El futbol està immers en un sensacional escàndol provocat per l’actuació arbitral d’Hernández Maeso (àrbitre de camp) i Hernández Hernández (àrbitre del VAR). Tot radica en la forma com s’utilitza aquesta tècnica de recent implantació al futbol.
No és el primer escàndol, sí que és un dels grans i no serà l’últim. Les tres intervencions de la parella arbitral van capgirar el partit que jugava a casa seva el Real Madrid, contra l’Almeria, i que a la mitja part perdia l’amfitrió per 0-2. Per mitjà de tres decisions controvertides el resultat va acabar sent de 3-2, favorable als madrilenys. Però, és que a més, les imatges transmeses per la televisió “Gol” revelen que hi va haver una agressió del jugador del Real Madrid, Vinicius, que va ser vista pels àrbitres i va ser passada per alt.
Aquest fet ha sortit a la llum, ja que s’han conegut les gravacions de la conversa entre els dos àrbitres, perquè cal saber que aquests intercanvis d’opinió són considerats secrets. De fet, el Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA) està indignat i es reunirà amb urgència però no per l’escàndol de l’arbitratge, sinó per saber com s’han pogut filtrar les converses.
En aquest cas, afegit a les tres polèmiques decisions que van donar la victòria al Real Madrid, Hernández Hernández des del VAR es constata que es va adonar del cop de colze de Vinicius a la cara del defensor de l’Almeria. Diu: “possible falta en atac. Vull veure-la una mica més enrere. Buf, vull veure-la en curt”. Maeso, l’àrbitre de camp, respon: “per mi no és res. Forcejament dels dos, es queixa de la cara”. L’àrbitre del VAR afegeix “sí, se’l treu de sobre amb el braç i li dona un cop, se’l vol treure del mig i li dona un cop a la cara, d’acord?”. Per finalitzar la qüestió, assenyala “anem al viu” per indicar que retornessin al partit. Aquesta possible falta, que segons tècnics arbitrals hauria merescut l’expulsió de Vinicius, ni tan sols va ser motiu de revisió en el monitor que l’àrbitre té a una banda del camp.
Tot el problema neix del fet que les normes que regeixen el futbol estan pensades per a un exercici sistemàtic del frau i les actuacions arbitrals es fonamenten en la foscor.
Comparem-ho amb el rugbi, on fa molts anys que s’aplica la televisió a l’àrbitre amb uns resultats excel·lents. Per començar, les imatges que es revisen des de la sala de televisió són públiques al camp perquè existeixen grans pantalles que permeten veure el mateix que veuen els àrbitres, tant des de la sala com des del terreny de joc i també dels mateixos jugadors. Tots participen en la visió de la repetició. Al futbol tot es mou en la penombra. En el Rugbi les converses entre l’àrbitre de camp i el de televisió són públiques i estan connectades a la megafonia. En el futbol són secretes i es pot sancionar, com en el cas de Vinicius, si se sap qui les ha fet públiques. Les explicacions de l’àrbitre de rugbi davant una sanció són públiques, la megafonia del camp transmet les explicacions que l’àrbitre dona al jugador.
El futbol està pensat per a la trampa, el rugbi per a la bona pràctica de l’esport i l’honorabilitat.
El reglament d’aquest últim esport fa impossible, perquè es penalitza molt, el que al futbol es coneixen com a faltes tàctiques, que és una forma d’interrompre el joc. Mentre que al reglament de la pilota ovalada el que vol és la fluïdesa i continuïtat. En el rugbi estan excloses les exageracions i els fingiments a conseqüència d’un xoc en una jugada. En aquest cas és l’actitud dels jugadors que menyspreen aquell que exagera el cop i, al contrari, valoren l’actitud d’austeritat en l’exclamació. Les protestes són pràcticament inexistents, els jugadors no poden adreçar-se a l’àrbitre excepte el capità i rarament incompleixen aquesta norma. El respecte a les decisions arbitrals és absolut.
El mateix paper de l’àrbitre és radicalment diferent en ambdós esports. Al rugbi és un veritable director del joc que té com a missió fer possible que aquest flueixi en les millors condicions. En el futbol és un jutge que només es dedica a penalitzar en uns termes que quan el fet és conflictiu, desapareix la transparència.
Les regles i la cultura del rugbi modelen un tipus de jugador bàsicament honest amb l’adversari. Un cas com el de Vinicius tindria molts pocs minuts de joc per molt bo que fos, perquè automàticament seria penalitzat per la normativa del rugbi.
El problema que ara es constata amb l’escàndol del Real Madrid no és res més que un cas extrem de la patologia que pateix el futbol: barreja de regles equivocades i cultura esportiva inadequada per augmentar les virtuts. Si a les nostres escoles en lloc de tant de futbol hi hagués més rugbi, amb tota certesa el rendiment escolar seria més gran.
Loading ...
