Per començar, els “famosos” refugis climàtics són, com altres accions de la política municipal, una volada de coloms que té com a principal finalitat sortir a les revistes internacionals parlant del gran èxit de disposar de 227 d’aquests recintes.
Però, quina és la realitat?
Una és òbvia, es tracta de posar el cartellet de refugi climàtic a parcs i zones verdes d’una certa entitat. El ciutadà ni s’ha assabentat d’aquesta etiqueta, però suma.
La segona consideració és més greu. La gent no sap on són. En una enquesta duta a terme pel mateix Ajuntament només van respondre que coneixen la iniciativa, no el refugi, 1 de cada 5 enquestats. I el que és pitjor, només un 7,4% va dir que els feia servir. Com és possible donat els estralls que han causat les elevades temperatures a l’estiu passat i encara més aquest, amb successives onades de calor des del mes de juny fins a pràcticament ara mateix? Doncs, la resposta ja diu molt de la realitat dels refugis climàtics.
Per una banda, els ciutadans no saben on són, com ja hem dit, encara que l’ajuntament es vanti que tot barceloní en té un a menys de 20 minuts de casa. Farien bé de dir quins són.
L’altre és que en una part del dia no són accessibles perquè es tracta d’escoles, centres cívics, casals de barri, que tenen el seu horari. Aquesta important limitació ha arribat a l’extrem que el mes d’agost quan la calor desfeia l’asfalt, la meitat d’aquests refugis estaven senzillament tancats.
Finalment, hi ha una raó decisiva per qüestionar, tal com estan plantejats, la seva utilitat. Cap d’ells és accessible de nit i precisament el problema més greu de Barcelona no és el de les elevades temperatures diürnes durant les onades de calor, que evidentment també castiguen, sinó el nombre molt elevat de nits tòrrides que pateix la ciutat i que impedeix el descans. Per perfilar-ho encara més, el problema número u de Barcelona a la crisi climàtica són les nits.
Què necessitaríem?
Doncs una política molt important seria que hi hagués refugis climàtics de veritat accessibles a tota hora, almenys en els períodes d’onada de calor i de nits tòrrides.
També necessitaríem mesures dedicades a reduir els efectes de la bombolla de calor que genera tota gran ciutat a conseqüència de la densa superfície construïda de color fosc que absorbeix la calor al llarg del dia i el desprèn a la nit.
Diversos tipus de mesures són necessàries i l’ajuntament de Colau i Collboni no van emprendre.
Una és afavorir la vegetació, generar moltes més zones d’arbrat i d’espais verds dotats d’una potent superfície fullar. Per exemple, el que han fet a l’anomenat eix verd de Consell de Cent no serveix de res perquè ha consistit a plantar una vegetació de desenvolupament molt raquític. De fet, la protecció més important, els arbres, ja existien d’antuvi. L’ajuntament diu que té un pla per augmentar l’arbrat, però té les característiques d’aquests plans que tant agraden als polítics, consisteix a comprometre’s que passaran del paupèrrim 5% actual, que ja és una xifra ben pobre, al 30% que estaria bé, però atenció, per al 2034, d’aquí més d’una dècada.
És un projecte escandalosament inadequat a les necessitats de la ciutat. Ha de ser una prioritat i, per tant, una urgència transformar totes les places dures i els espais sense vegetació o amb un baix nivell de superfícies fullar en zones arbrades que tenen l’efecte, no només de reduir la temperatura del seu entorn, sinó a més de millorar la qualitat de l’aire.
Una segona mesura fàcil i econòmica d’implementar és pintar de blanc o de colors clars els terrats i el màxim de superfície de la ciutat. L’experiència duta a terme al mercat de fruites i verdures de Madrid, de dotar-lo d’una coberta blanca i reflectant ha tingut com a conseqüència reduir 7 °C la temperatura al seu interior. També és important, però aquesta ja és una acció més a mitjà termini, però que s’ha d’iniciar de manera immediata, substituir els paviments de color fosc per altres de colors clars que tinguin una menor capacitat d’absorció calorífica.
Aprofitar millor l’aigua de pluja que cau, més quan el règim de pluviositat ha augmentat la seva torrencialitat, és una necessitat no només per disposar de més aigua, sinó de procurar multiplicar les fonts, brolladors i làmines d’aigua en el conjunt de la ciutat, perquè l’elevada densitat de Barcelona, considerada per la majoria d’urbanistes un avantatge, és ara en el marc de la crisi climàtica un seriós inconvenient. I això implica la necessitat de mesures, aquestes sí que a llarg termini, per dur a terme una planificació urbana sostenible que introdueixi la variant de les temperatures nocturnes i diürnes i la torrencialitat de les precipitacions.
Certs barris de Barcelona de gran densitat necessiten aplicar mesures que ja es duen a terme de fa anys a ciutats del sud de la península, bàsicament tendals que impedeixin que arribi la llum solar preservant així una millor temperatura al carrer. Ciutat Vella, part de la Barceloneta, Gràcia serien els primers candidats a aquest tipus de solució, que també té la virtut, d’acord amb els estudis practicats, de rebaixar la temperatura dels interiors dels edificis, fet que afavoriria el descans nocturn perquè carrer i casa s’haurien escalfat molt menys al llarg del dia.
Les persones vulnerables per edat, per condicions de l’habitatge, per renda haurien de ser especialment ajudades per mitigar aquest fenomen. La localització de les llars sensibles i un programa senzill, ventiladors, millores de les condicions tèrmiques, hauria d’estar a l’ordre del dia.
És molt el que cal fer a Barcelona, és urgent i en molts casos no és car. El problema és senzillament que Collboni a hores d’ara no fa altra cosa que continuar les polítiques d’Ada Colau.
És molt el que cal fer a Barcelona, és urgent i en molts casos no és car Share on X
Loading ...
