OTAN guerra

Després de la cimera de l’OTAN de Madrid: un món en estat de guerra

L’organització de la cimera de l’OTAN celebrada el mes de juny a Madrid  ha sigut un èxit.  Un sondeig de l’empresa Metroscopia indica una satisfacció d’un 71%. També  assenyala  que la cimera ha tingut un doble impacte sobre els consultats: estan contents per la imatge que Espanya ha donat al món, però amoïnats pel rerefons que han intuït. Han captat l’essència de la reunió: el dibuix d’un món en estat de guerra.

Per una banda, guerra explícita, directa, a Ucraïna, provocada per la invasió de la Rússia de Putin, definida com “una amenaça directa“ per a la seguretat transatlàntica.  A partir d’ara, Rússia  tindrà 300.000 efectius situats prop de Moscou (ara són 40.000)  i una nova frontera directa de 1.300 quilòmetres amb l’OTAN -cosa que Putin volia precisament evitar-  amb  Finlàndia nou membre de l’Aliança Atlàntica, i també  Suècia. Fa només dotze  anys,  l’OTAN considerava Rússia  com un soci i ara és el gran enemic. Per altra banda, guerra potencial al Pacífic, si la “rivalitat sistèmica“ amb la Xina es desboca els pròxims anys. La  Xina apareix avui en el panorama internacional com l’únic actor realment capaç de  desafiar l’hegemonia dels Estats Units, que semblen disposats a evitar  que la Xina arribi a assolir  la posició dominant  que persegueix.

Si llegeixen el nou Concepte Estratègic de l’OTAN, els ciutadans encara estaran més preocupats.

Si llegeixen el nou Concepte Estratègic de l’OTAN, els ciutadans encara estaran més preocupats. Occident es posa en guàrdia per cobrir diferents fronts alhora: l’expansionisme rus; emergència del gegant xinès;  atacs híbrids amb vector tecnològic;  cops que puguin sorgir d’aquesta enorme franja africana  anomenada Sahel.

L’OTAN ha confirmat  la seva adaptabilitat als girs de l’escenari de seguretat internacional. Ha sigut capaç de transformar-se en una organització de seguretat global -sense límits territorials i amb competències auto assignades en tot l’espectre d’amenaces convencionals i híbrides-  ampliant el seu perfil fundacional, que era el d’una organització de defensa col·lectiva (també política) amb un àmbit geogràfic d’actuació concret (l’Atlàntic nord).  Fa tan sols un any, Macron diagnosticava que l’OTAN  estava en estat de “mort cerebral“, i Merkel assenyalava que els  Estats Units de Trump no era  “un soci fiable“.

L’OTAN surt encantada de Madrid, però la UE no pot dir el mateix, per moltes raons.

En cas de coproduir-se un conflicte a gran escala, Europa seria el camp de batalla. Europa ha demostrat que és capaç d’una gran solidaritat, però també  que no sap defensar els seus interessos al no presentar un projecte de pau estructurat. Europa no es pot resignar a veure Rússia com la seva eterna enemiga ni pot desitjar-li la ruïna. Cal no confondre Rússia amb Putin ni Rússia amb l’URSS. Rússia és  europea  (i asiàtica)   i no serà sempre la Rússia de Putin ni una hereva voluntària de l’URSS.

Els impactes de la situació actual sobre Europa són molt importants. L’economia europea es deteriora.  El Parlament Europeu acaba de donar suport a considerar el gas i l’energia nuclear com energies verdes  per a salvar el seu projecte estrella  de  Green Deal (Europa Verda).  Alemanya s’enfronta a un veritable malson. Els seus problemes energètics són molt grans i el seu sagrat superàvit comercial s’ha esvaït.  Els dos gasoductes bàltics entre Alemanya i Rússia formaven part d’una gran arquitectura europea de pau dissenyada per la conservadora Merkel amb el suport del principal partit de l’oposició, els socialdemòcrates, un líder del qual, Gerard Schroeder, encarnava (i continua encarnant)  l’amistat germanorussa.  Macron acaba d’anunciar que l’Estat francès tornarà a controlar el 100% d’EDF (Electricité de France). La Itàlia de Draghi, amb un 40%  de gas que li arriba de Rússia, fa mans i mànigues per afrontar el seu propi problema energètic.

