Els ressons de la guerra entre Israel i Hamàs en l’escenari polític internacional posen en evidència que el taulell geopolític mundial s’està redefinint de forma accelerada, més inclús que quan esclatà la guerra d’Ucraïna.
Les manifestacions són nombroses: d’una banda, la guerra està suposant la ràpida revisió per part dels estats àrab-musulmans dels pactes anomenats “d’Abraham” amb Israel. Començant per Aràbia Saudita, la major part de potències àrabs ja han anunciat el seu suport a la causa palestina en l’actual conflicte bèl·lic i la pausa o revisió de tota discussió amb l’estat hebreu.
D’altra banda, la Xina i Rússia mantenen una posició molt distant respecte els dos bàndols enfrontats sobre el terreny. Com a Ucraïna, la Xina s’ha proposat també com a mitjancera entre israelians i palestins. Però en realitat, aquesta distància sembla implicar un rebuig a la posició occidental de suport decidit a Israel.
Rússia en particular és conscient que no li interessa acostar-se a Israel, ja que el seu gran aliat regional i un important soci en la guerra d’Ucraïna, l’Iran, jura per la destrucció de l’estat hebreu. Rússia també necessita tenir bones relacions amb els països del Golf productors de petroli per evitar que els preus del cru baixin.
Per la seva banda, la Xina mai veu amb bons ulls la projecció de força militar nord-americana enlloc del món: en aquests casos, Pequín raona sempre en clau taiwanesa, i busca precisament evitar que les forces armades dels Estats Units es posin al servei dels seus aliats. Cosa que voldria evitar a tot preu per tal de fer-se fàcilment amb el control de l’illa del Pacífic.
Finalment, dins del mateix Occident apareixen divisions cada cop més profundes i àmplies, motivades per un còctel que combina la immigració massiva provinent de països musulmans d’una part i l’auge de d’ideologia woke anti-occidental entre les seves elits de l’altra. De fet, Occident és l’única part del món que està experimentant un “front interior” a l’hora de posicionar-se en un conflicte exterior.
Una redefinició geopolítica marcada per les diferències culturals
Al 1993, el professor de ciències polítiques nord-americà ,Samuel P. Huntington, publicà un dels articles més polèmics de la història de les relacions internacionals. Titulat “El Xoc de les Civilitzacions?”, l’autor argumentava que la política mundial entraria en una nova fase després de la Guerra Freda.
En el segle XXI, Huntington exposava que la principal font de conflicte internacional no seria ja ideològica o econòmica, com fou el cas de la centuria precedent, sinó cultural.
Concretament, després de la victòria del liberalisme occidental sobre el comunisme (que en el fons era també una criatura ideològica i econòmica occidental), el món es reordenaria en funció del grau d’acceptació de la cultura i forma de vida nascut a Europa i portat a l’extrem pels Estats Units.
En la seva escala de dificultat d’adopció de la cultura occidental, Huntington ja anticipava que els problemes màxims vindrien de les civilitzacions basades en les cultures islàmica i xinesa (confucianisme).
Aquestes dues civilitzacions són en molts aspectes les més allunyades de l’individualisme occidental, i es caracteritzen també per emmagatzemar el major grau de ressentiment contra Occident per les humiliacions patides en el passat, especialment a partir del segle XIX.
A aquest duo se li ha afegit recentment la civilització russa ortodoxa, particularment motiva per l’arraconament que ha patit des de la caiguda de l’imperi soviètic.
Considerats tots junts, els mons islàmic, xinès i rus fan que Occident s’hagi d’enfrontar sol pràcticament a la resta del planeta. Una situació que el mateix Huntington ja anticipà en el seu famós article de principis dels 90 i que diversos autors han traduït emprant fórmules com “Occident contra la resta“.
Amb cada cop més probabilitat, aquest és l’escenari cap al qual les guerres a Ucraïna i ara Israel ens estan conduint a tota velocitat.
Israel en guerra (1/2): el despertar d’Europa davant la immigració massiva
Loading ...
