El paper de l’Índia com a poder equilibrador

Si Gramsci fos viu escriuria sobre un vell ordre mundial que està desapareixent, un nou ordre mundial que està naixent i sobre un interval desordenat entre aquests dos mons. La guerra d’Ucraïna ha obert el camí cap a un nou ordre mundial i abans que no arribi impera el desordre.

L’ordre mundial posterior a la Guerra Freda (1947-1989/91) -que es va acabar amb  la caiguda del mur de  Berlín (1989) i  la implosió de l’URSS (1991)-  ha conegut dues etapes. Una primera d’hegemonia absoluta per part d’una única superpotència, els Estats Units, entre 1991 i 2001, i una segona  de declivi relatiu d’aquesta l’hegemonia,  a partir dels atemptats terroristes islàmics de 2001 en territori americà i la desproporcionada resposta dels Estats Units fins a la vergonyosa retirada de les tropes americanes i occidentals  d’Afganistan el mes d’agost de 2021.

La Xina i Rússia acusen els Estats Units d’haver actuat amb “hegemonisme“ i “unilateralisme“ en els afers mundials a partir de 1989/1991, “com es va veure clarament, entre altres vegades, en els atacs injustificats a Iraq i altres països posteriors a 2001“.

La guerra d’Ucraïna, començada per Putin el 24 de febrer de 2020, ha sigut un veritable regal geopolític a els Estats Units.

Com diria el famós ministre d’afers exteriors de Napoleó, Talleyrand, la invasió russa d’Ucraïna no és solament  una infàmia sinó quelcom  pitjor, un  error. Una OTAN abans en estat de “mort cerebral“ (Macron) ha ressuscitat i ha  sigut capaç d’organitzar una trobada històrica de gran retrobament i autoafirmació a Madrid el mes de juny de 2022,  a la que es va assenyalar Rússia com enemic principal i es va acordar, entre moltes altres coses  (algunes conegudes i altres menys)  l’entrada immediata de Suècia i Finlàndia a l’organització i l’augment dels pressupostos militars dels estats membres.

Finlàndia s’acaba d’incorporar formalment a l’OTAN. Suècia ho farà quan Turquia acabi de retirar el seu veto

Finlàndia s’acaba d’incorporar formalment a l’OTAN. Suècia ho farà quan Turquia acabi de retirar el seu veto. Més de 1.330 quilòmetres de frontera  de l’OTAN amb la Rússia de Putin s’acaben d’afegir amb l’entrada de Finlàndia a l’organització atlàntica.  Així se li giren les coses  en contra a un Putin   que pretenia allunyar el més possible l’OTAN de les seves fronteres.

No som encara en un món bipolar dominat per les dues úniques superpotències avui existents -els Estats Units i la Xina- però ens hi acostem a gran velocitat, i en l’interregne apareix el moment gramscià dels monstres. Per totes bandes sorgeixen amb força potències mitjanes que treuen profit d’un poder més repartit, i la Rússia de Putin és l’exemple més evident i destructiu. Josep Piqué, malauradament  traspassat fa pocs dies, gran coneixedor de les relacions internacionals, qualificava aquest fenomen de “retorn dels Imperis“.

El “Sud Global”

El “Sud Global“, un conjunt  de països  anomenats  anteriorment Tercer Món o No Alineats, és la nova etiqueta que millor descriu un fenomen que dona grans marges d’actuació a països com Turquia, Iran, Israel,  Marroc i, sobretot, l’Índia.

El “Sud global“ converteix l’atractiu econòmic i geopolític d’Àfrica, Amèrica Llatina i alguns països asiàtics en la geografia d’una recent expansiva acció política i econòmica de la Xina, especialment a través de la seva  política coneguda com “la Nova Ruta de la Seda“,  i de Rússia, a través per exemple de les seves tropes mercenàries Wagner, conegudes darrerament per les seves intervencions a l’Orient Mitjà, Àfrica subsahariana (Sahel) i també a Ucraïna.