Un  altre senyal que la UE no pot sortir encantada de Madrid és l’entrada de Suècia i Finlàndia a l’OTAN, car  això vol dir que aquests països, membres de la UE, no creuen que l’article 42.7 del Tractat de la UE (l’equivalent de l’article 5 del Tractat de  l’OTAN sobre defensa col·lectiva) suposi una garantia suficient de seguretat.

El nou Concepte Estratègic està ple de referències de col·laboració entre l’OTAN i la UE, però són retòriques

El nou Concepte Estratègic està ple de referències de col·laboració entre l’OTAN i la UE, però són retòriques. El problema no és tant de Washington sinó dels mateixos europeus, incapaços de construir una veritable Europa de la Defensa i encara menys una veritable unió política de caràcter federal. Els europeus són incapaços de superar les seves anacròniques postures nacionalistes  i d’entendre que l’Europa de la Defensa no és el fi del vincle transatlàntic, sinó el pas necessari per a dotar-se de mitjans  per a atendre els mateixos interessos  sense haver de dependre necessàriament dels Estats Units.

El nou Concepte Estratègic obre una nova època geopolítica: Rússia definida com a “agressora“, llum verda per a l’ingrés de Suècia i Finlàndia a l’OTAN, primer pas significatiu de l’OTAN per a sumar-se a la pugna per a la supremacia mundial que els Estats Units manté amb la Xina. El gir cap al Pacífic  col·loca l’OTAN, i de pas a Europa, en una posició de creixent rivalitat amb la Xina, una perspectiva inquietant per a Brussel·les i Berlín. La Xina és el soci comercial més important per a la UE i per a Alemanya.  L’enduriment de la posició de l’OTAN envers Pequín arrossega  la UE de mala gana.  

Els aliats europeus s’havien resistit durant mesos al desig de Washington d’encarar l’escenari geoestratègic a l’horitzó de mitjans del segle XXI com un duel bipolar, però finalment han acceptat apuntar cap a Pequín  com “un desafiament“ als “interessos, seguretat i valors“ occidentals. Els Estats Units i  el Regne Unit encara volien un text més contundent contra la Xina,  finalment es va arribar a  un compromís amb els aliats de la UE.

Tot plegat mostra que no s’ha fet cas de les recomanacions del Seminari de Toledo sobre Seguretat, celebrat pocs dies abans de la cimera de l’OTAN

Tot plegat mostra que no s’ha fet cas de les recomanacions del Seminari de Toledo sobre Seguretat, celebrat pocs dies abans de la cimera de l’OTAN. Javier Solana va declarar allí que el desenganxament de la Xina seria “terrible, especialment per a la UE“, car “la Xina  és per a Europa un soci comercial imprescindible“. Per la seva banda, Pascal Boniface, fundador de l’Institut  de Relacions Internacionals francès, va  alertar del risc de l‘OTAN, encoratjada pels Estats Units, de convertir-se en una organització antirussa i antixinessa, i en una aliança de les democràcies contra les tiranies; va advertir que aleshores es podria produir “un xoc de civilitzacions“. “Una OTAN global pot provocar el desenganxament de la Xina d’Occident, que són dues esferes que es retroalimenten; la Xina no és una amenaça militar estratègica, però si assenyalem la Xina com una amenaça militar l’acabarem convertint en una amenaça militar“.

La Comissió Von der Leyen ha intentat mantenir la seva pròpia relació amb Pequín, sense deixar-se portar pel pols geoestratègic creixent entre els Estats Units i la Xina. Josep Borrell, cap de la diplomàcia comunitària ha defensat una estratègia batejada com “doctrina Sinatra“, en al·lusió a la famosa cançó My own way (a la meva manera) del cantant nord-americà. Aquesta doctrina es basaria, segons ha manifestat el mateix  Borrell, favorable a la cooperació amb la Xina en matèria d’interès global, des del canvi climàtic fins als conflictes a l’Àfrica o la lluita contra la Covid-19 i, al mateix temps, partidari  de la “sobirania estratègica“ europea, amb la protecció tant de sectors econòmics i tecnològics clau com de valors i interessos. Macron ha repetit mantes vegades  que “els enemics dels nostres amics no són necessàriament els nostres enemics“.

