La Vanguardia, el diari més sanchista de la premsa espanyola

Entenguem-nos, la gràcia històrica de La Vanguardia ha consistit a estar bé amb els qui manen, però això en democràcia ho havia fet amb una certa gràcia de ponderació i equilibris i d’aquesta manera s’havia guanyat la imatge d’un diari solvent que entrava en un gran nombre de llars catalanes com a tradició perquè el lector tenia la sensació que, tot i remar cap a casa seva, no hi hauria cap gran exageració. Però tot això s’ha acabat fa un cert temps i la deriva sanchista del diari l’ha fet situar per davant de El País, l’intel·lectual orgànic històric del PSOE.

Només cal examinar amb un mínim d’atenció l’edició d’aquest passat 16 de novembre que abordava el debat d’investidura. El titular a pàgina sencera i portada era “Sánchez desferma el diàleg”. I això ho deia malgrat que la base del discurs havia estat la demonització sistemàtica dels representants polítics d’11 milions de ciutadans, els que sumen Vox i PP, i haver aixecat a escala de política d’estat la necessitat de construir un “mur” que separi els uns dels altres. Perquè com subtitulava a l’interior Pedro Ballín, un dels periodistes destacats de la redacció de Madrid i narrador sol·lícit de les versions de la Moncloa: “La policia va crear una bombolla infranquejable per separar civilització i barbàrie, resum de la nova dinàmica política“. És clar, d’una banda, hi ha Sánchez i els seus que, per a La Vanguardia, representen la civilització. Els que s’hi oposen, diputats i manifestants, són simplement això, bàrbars.

El fet que les càmeres captessin que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, mussités que Sánchez era un “fill de…” a conseqüència que el candidat a president del govern l’assenyalés per corrupció a ella i al seu germà, quan la justícia els ha exonerat de tota responsabilitat, ha servit al diari per fer-ne un dels temes recurrents. La crònica del poder que feia Enric Juliana, un dels intel·lectuals orgànics de la nova versió de La Vanguardia, acabava amb aquesta frase: “mentrestant, des de la tribuna criden: fills de puta“. Evidentment, ningú va cridar des de la tribuna, però la qüestió és exagerar en la línia del PSOE demonitzant l’adversari polític. Que Ayuso mussités l’insult, que hauria passat desapercebut sense la circumstància de la imatge televisiva que permetia llegir els llavis, no està bé. Però era poc més que un pensament manifestat en veu alta.

Però, més gran va ser la indignitat de Sánchez que, dins del llarg llistat de mentides, mitges veritats i exageracions en la seva intervenció, va cometre des de la tribuna del Congrés un atemptat injustificable a l’honor de dues persones. La presidenta de Madrid i el seu germà. Però aquesta segona dimensió a La Vanguardia no l’interessa i fins a tres vegades el murmuri d’Ayuso apareix citat en llocs diferents del diari, convertint-lo en una referència informativa.

Però, més enllà de la parcialitat que desinforma, hi ha un mal tractament de la informació sistemàtica, exagerat. Va ser clamorosa una altra portada del diari quan afirmava que l’informe del Defensor del Pueblo atribuïa 440.000 víctimes a membres de l’Església, quan en cap pàgina es deia tal cosa i, a la inversa, s’afirmava que de l’informe no es podia deduir cap xifra. Però a La Vanguardia d’avui en dia aquestes “matisacions” l’interessen poc.

I en la línia d’establir cobertura assenyalava en grans titulars a l’interior: “La CE rebaixa el to sobre l’amnistia”, explicant que no hi havia qüestió ni preocupació a Europa per aquesta iniciativa política, malgrat que el responsable i membre del PSOE de relacions exteriors de la CE, Josep Borrell, havia manifestat la seva preocupació, i que està previst en el pròxim plenari del Parlament Europeu tractar precisament sobre aquesta llei. Però és igual, es tracta de vendre al lector una versió Matrix de la realitat. La de l’univers que li interessa crear a la Moncloa.

 Loading ...