La represa de relacions diplomàtiques entre Aràbia Saudita i l’Iran, sota els auspicis de Xi Jinping, és la darrera i més perfecta exhibició d’aquest canvi geopolític. A diferència dels països que Putin anomena l’Occident Col·lectiu (format pels Estats Units i la UE principalment), els projectes econòmics i geopolítics xinesos i russos són d’una indiferència absoluta a la naturalesa dels règims amb els quals tracta, i fins i tot hi ha una especial afinitat amb els menys respectuosos amb els drets humans, aliens a la democràcia representativa i propensos a l’autoritarisme.

El declivi relatiu del món unipolar dirigit pels Estats Units com a potència hegemònica  va comença a partir de  2001, a causa dels desperfectes, errors i  fraus  (inexistència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq) comesos  amb la desproporcionada guerra global contra el terror encapçalada pels americans com a resposta  als  atemptats islàmics en territori nord-americà. Les intervencions  contra  Iraq, Afganistan, Iemen, Líbia, Síria, etc. han costat, segons algunes estimacions,  més de deu bilions de dòlars.

Després ha arribat el caos del fenomen populista anomenat Donald Trump, que ha coronat els disbarats intervencionistes del president Bush fill (menys assenyat que el  Bush  pare), acompanyats per líders europeus com Tony Blair,  Durao Barroso o José María Aznar.

El centre de l’escaquer mundial, com diria Zbigniew Brzezinski (politòleg nord-americà d’origen polonès, autor del llibre The Grand Chessboard , 1997), on es juga avui la gran partida geopolítica és a Ucraïna. Les dues superpotències (la Xina i els Estats Units) i la UE, subordinada als  Estats Units, juguen allí les seves respectives estratègies.

La Xina vol preservar i continuar obtenint rendiments de la globalització econòmica i tecnològica, sense que ningú interfereixi en els seus objectius de supremacia, en el seu sistema autocràtic de govern, en el seu projecte annexionista de Taiwan ni en la seva posició d’avantguarda en sectors tecnològics clau com la intel·ligència artificial, reconeixement facial i control biotecnològic dels individus, que li proporcionen potencialitats inquietants de control autoritari  sobre els seus ciutadans i més enllà.

Els Estats Units volen evitar que la Xina arribi a la supremacia total que pretén aconseguir pels voltants de 2049, centenari de la fundació de la República Popular de la Xina per Mao Tse Tung.

És preocupant que el temor a la Xina sigui l’únic sentiment que uneixi els nord-americans, tant si voten republicà com si voten demòcrata. Per a la resta d’afers públics, semblen estar dividits i polaritzats en tot, inclosa la mateixa idea de democràcia. Fins i tot hi ha molts ciutadans americans conservadors que estan més a favor de Putin que dels seus conciutadans progressistes. Aquest és un altre factor molt important, de caràcter intern, del declivi relatiu dels Estats Units dels darrers anys.

La UE pretén arribar a la seva autonomia estratègica i actuar com un poder mediador entre els Estats Units i la Xina.

Després de la invasió d’Ucraïna per part de Putin, s’enfronta a la necessitat de convertir-se en un actor geopolític. L’autonomia estratègica de la UE serà inabastable  sense noves cessions de sobirania per part dels seus estats membres.

La UE vol una Ucraïna lliure i democràtica, membre de la UE al més aviat possible, com també desitja una Rússia lliure i democràtica, alliberada de la tirania de Putin, que sigui aliada,  amiga d’Europa i membre de les estructures de seguretat europees.

Al mateix temps, vol mantenir una bona relació amb la Xina, més enllà dels recels nord-americans. La UE es veu confrontada al desafiament majúscul d’existir com a actor econòmic i també geopolític, en un món cada vegada més impulsat per relacions de poder.

El desig expressat per  la UE és “un ordre mundial basat en el dret, en normes, el multilateralisme, el paper central de les Nacions Unides i el diàleg entre nacions“. L’economia europea representa el 20% del PIB del món i gairebé el 15% del comerç internacional. El poder econòmic de la UE és la base de la seva riquesa. En un nou món multipolar, Europa té una nova oportunitat de contribuir a un nou ordre mundial des d’un espai propi, construït sobre la seva aliança estratègica amb els Estats Units, però obert a la resta del món, inclosa la Xina.

L’Índia és el més important dels “imperis que retornen“

Com la Xina, l’Índia és una potència re-emergent. Porta darrere seu mils d’anys d’història com a gran potència. L’Índia és avui dirigida per un primer ministre, Narendra Modi, un nacionalista hindú amb pretensions de lideratge regional i fins i tot mundial.

