La destrucció de l’ensenyament a Catalunya (I)

De sempre el catalanisme i l’ensenyament han estat units. Avui l’independentisme sorgit del procés ha destruït aquesta simbiosi i ha fet entrar en barrena el sistema educatiu català, que ja no estava precisament per tirar coets. I això és així perquè aquest independentisme postmodern i desvinculat li fa nosa el que són els elements constitutius del fet català, que Vicens Vives descriu tan bé a “Noticia de Cataluña”.

Es tracta de la família, de la casa pairal en termes històrics, del valor extraordinari del treball i de l’obra ben feta, de la necessitat del pacte com a element constitutiu de la pròpia societat, de la importància del cristianisme que ha vertebrat fins ara mateix el propi país i que encara forma part necessària de les seves fonts i fonaments. Aquells que reivindiquen el 1714 obliden clamorosament que aquest fet es va produir en un clímax d’extraordinari fervor religiós perquè aquesta era la textura catalana de l’època. Destrueixen tot això o ho malmeten i amb ell també malmeten la importància de l’ensenyament que confonen amb un adoctrinament ideològic que obsessivament gira entorn del sexe i les seves derivades i la perspectiva de gènere.

Ara l’informe PIRLS de 2021 que avalua la comprensió lectora dels alumnes de 4t de primària a Catalunya obté un pèssim resultat. Una puntuació de només 507 punts. L’última d’Espanya (522), excepte Ceuta i Melilla, i lluny d’Europa (528) i de l’OCDE (533). La distància amb la primera comunitat espanyola és molt gran, Astúries, quasi 50 punts de diferència. Els resultats indiquen un empitjorament perquè el 2018 en l’informe Pisa, Catalunya se situava en 500 punts i, per tant, lleugerament per sobre de la mitjana espanyola que era de 481 en ciències, 496 en lectura i 481 en matemàtiques. I també de l’europea.

Anem retrocedint i en aquesta dinàmica hi tenen molt a veure també altres indicadors posteriors a les proves de 4t de primària, com és l’abandonament educatiu prematur que el 2020 estava en el 16%, 6 punts per sobre de la mitjana europea. La tendència és clarament a empitjorar.

S’ha oblidat que el factor decisiu de l’ensenyament comença a la família. Sense ella la possibilitat d’assolir uns bons resultats resulta extraordinàriament difícil. Ho sabem des dels estudis de Coleman,i tècnicament es pot expressar en aquests termes. El capital social localitzat en la família es tradueix en capital humà, especialment en els fills que després, la resta d’institucions de la societat, començant per l’escola, milloren i multipliquen, però si la base inicial és feble els resultats posteriors també ho són. I aquí incidim en la dimensió deliberadament oblidada del capítol educatiu, la capacitat i voluntat educadora de les famílies.

Les dinàmiques de desestructuració familiar que es registren en termes creixents, i són vistos, ves a saber per què, com a factors positius, compliquen cada vegada més la feina educativa de l’escola. Per començar, pràcticament la meitat dels fills nascuts a Catalunya ho fan fora del matrimoni, és a dir d’un vincle sòlid i més estable que altres fórmules relacionals. D’altra banda, Catalunya presenta una elevada taxa de divorcialitat. Mentre que Espanya té una taxa de 1,9 divorcis per cada 1.000 habitants, Catalunya se situa en 2,1. Molt lluny dels nivells més baixos, com a Castella i Lleó i Extremadura, que només significa un 0,6%. Per cert, Castella i Lleó és un dels territoris que obté habitualment bons resultats en les proves educatives.

A Catalunya la taxa d’avortaments és també singularment alta, 13,42 avortaments cada 1000 dones per 10,7 de la mitjana espanyola per a la població femenina d’entre els 15 i 44 anys.

I encara un altre indicador, la fertilitat és molt deficient en la població autòctona. Si la taxa general de fertilitat espanyola és tan pobre com 1,19 fills per dona, molt per sota del reemplaçament generacional de 2,1 fills, a Catalunya el valor se situa en poc més d’1, mentre que les dones nascudes a l’estranger arriben a 1,86.

Aquests perfils defineixen una profunda crisi de l’estructura familiar i aquest fet té conseqüències greus sobre la capacitat educadora perquè es fa recaure sobre l’escola moltes funcions que en realitat haurien d’haver dut a terme la família. I això fa que dins de l’aula s’hagi de dedicar molt temps a qüestions d’ordre, manteniment de l’atenció, respecte, estimular l’esforç i altres elements virtuosos del caràcter, quan aquests ja haurien de venir a la motxilla des de casa.

Òbviament, també influeixen els hàbits de lectura familiar, la disponibilitat o no d’un diari, el fet que hi hagi alguns llibres, el respecte i la valoració pels coneixements i l’estudi. Tot això que era consubstancial a les famílies de mitjans segle passat, dels anys 40 i 50, ha anat aprimant-se amb el temps i sent substituïdes per una hiperprotecció paterna sense sentit ni exigència vers l’infant.

Naturalment, aquesta és una part de la història. N’hi ha més, però si comencem per aquesta és perquè habitualment resulta obligada.

Llegir la segona part

 Loading ...