Si hom llegeix determinats diaris pot arribar a aquesta conclusió: el resultat electoral, almenys segons les enquestes, el que fan és assenyalar el dia de l’apocalipsi perquè el PP governarà amb la col·laboració o participació de Vox. No són mitjans de comunicació qualsevols els que ho plantegen sinó de gran difusió, com El País, La Vanguardia, televisions com La Sexta, TV1 o TV3, ràdios com la Ser, i en bona part RAC1 i Catalunya Ràdio.
Segons aquestes previsions, aquesta victòria hipotètica, perquè encara no hem votat, significaria, com escrivia Llatzer Moix a La Vanguardia el diumenge passat, que serien “males notícies per a la gran majoria de dones, per als col·lectius LGBTI, per als defensors del medi ambient, per als europeistes i fins i tot per als liberals de tota la vida”. Amb elaboracions d’aquesta mena no s’entén massa com hi pugui haver una victòria del PP a no ser que tota aquesta gentada, que se suposa que al país sigui majoritària, siguin masoquistes, i que la majoria de les dones, els interessats pel medi ambient, els europeistes i els liberals votin en contra d’ells mateixos. En aquesta mateixa línia es canten sense cap mena d’empatx ni matís els grans èxits del govern: reforma laboral, alça del salari mínim, fre a la inflació, rècord d’afiliació a la Seguretat Social, progressos legislatius i socials. Tot això no sembla prou per donar la victòria a Sánchez.
I per si no fos prou, els que plantegen els altres i en contret Feijoo és, segons el mateix Llatzer Moix, “una estratègia derogatòria parlar d’insídies, mitges veritats i mentides”. És certament una aproximada descripció del mal. No hi ha matisos, i per això l’apocalipsi pot ser el proper, com ho constataven les organitzacions de l’homosexualisme polític en les seves grans mobilitzacions a Barcelona i Madrid. Per cert, i sigui dit de pas, però serveix per constatar com s’interpreta la realitat, hi ha el fet que Collboni no va perdre ocasió per situar una gran bandera, en senya de l’homosexualisme polític, a la façana de l’Ajuntament de Barcelona sense voler parar atenció al fet que aquesta pràctica ha estat declarada il·legal per la mateixa justícia, que considera que als edificis públics només poden onejar les banderes institucionals per molta simpatia que un tingui per a uns o per altres. El que fos Vox qui reclamés la retirada no significa que no tingui raó.
Un dels problemes de fons de la nostra política, que Sánchez ha portat a la màxima expressió, és que la justícia només és assumible si s’interpreta d’acord amb els propis interessos. Després ens estranya que la societat, Barcelona en particular, estigui cada vegada més desordenada i els passi pel forro tota norma col·lectiva. Si es fa en qüestions majors, com no s’ha d’actuar de la mateixa manera en el dia a dia per part del ciutadà de peu.
John Carlin, també a La Vanguardia, no s’està d’assenyalar que l’actual ministre d’Economia és de classe mundial i canta les excel·lències de la xifra de la inflació. És conseqüència d’aquelles persones que no miren la cartera quan van a comprar o senzillament ho fan altres. A Carlin també li resulta incompressible que “la política, la serena gestió, no els va a molts milions d’espanyols, sembla”. Aquí s’introdueix un nou elogi a Sánchez, el de fer polítiques serenes. Ningú ho diria veient les seves intervencions i les dels seus ministres al Congrés dels Diputats, que han donat mostres de moltes i variades qualitats. Però difícilment cap d’elles és la de la serenitat.
Enric Juliana aixeca les eleccions de diumenge a nivell còsmic i, valent-se de l’antic polític britànic Gordon Brown, considera que les eleccions del 23J són unes eleccions de repercussió europea. Concretament afirma “que el futur polític d’Europa es juga a Espanya”. Ves qui ho havia de dir quan Sánchez va tenir la idea de convocar eleccions i subratlla el paral·lelisme entre l’exprimer ministre Brown i Sánchez. Realment el periodisme està molt transformat. Ho remata aquest diumenge el director de La Vanguardia, Jordi Juan, amb una entrevista extraordinàriament amable a Sánchez, que va insistir una vegada i una altra en què el seu fracàs en el debat amb Feijoo va ser causat per la mentida i la indignitat.
Per arrodonir-ho, Yolanda Díaz ha acabat afirmant que si guanya el PP provocarà la recessió econòmica. Davant totes aquestes desgràcies que passaran hi ha com a mínim tres interrogants.
Primer. Si tot ho han fet tan bé, com narren diaris com La Vanguardia, ja no citem El País, com és possible que les enquestes anunciïn una derrota electoral de molta importància i ho facin amb la reiteració d’haver-la provocat ja en una primera instància en les passades eleccions municipals i autonòmiques? Com és possible que la majoria dels ciutadans no sàpiguen veure les excel·lències de l’actual govern i es deixin portar pels encanteris del mal?
La segona qüestió és una derivada de la primera. Si són tan dolents els possibles nous governants, per què allà on ja governen i són coneguts no aprofiten aquesta ocasió per censurar-los? Per què a Madrid o a Andalusia les enquestes donen una clara victòria al PP i representació significativa a Vox si són tan nefastos? Per què no hi ha cap rectificació a València si el pacte entre PP i Vox té tant refús popular?
El problema amb la democràcia és que si es carreguen molt les tintes sobre l’adversari, el que s’acaba per fer és invalidar-la perquè se li nega tota raó a la part majoritària del poble que vota en sentit contrari al que hom pensa que és el bo.
Tercera qüestió. Si el problema central és Vox, per què el PSOE no assumeix l’abstenció, que tindria múltiples beneficis? Primer, esberlaria la necessitat d’entendre’s entre aquests dos partits i vetaria l’accés al govern de Vox. Segon, augmentaria l’antagonisme entre ells dos. Tercer, hi hauria un govern, però sense majoria absoluta al parlament i per tant els socialistes com a segona força amb l’ajuda d’altres partits tindrien clares possibilitats d’influenciar en les polítiques i protegir tots aquells sectors que, segons ells, seran triturats: les dones, les persones LGBTI, els europeistes i tutiquanti. Si el remei és tan senzill com aquest, per què no l’apliquen?
La resposta segurament radica en el fet que la qüestió en últim terme no va d’idees, de projectes, sinó senzillament de despatxos, cadires, moquetes i pressupostos. La qüestió és qui controla l’aixeta del poder.
Loading ...
