- Una participació electoral alta malgrat la data. Correus salva la papereta, totes les taules es completen sense problemes remarcables. Com en la pandèmia, les males decisions dels polítics les salven la bona voluntat de la gent i dels treballadors més afectats. Tenim pitjors governs que qualitat ciutadana.
- Les maleïdes expectatives. Si es miren els resultats pelats, constatarem que hi ha un gran guanyador, el PP, que millora en 47 escons el seu resultat electoral. És una xifra astronòmica. També guanya el PSOE perquè supera el desgast i millora en 2 escons el seu resultat precedent. Salven els mobles JxCat i Sumar, malgrat que aquest últim es deixa pel camí 7 escons, i amb un rècord extraordinari UP es queda només amb 5. Només Cs el supera en velocitat de desfeta. Els grans derrotats estan a banda i banda del taulell, Vox i ERC. Tots dos necessiten una catarsi que no faran. Però el bon resultat del PP, que no li servirà segurament per governar, es veu castigat perquè les expectatives eren molt més altes i a la inversa pel que fa al partit socialista. Una vegada més es constata que les expectatives en política, com en el món financer, ho són quasi tot.
- Vox forma part del problema més que de la solució. La seva estranya amalgama taurino-anticatalana-favorable a la vida i a la família ha resultat massa contradictòria per ser digerible. El seu estil i moltes de les persones que han emergit en la fase actual en les diverses autonomies faciliten la caricatura negativa. El seu error per no donar suport al PP de Múrcia li ha fet perdre votants, que s’han dirigit cap als populars temorosos que el seu vot protesta a Vox acabés per impossibilitar un govern de Núñez Feijóo.
- Sánchez aguanta i millora el resultat, que ha estat sistemàticament infravalorat a totes les enquestes. Ha assolit un 31,7% dels vots, mentre que el consens d’enquestes, inclòs el tracking d’El País, el situava lleugerament per sobre del 28%. En aquesta ocasió GAD3 a més va sobrevalorar de manera extraordinària als populars. Més encert hi ha hagut en relació amb els altres partits, com Vox i Sumar. Com a l’última setmana no es fan públiques les enquestes, no sabem si realment es va produir una forta recuperació en els últims dies o la infravaloració de Sánchez ja venia d’abans. En tot cas el CIS continua sense encertar-la perquè una vegada més sobrevalorava notablement el vot socialista donant-lo per guanyador. L’escàndol d’aquest personatge que és Tezanos pot continuar amb un govern presidit per Sánchez.
- Yolanda Díaz compleix, però molt per la banda baixa. La seva gran solució és que els càrrecs que es repartiran al govern faran el millor ciment per consolidar una barreja de partits que no s’han dissolt en una única organització. Però les perspectives per al país no són bones. La campanya ha estat sagnant i feridora.
- Tot està molt polaritzat i fonamentat en la desqualificació total de l’altre. Sánchez fins i tot a la nit electoral, i fent honor a la seva trajectòria, es va instal·lar en la desqualificació integral del PP. Quatre anys en aquesta mateixa tessitura porten a escenaris perillosos.
- El PP s’ha de preguntar seriosament, deixant-se de les absurdes implicacions que practica, sobre si han de ser més o menys moderats, perquè els seus governs són una excepció a Espanya. Si no saben contestar aquesta pregunta estan perduts. La resposta depèn de situar l’evidència que confonen pragmatisme (que és supeditar tot l’accessori a allò que és fonamental) amb volades de vol gallinaci. Perquè, què és el fonamental al PP? La resposta ja ha sortit més d’una vegada, la Constitució Però les seves interpretacions són diverses i, per tant, és definir poc, i Espanya, però com mostren els resultats electorals Espanya és un país d’una gran diversitat sobretot marcada per les seves entitats culturals i polítiques fixades al territori. I aquest negociat el PP no el sap resoldre. Ha quedat fora de joc pel resultat a Catalunya, però també hauria de mirar el que li ha passat a Navarra i a les Canàries, per adonar-se com de malament integren les diferències.
- Que s’oblidi el PP de la solució Ayuso. Madrid no és Espanya i això s’ha demostrat una vegada més. I aquesta confusió només el porta pel camí de la incomprensió del que alguns en diuen la perifèria; és a dir la majoria.
- Ara Sánchez ha d’aconseguir sortir elegit probablement en segona volta amb l’abstenció de JxCat, malgrat que una repetició electoral no és del tot descartable. Si governa, com és el més probable, tindrà la dolorosa necessitat d’afrontar la seva difícil herència: el mal funcionament de l’administració pública que no pot prolongar-se més, especialment en el cas de la justícia, el bloqueig del Consell General del Poder Judicial, la gran grolleria desplaçada cap endavant, la deficiència de les lleis promulgades, la dificultat per complir amb els compromisos amb la CE i al mateix temps assolir que els fons Next Generation arribin a l’activitat econòmica, i un llarg etcètera. Serà un mandat molt complicat.
- Ha quedat clar que Espanya no té projecte més enllà de l’auto assignació de tots els atributs i la desqualificació total de l’adversari. Però no hi ha cap gran iniciativa ni horitzó de sentit que aplegui a la major part del país i trenqui la polarització que imita. No hi ha cap partit que a hores d’ara actuï per positiva i sigui capaç d’aglutinar acords. Tot plegat defineix una patologia de mal diagnòstic.
Loading ...