Aquest any presideix el grup de les economies -avançades i emergents- més gran del món, el G-20, just quan el seu país acaba de convertir-se en el més poblat del món, amb 1.430 milions d’habitants, per davant de la Xina, que queda enrere en virtut de polítiques demogràfiques equivocades com les del “fill únic”. La piràmide demogràfica índia és molt jove.

L’Índia també supera la Xina en creixement econòmic, després de dècades de superioritat xinesa. El creixement del 7% del seu PIB aquest any, segons previsions de l’FMI, superarà qualsevol altre país i sumarà, amb el 5% de la Xina, la meitat del creixement mundial. Si segueix el ritme del 6,3% anual com preveuen els organismes internacionals, en arribar 2030 superarà el Japó i Alemanya i se situarà com a tercera economia, només darrere dels Estats Units i la Xina.

L’Índia ja és considerada pels experts la nova “fàbrica del món”, per davant de la Xina que ho ha sigut les darreres dècades fins ara.

L’actual desordre internacional, per culpa de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, esdevé una oportunitat per a l’Índia de cara a projectar-se a l’exterior i establir-se com a líder del “Sud Global“.

L’Índia també apareix com una força equilibradora en el gran joc de rivalitat entre els Estats Units i la Xina.

Respecte a la guerra d’Ucraïna, Modi és partidari de no seguir les sancions contra Moscou, un aliat tradicional de la Xina, com tampoc condemna la invasió d’Ucraïna ni vota en contra de Rússia a l’ONU, però, en canvi, ha assenyalat obertament a Putin que la guerra no és el camí adequat. Així li ho va traslladar en la darrera reunió de l’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS), celebrada a Samarcanda, on també la Xina de Xi Jinping va estirar les orelles a Putin sobre la seva invasió d’Ucraïna.

L’estratègia militar de l’Índia és una d’equilibri il·legible, inestable o molt intel·ligent, segons diferents analistes.

Per una banda, l’Índia ha participat en maniobres militars conjuntes amb la Xina i Rússia i, per altra banda,  també ho ha fet amb els Estats Units. Presideix l’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS) i a la vegada és membre del QUAD, una organització militar a la qual pertanyen  els Estats Units, Japó i Austràlia. L’Índia privilegia la idea geoestratègica d’una regió Indo-Pacífic com a centre de gravetat econòmic del món i també com a alternativa a una Àsia sinocèntrica que tracta d’assolir la Xina.

Algun analista parla de diplomàcia cínica la protagonitzada per Modi i el seu ministre d’afers exteriors

El ministre d’afers exteriors del govern nacionalpopulista indi ha construït la teoria d’una nova via índia, guiada per la preferència nacional, tant en la política com el comerç, a l’estil què Trump propugna amb el seu lema Make America Great Again. Algun analista parla de diplomàcia cínica la protagonitzada per Modi i el seu ministre d’afers exteriors.

Segons el Lowy Institut, el principal think tank australià, l’Índia és la quarta potència asiàtica, que la situa darrere dels Estats Units, la Xina i el Japó, per davant de Rússia i d’Austràlia, en una avaluació que combina paràmetres econòmics, militars, diplomàtics i culturals.

En recents anàlisis geopolítiques oficials indis, es pot llegir que el segle XXI serà “el segle asiàtic”, mentre que el segle XX hauria estat “el segle americà”, dins del qual “l’Índia serà un dels actors principals, els Estats Units es mantindrà com el poder més formidable, encara que declinant, i la Xina continuarà creixent en importància”.

Recomanen que l’Índia apunti cap a “la consecució d’una multipolaritat a l’Àsia”, i això vol dir que ha de “seguir fent créixer el seu poder”. Cal tenir en compte que “la incertesa i la impermanència continuaran vives per anys en el panorama internacional”.Aquelles anàlisis preveuen també un augment de l’autoritarisme i del nacionalisme.

El món avui és interdependent però també polaritzat. Conclouen que “l’Índia hauria de liderar l’arribada d’un nou ordre mundial que propagui un procés democràtic i de coexistència pacífica”.

 Loading ...