És ja aclaparadora l’onada de frustració i d’impotència que anega la societat espanyola en relació amb la política i, més concretament amb l’exercici del poder per part dels partits.
La idea que els seus diputats ens representen al Parlament o al Congrés és una entelèquia que ja no es creu ningú. No ve d’ara mateix, és evident; només cal recordar aquell eslògan dels indignats “No ens representen”. Però, el deliri que ha transformat canals de participació en oligarquies del poder mai havia arribat tan alt.
És evident que, com a ciutadans no tenim interlocució possible amb els nostres diputats, però encara es mantenia un fil de ficció, per a qui se’ls volgués creure, en els programes electorals. Els votàvem i era el compromís que els partits havien d’intentar tirar endavant. Però, això també ha passat a la història i a més de manera clamorosa quan Sánchez es va presentar a les eleccions de juliol renegant de l’amnistia, i ara la defensa a tort i a dret. Quin valor té aleshores el que s’explica abans de les eleccions per aconseguir el nostre vot? És evident: cap.
La frase que intenta justificar aquesta malifeta és la de fer de la “necessitat” virtut. Però és clar, de quina necessitat parlem? Doncs d’aconseguir governar peti qui peti i això per descomptat no té res d’ambiciós, més aviat és tot el contrari. És una forma de dir allò que èticament hem de rebutjar: que les finalitats justifiquen els mitjans. Una afirmació terrible que porta a grans disbarats, com es veu, per exemple, en l’ofensiva d’Israel sobre Gaza.
Tot plegat converteix el joc de les oligarquies polítiques lliurades als seus desitjos i necessitats en una olla de cols que allunya a tot ciutadà i que genera un efecte pervers en la societat. Tot es veu tan embolicat i desesperançat que més val prescindir-ne i que cadascú campi com pugui.
Naturalment, sota aquesta premissa una societat no pot funcionar bé. Per tant, a aquest problema de l’individualisme desesperançat se li afegeix l’altra de l’oligarquia política que degrada les institucions. A més es fa sense ni tan sols sentit del ridícul.
Vegeu, per exemple, ara que passarem a tenir tres taules de diàleg amb l’independentisme. Una, tot just estrenada, a Suïssa amb el PSOE i Junts. L’altra, la congelada taula de negociació entre Generalitat i govern espanyol que, segurament, el dia 21 d’aquest mes amb la visita de Sánchez a Barcelona traurà del congelador i, fins i tot, potser hi afegirà algun obsequi de Nadal. Però és clar, amb això no en tenia prou ERC, en la seva cursa amb JxCat i ha aconseguit de Sánchez una tercera taula de negociació, que també es reunirà a Suïssa, i que també tindrà un verificador internacional com Junts, perquè no es tracta de ser menys.
El resultat és ridícul per a la bona governança i per al prestigi de l’estat si és que li importa a algú. O sigui, per a dos partits que tenen la tercera i quarta posició en les preferències de l’electorat en les últimes eleccions generals, tenim tres taules negociadores a les quals hauríem d’afegir una altra instància de negociació, aquesta formal i ben constituïda, però que no han fet funcionar amb regularitat, com és la comissió bilateral entre Generalitat i Estat. Tenim, per tant, quatre plataformes negociadores en relació amb Catalunya. Què pot sortir de bo de tanta confusió? Doncs declaracions grandiloqüents i més embolics a l’hora de dur el compromís a la realitat.
Mentrestant, el col·lapse i el conflicte de la justícia per raons polítiques, entre el poder judicial i el govern, el poder judicial i la fiscalia, entre instàncies jurídiques molt rellevants, com el Tribunal Suprem i el govern, entre els jutges i els fiscals. A tot això se li afegeix l’ombra del lawfare, que ens fa oblidar un altre col·lapse sobre el qual paguem un cost diari molt carregós i que fa anys que dura. És senzillament el col·lapse de l’administració de justícia, que no ve d’aquests conflictes, si bé aquests l’agreugen.
Estem ja a un pas de situar la pràctica de la justícia, amb independència de la qualitat dels seus objectes, en un nivell tercermundista per acumulació de problemes irresolts per inoperància de les oligarques polítiques que controlen l’estat. La renovació del Consell General del Poder Judicial, per exemple, és molt important. És clar que si es fa com la del Tribunal Constitucional, a força de colar un exministre del govern i un alt càrrec femení de la Moncloa com a jutges, haurem sortit del foc per caure a les brases.
Però tant o més important és com es resolen els litigis diaris que afecten al patiment de persones a causes econòmiques molt importants i que tenen bastants anys, perquè senzillament la justícia s’ha convertit en una mena de llista d’espera semblant a la de llei de la dependència o a la de la sanitat.
No en tenia prou ERC, en la seva cursa amb JxCat i ha aconseguit de Sánchez una tercera taula de negociació, que també es reunirà a Suïssa, i que també tindrà un verificador internacional com Junts, perquè no es tracta de ser menys. Share on X
Loading ...
