A Espanya ha governat quasi sempre el PSOE, amb les comptades excepcions del govern Aznar i l’interromput govern Rajoy. A més, en aquest cas la capacitat dels populars per significar una alternativa amb qüestions delicades per part de l’electorat va ser nul·la, validant així les lleis de ruptura de Zapatero, que després han expandit i aprofundit.
De fet, un dels orígens del creixement de Vox cal cercar-lo en aquesta manca de cultura política alternativa al PSOE del PP.
El partit socialista ha configurat, per tant, les institucions i la cultura hegemònica, si bé en dues fases substancialment diferents. La de Felipe González, que va ser una política d’homologació amb la social democràcia europea i els governants posteriors, Zapatero i Sánchez, que han significat una ruptura, de fet un retrobament amb la tradició més esquerranista del socialisme espanyol i allunant-se del que és el corrent principal socialdemòcrata. Segurament perquè aquesta travessa una crisi molt important a Europa, desapareguda a Itàlia, marginal a França i ara en risc de convertir-se en el tercer partit en el feu més important, Alemanya. També perquè el paradigma socialdemòcrata suec ha quedat descavalcat.
La sortida a tot això en el cas espanyol ha estat recuperar l’esquerranisme tradicional del partit socialista, el de la II República i Largo Caballero, el de l’enfrontament i formació de blocs antagònics. Per aquesta via, Sánchez confia a afermar-se indefinidament en el poder. Per aconseguir-ho ha forjat una aliança amb tota l’esquerra, ha reduït a la mínima expressió la dissidència incòmoda d’UP i ha pactat amb els independentismes nacionalistes del País Basc, Catalunya i Galícia, tant a l’esquerra com a la dreta. Aquesta àmplia aliança i el sistema electoral espanyol, que afavoreix als partits polítics que obtenen bons resultats en l’àmbit provincial, cas dels partits nacionalistes, li permet albirar un futur sense el perill d’una alternativa potent, perquè el PP continua patint els mateixos dèficits de sempre. Nul·la presència a Catalunya, la segona comunitat en nombre de diputats, i incapacitat de presentar una alternativa culturalment sòlida a la que planteja la progressia de l’aliança de govern.
De fet, el PP encara continua tenint com un dels principals esquers de vot un anticatalanisme militant, fet que el condemna a l’ostracisme a Catalunya. Aquesta actitud, per exemple, no té paral·lelisme amb el PP gallec, que basa la seva fortalesa en un galleguisme molt suau però cert, ni amb els populars del País Basc que assumeixen el basquisme, el concert econòmic i el “cupo” sense cap mena de problemes.
És evident que la qüestió de l’amnistia i altres derivades posteriors, com la conflictiva concessió en matèria d’immigració a JxCat, li ha creat dificultats al PSOE, però el nou relat ja està a punt i disposa dels potents mitjans que des de la presidència del govern permeten configurar l’opinió publica: TVE, La Sexta, El País, La Ser, La Vanguardia i el Grup Godó, El Periódico i també TV3 per la coincidència d’interessos amb ERC i també perquè el nucli rector de la televisió de Catalunya vol fer feu, per si es produeix el canvi a la Generalitat i acaba manant Illa.
La nova estratègia socialista consisteix a equiparar el PP amb l’independentisme, plantejar que la mala actuació d’ambdues parts són les que van crear el conflicte i que ambdues es movien per interessos molt a curt termini i de partit, i no per l’interès general del país. I que, aleshores, li ha tocat al govern socialista la ingrata tasca de refer la situació aplicant l’amnistia.
En la pràctica l’equiparació és desigual perquè per lògica de govern decanta tota la responsabilitat en el PP i deixa enrere la que puguin tenir Junts i ERC.
La peça fonamental d’aquest relat és la recuperació dels potencials abusos comesos per l’anomenada “policia patriòtica” obrint una comissió al Congrés per mantenir viva aquesta qüestió durant els pròxims mesos, en els quals es duran a terme la important elecció a Galícia i el gran test de les eleccions europees a principis de juny.
En paral·lel hi ha una doble feina sobre l’àmbit judicial, per una banda, en el TC com a instrument dòcil de les polítiques de Sánchez sense cap mena de complex i, per altra banda, el descrèdit de la justícia en tot allò que siguin decisions contràries al govern. Els mitjans de comunicació al·ludits estan abocats a aquesta tasca i la lloa a una obra de teatre actual a Altzasu que versiona els greus incidents entre els joves d’aquest poble i un grup de Guàrdies Civils de paisà carregant contra els jutges, n’és un exemple simbòlic.
Loading ...