La guerra d’Ucraïna  ha alterat l’escenari global, amb la Xina clarament al costat de Moscou, encara que no de manera bel·ligerant

La guerra d’Ucraïna  ha alterat l’escenari global, amb la Xina clarament al costat de Moscou, encara que no de manera bel·ligerant.  La signatura de la Declaració Conjunta del 4 de febrer entre Putin i Xi-Jinping, establint  una relació “sense límits“,  ha afeblit la posició europea a favor de mantenir una entesa més o menys cordial amb la Xina i ha reforçat als partidaris d’endurir la resposta als desafiaments xinesos. Washington és partidari d’una posició forta per a dissuadir Pequin, entre altres coses, de la temptació de repetir l’annexió unilateral d’un territori com ha fet Rússia amb Crimea o Ucraïna.

La UE ha demanat insistentment a la Xina -la darrera vegada a la cimera bilateral de l’abril passat- que intercedís  amb Moscou per a posar fi a la guerra d’Ucraïna.  Ha sigut impossible aconseguir-ho. La Xina s’ha mantingut en una posició que els xinesos qualifiquen de neutral, però que és clarament de suport a Rússia i de deixar fer a Putin el que consideri més oportú.

Els aliats europeus tenen una relació molt important amb la Xina. A més de preservar-la, no volen arrossegar Pequín cada vegada més al costat de Rússia. La Xina va ser l’any 2021 el principal soci comercial de la UE, amb un volum de transaccions per valor de 696.000 milions d’euros. La Xina és el primer origen de les importacions de la UE, amb un 22%, i   el tercer major mercat per a les exportacions comunitàries.  Ha sigut l’any 2021 el primer soci comercial per sisè any consecutiu, amb un volum de 245.900 milions d’euros, per davant del comerç amb els Països Baixos i els Estats Units.

Alemanya, màxima defensora de preservar intactes els llaços comercials amb la Xina com va fer el seu dia amb Moscou

Alemanya, màxima defensora de preservar intactes els llaços comercials amb la Xina com va fer el seu dia amb Moscou, ha vist afeblida la seva posició a favor de Pequín a causa de la invasió russa d’Ucraïna i per la presència en el govern de coalició de Berlín d’un partit verd molt menys tolerant amb les violacions de drets humans a la Xina. Abans de la invasió, Berlín va ignorar les advertències de la UE i dels Estats Units sobre la seva dependència energètica de Rússia. L’Alemanya de Merkel creia en el wechsel durch Handel, (canvi cap a la democràcia a través del comerç), que no s’ha produït.

Els líders europeus han estat força silenciosos a la cimera de Madrid. En descàrrec seu cal reconèixer que costa d’alçar la veu quan els tambors de guerra redoblen a Washington i, a més, “pel bé“ d’Europa. No hi ha hagut cap líder europeu disposat a  confessar  que Europa s’endinsa en un conflicte probablement de llarga durada.

Els líders europeus saben que el natural fora que Europa i Rússia s’entenguessin, car comparteixen  cultura i les seves economies són complementàries. És obvi que Rússia forma part d’Europa i que sense Rússia és impossible establir un ordre de seguretat continental mínimament sòlid. Però Rússia té una terrible tradició mil·lenària de violència política i de grans patiments  de la població,  amb  autocràcia i expansionisme territorial com a dos pilars fonamentals  -a la que Putin tràgicament s’ha afegit–  que ha de superar.

La invasió  d’Ucraïna ho ha canviat tot. És la primera guerra d’expansió territorial a Europa en 75 anys, començada pel país més extens del planeta. Occident continuarà donant suport a Ucraïna, perquè una Rússia victoriosa seria imparable en la seva expansió cap a l’est.Putin ha escollit el pitjor camí  per a Europa, però també per a Rússia.

La inèrcia dels esdeveniments porta al que no convé ni a russos ni a europeus: l’establiment d’una línia divisòria, un nou taló d’acer i una nova Guerra Freda.  La inèrcia que caldria  buscar és la d’una reintegració de Rússia  a la família europea.  Només ho aconseguirà  alliberant-se a si mateixa, després d’una gran catarsi històrica.

