Fou el general i més tard president dels Estats Units Dwight David Eisenhower qui afirmà que “els plans no serveixen per a res, però planificar és vital” (traducció lliure, l’original aquí). Amb aquesta aparent contradicció el cèlebre militar i estadista volia dir que l’única manera d’estar preparats per fer front a les incerteses és adoptar una actitud de preparació contínua.
La sentència d’Eisenhower resulta particularment útil en matèria d’economia i política: en aquests àmbits, hi ha tants factors en joc, alhora antropològics i externs als humans, que resulta impossible preveure què passarà en un futur no massa llunyà. I això a pesar de disposar de la immensa quantitat de dades i de les més avançades eines d’anàlisi actuals.
Ara bé, hi ha una categoria de fenòmens que són fàcilment previsibles perquè fan referència a tendències de fons que es despleguen durant dècades, conformant el que alguns estudiosos anomenen la història lenta. Són precisament aquests els que permeten a Eisenhower dur a terme la seva planificació. Vegem-ne cinc d’escollits per Martin Wolf, economista en cap del Financial Times, en un article recent, i lliurement adaptats per Converses.
1. Canvis en l’estructura demogràfica del món
Deixant de banda un cataclisme com una guerra nuclear o una pandèmia extremadament mortífera, la distribució demogràfica del món està abocada a canvis extremadament profunds en les pròximes dècades. Després d’un segle de creixement accelerat, la taxa de fertilitat mundial s’acosta cada cop més al llindar d’equilibri intergeneracional de 2,1 fills per dona. Avui ja el frega, mentre que fa trenta anys se situava encara per sobre de 3,2. L’únic continent que mantindrà un creixement demogràfic (tot i que també desaccelerat) és l’Àfrica: s’espera que cap al 2060 una de cada quatre persones provingui de l’Àfrica subsahariana.
2. Efectes del canvi climàtic
Com Wolf apunta, tot just sembla que entrem en una fase d’estabilització de les emissions de gasos contaminants, amb els països desenvolupats que ja han iniciat un descens. És una bona notícia, però també implica que l’immens magatzem que és l’atmosfera continua omplint-se d’elements desestabilitzadors del clima de la Terra. L’objectiu de contenir l’escalfament global per sota del llindar del grau centígrad i mig sembla impossible d’aconseguir. Cal doncs invertir no solament a reduir les emissions sinó també en preparar-se per fer front als efectes del canvi climàtic. Per cert, exactament el contrari del que ha fet la Generalitat de Catalunya, tan preocupada per la qüestió sobre el paper, com demostra l’actual sequera.
3. Revolució digital inacabable
En alguns àmbits tecnològics, com el dels transports, s’han fet ben pocs progressos en les darreres dècades. Les nostres possibilitats per a desplaçar-nos el 2024 són virtualment les mateixes que fa cinquanta anys. No obstant això, hi ha un camp en què el progrés sembla no tenir fi: el de les tecnologies de la informació i comunicacions, possibilitades per una capacitat de càlcul que creix de forma exponencial des de les beceroles de la indústria informàtica els anys seixanta del segle passat. Cal doncs estar preparat per un món en el qual no sols hi haurà cada cop més dades disponibles, sinó que gràcies a la intel·ligència artificial i a microprocessadors més potents, les seves aplicacions ens deixaran bocabadats. Aquesta revolució contínua transformarà profundament els mercats laborals, i no necessàriament de forma positiva, com Converses exposava recentment.
4. Desplaçament a l’est del centre de gravetat del món
Els països asiàtics són des de fa dècades els que major creixement generen (i a més, de més valor afegit), fet que està desplaçant el centre de gravetat econòmic del món sencer cap a aquesta regió. Aquest fenomen es dona de forma especialment accelerada des dels voltants de l’any 2000, i s’espera que no cessi en les pròximes dècades. Si bé molts analistes pensen que la Xina està perdent embranzida, l‘Índia podria ràpidament prendre el relleu com a principal focus de creixement. El potencial que la regió conserva, amb gairebé la meitat de la població mundial, continua sent immens.
5. Continuïtat del creixement
El creixement és, segons Wolf, un element “inherent” a la nostra economia, i apunta que des del 1950 l’economia mundial només s’ha reduït en dues ocasions: el 2009 i el 2020. Si bé hi ha crítics que afirmen que, des de finals de la dècada dels setanta del segle passat, el creixement dels països desenvolupats ha estat possible únicament gràcies a un endeutament constant, el món en conjunt té encara un amplíssim marge per continuar expandint la seva economia durant les pròximes dècades.
