Taiwan: guspira de la Tercera Guerra Mundial o capitulació definitiva d’Occident?

A començaments d’octubre, més de 150 avions militars xinesos penetraren en la zona aèria de defensa de Taiwan. Fou la incursió més important de les darreres dècades.

La maniobra de Pequín commemorà la victòria del bàndol comunista en la llarga guerra civil xinesa, que culminà al 1949 amb l’expulsió dels nacionalistes de Chiang Kai-shek del territori continental. Des de llavors, el seu règim ha sobreviscut a l’illa de Taiwan (antiga Formosa pels europeus) sota el nom oficial de República de la Xina.

Pequín considera que la seva presa de possessió de Taiwan és inexorable i només una qüestió de temps

El règim comunista de Mao Zedong, instal·lat a Pequín com República Popular de la Xina, mai ha deixat de considerar que la “reunificació” total passa necessàriament per la reincorporació de l’illa als seus dominis. Una qüestió que els successors de Mao han seguit considerant com un interès nacional fonamental i innegociable.

A la pràctica, Pequín considera que la seva presa de possessió de Taiwan és inexorable i només una qüestió de temps.

L’actual president xinès, Xi Jinping, és l’hereu de Mao que més pressió està fent perquè Taiwan torni a ser administrada des de Pequín.

A l’altra banda de l’estret de 160 km d’aigua salada que separa el continent de l’illa no volen sentir ni parlar d’una eventual reunificació. La presidenta taiwanesa Tsai Ing-wen, reelegida l’any passat, ha reiterat el desig del seu poble de llibertat i independència de Pequín.

Això sí, com els seus predecessors, ha evitat fer una declaració formal d’independència. Pels taiwanesos, aquesta no només faria augmentar la cólera de Pequín, sinó que resultaria contraria a la narrativa oficial de Taiwan. Com Pequín, també defensa que hi ha una sola Xina i que aquesta és indissociable.

Al 2019, Xi afirmà que cercaria la reunificació “per tots els mitjans”. El mateix any, el seu govern accelerà de forma dramàtica la pressió sobre la ciutat autònoma de Hong Kong a pesar de ser contraria al tractat conclòs amb l’antiga potència colonial, el Regne Unit.

En paral·lel, Pequín accelera la seva transformació militar. La flota xinesa ja supera en nombre la dels Estats Units. Però no només és qüestió de números. Els xinesos compten també amb tecnologies avançades, com míssils anti-vaixell especialment concebuts per dissuadir els porta-avions nord-americans d’apropar-se.

El ministre de defensa taiwanès afirma que el seu estat major contempla una acció militar xinesa a partir del 2025. A curt termini, el risc d’un enfrontament militar contra els Estats Units fa que els xinesos s’ho pensin més de dues vegades abans d’actuar.

Pequín és però conscient que el clima imperant a la Casa Blanca és l’aïllacionisme, independentment de qui governi. La catastròfica retirada dels Estats Units de l’Afganistan ha donat una altra pista de la que podria ser la reacció occidental a Taiwan en un futur no massa llunyà.

Els dubtes en quant a la fiabilitat militar dels Estats Units van augmentant, inclús amb Joe Biden com a president

Els dubtes en quant a la fiabilitat militar dels Estats Units van augmentant, inclús amb Joe Biden com a president. Per descomptat, ningú considera seriosament que un país europeu pugui plantar cara a la República Popular. De fet, els europeus varen ser els primers en abandonar Taiwan per cercar l’apropament amb Pequín.

Amb tot, el principal “problema” és que els taiwanesos han desenvolupat un incòmode gust per la democràcia i la llibertat a l’occidental que fa que les perspectives d’integració pacifica a un règim cada cop més autoritari siguin molt minses.

Després de la fallida total de les Primaveres Àrabs, del caos sirià, del cul-de-sac de Veneçuela, de la repressió de Hong Kong i sobretot de la desfeta de l’Afganistan, Taiwan és un dels candidats més ben posicionats per seguir el camí invers al model occidental.

Més que no pas una Tercera Guerra Mundial, la hipòtesi que pren força seria la d’una altra capitulació occidental, que passaria per protestar contra l’annexió però no plantar-hi cara. Una nova desfeta que aquest cop constituiria de ben segur el cop de gràcia d’Occident.

En qualsevol cas, l’alternativa probable a aquest escenari és una guerra de dimensions inimaginables.