre la hipocresia i l’enduriment.  Exemples a mans plenes. En refereixo només dos: l’intent francès de legislar grans restriccions de drets als immigrants, tombat en gran mesura pel seu tribunal constitucional, i els acords d’Espanya amb el Marroc perquè la violència per frenar la immigració l’apliquin a canvi d’avantatges polítics i econòmics. De fet, la UE paga senyors de la guerra amb la mateixa finalitat.
3. L’emigració genera avantatges per als països d’origen; és el cas de les remeses, que poden ser importants; Per a Colòmbia significa el 10% del seu PIB, per a Guatemala 20%. Però també genera inconvenients a llarg termini per la descapitalització de capital humà. És el  cas de Romania avui.
4. Un punt clau,  no sempre considerat, és que tota política immigratòria sigui quin sigui el seu règim de restriccions ha d’assumir el reagrupament familiar de l’immigrant com a exigència moral.
5. Per no cometre grans injustícies s’ha de partir del principi que les migracions no es poden considerar independentment de les condicions de vida  dels països emissors i receptors, ni de la  mida del seu flux.
6. És el cas de Catalunya. A Suècia, on el conflicte ja és important i és el país amb més immigrants d’Europa, 1 de cada 5 habitants ja és estranger, segueix Alemanya amb el 16%, on hi ha la reacció del partit Alternativa per Alemanya, segona força en opció de vot. Espanya està en el 14%, però a  Catalunya se situa en el 21%, per davant de Suècia, i  Barcelona al 27% .  En aquesta ciutat ja opera un procés de substitució en les edats actives més joves, dels 25 als 40 anys, amb una proporció pràcticament igual d’estrangers i autòctons.
7. L’alumnat d’origen immigrant de primera i segona generació  ja és 1 de cada 4 alumnes a Catalunya, el més gran d’Espanya. De fet, Catalunya i Melilla presenten el mateix rang de proporció (24% i 26%, respectivament). El percentatge de nens nascuts amb un dels dos pares immigrants el 2022, factor que assenyala l’evolució futura, també està encapçalat per Catalunya, perquè les seves províncies ocupen els primers llocs. Girona 53,7% (1a), Lleida 49,3% (2a), Barcelona 49,2% (3a), Tarragona 47,5% (5a). Per al conjunt d’Espanya, la magnitud és del 36,7%. A Madrid arriba al 43,3%.
8. Els immigrants que arriben a Catalunya es troben amb una legislació inadequada per a una bona integració.

• • • Arriben a un país amb una natalitat molt feble,
    • un envelliment creixent i un saldo vegetatiu negatiu : moren més persones de les que neixen,
    • malgrat això la població ha crescut de forma extraordinària fins a situar-se pràcticament als vuit milions de persones,
    • manca d’una política consistent d’habitatge social per als seus ciutadans i la immigració pressiona a l’alça el preu de l’habitatge a les grans ciutats per a la gent de menors ingressos. La raó, segons els estudis empírics, sembla radicar que l’immigrant està disposat a dedicar una proporció més gran dels seus ingressos a l’habitatge per residir en una gran ciutat.
    • Hi ha una elevat atur juvenil i els salaris dels joves són baixos.
    • Hi ha un atur estructural que encara té importància.
    • L’emancipació del noi a Catalunya és difícil i tardana.
    • No hi ha polítiques de suport a la família i a la natalitat, i som els darrers d’Europa en aquest aspecte i els primers en la pobresa infantil.
    • De fet, hi ha un gran desequilibri en les transferències públiques entre els més grans de 65 anys i la població jove. En la gent gran el risc de pobresa és menor que la mitjana i superior en els joves.
    • El sistema escolar, especialment el públic, presenta moltes deficiències d’acord amb les dades PISA, menys del 6% dels alumnes se situen en nivells màxims (5 i 6) PISA, mentre que el 30% està en nivells 1 i 2, cosa que significa que no tenen els coneixements mínims necessaris. Els resultats estan per sota de la mitjana espanyola.
    • La sanitat presenta algunes característiques de col·lapse, encara que una part important de la població es paga la seva pròpia assistència sanitària.
    • Els serveis socials i assistencials són molt febles i és sobretot gràcies a l’esforç catòlic que l’esquinçament de la pobresa no sigui més gran, perquè les assignacions públiques són curtes i ineficients. És obvi que com a mínim aquests perfils han de ser considerats en tractar de la immigració massiva a Catalunya, però no es fa.

Una pregunta necessària Quins escenaris resulten d’aquesta injecció de població, en general poc preparada, amb una estructura d’acollida d’aquest tipus?