Una Rússia derrotada i humiliada  seria el preàmbul d’una nova guerra, com va passar amb Alemanya després de la Pau de Versalles. Un triomf de Putin que posés fi a Ucraïna com a nació només augmentaria les tensions militars a l’Est.

El gran culpable de la tràgica situació actual és Vladímir  Putin. Li resulta vergonyós l’esfondrament i auto implosió de  l’URSS i vol restaurar  la seva grandesa. Per a aquest projecte  nacional / imperial  rus no s’ha lligat a cap ideologia. Vol representar la nació, perquè ara, fora de combat el comunisme, l’única arenga possible per a un dèspota rus com ell és el nacionalisme. Es val per això del manual de totalitarisme de Stalin. La Rússia de Putin ha estat pionera a utilitzar les xarxes socials com a arma, és un reflex de la seva experiència al KGB, on la difusió d’informació falsa era un art. Així es produí la ingerència a favor de Trump a les eleccions del 2016. El trumpisme encara és molt viu als Estats Units i l’amenaça de  Trump (o succedani) president l’any que ve és una possibilitat molt preocupant.

Putin ha fet tràgicament seves dues frases famoses sobre Rússia

Putin ha fet tràgicament seves dues frases famoses sobre Rússia. La primera atribuïda a un ministre tsarista:  “Per a Rússia, una frontera serà segura només quan hi hagi russos a totes dues bandes“. La segona va ser  pronunciada per Catalina la Gran: “La millor manera d’assegurar les fronteres russes és ampliar-les“.

Si la Rússia post URSS (1991)  s’hagués mostrat com un veí fiable i pacífic, concentrat a superar la catàstrofe de vuitanta anys de  règim  comunista, ni els antics protectorats de l’Europa de l’Est ni les antigues colònies bàltiques, ni ara Suècia i Finlàndia, no haurien mostrat cap afany d’incorporar-se a l’OTAN. El relat de Putin per justificar la invasió d’Ucraïna posant com excusa  l’ampliació inadequada de l’OTAN  no s’aguanta. Putin tem l’existència  d’una Ucraïna veïna  lliure i democràtica i del seu efecte contagi sobre Rússia.

Malgrat que Europa es veu principalment afectada per la guerra d’Ucraïna, no es pot oblidar que el que està fent Europa, correctament, és defensar-se de Putin.  No hi haurà un alto el foc mentre Zelenski i Putin no es posin a negociar. És una guerra d’atrició que no guanyarà ningú totalment. Les possibilitats que el conflicte s’estengui  sobre Europa són altes. Aquesta guerra de conquesta de Putin és una amenaça existencial contra el nostre sistema de vida i contra  la UE. És una batalla sobre les llibertats i entre democràcies i l’autocràcia d’un polític que pretén annexionar unes terres que considera seves. Els ucraïnesos  no volen dependre del Kremlin i obeir a consideracions imperials i geopolítiques per davant de la seva voluntat d’independència, europeisme i democràcia.

Denis Kataev, jove periodista rus fugit de la Rússia de Putin, acaba de declarar: “Tinc vergonya de ser rus en aquest moment. Aquesta guerra serà el final de Putin i el seu règim. Arribarà en  anys, setmanes o dies, però arribarà“.  

Aquesta guerra de conquesta de Putin és una amenaça existencial contra el nostre sistema de vida i contra la UE Click To Tweet

Creus que les mesures del govern Sánchez són eficaces per pal·liar l'impacte de la inflació?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

  • Joan Sala Vila
    15 juliol, 2022 18:07

    Penso sincerament que el diàleg és l’únic argument per aturar un procès d’odi que només la política creu que el seu ppoder són les armes. És decepcionant com una cultura com la russa amb els seus extraordinaris pensadors i la corresponent europea es trobin en l’actualitat en un procés que porta a la guerra. Mentre els polítics pensin que la veritat de la convivència en pau la tenen només ells, l’odi crearà falsers esperances de pau. Que parli la veu del poble a Rússia, Europa, América, Àfrica i arreu. La filosofia de la pau universal s’ha de llegir en el cos i esperit de l’ésser humà.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.