És alarmant la manca d’esperit crític dels grans mitjans de comunicació del nostre país. Crítica entesa, no en termes de destrucció, sinó d’anàlisi crítica de, sobretot, tot allò que prové del poder, perquè cada vegada és més freqüent que ens donin gat per llebre o que ens amaguin l’ou.
És el cas del famós tub submarí que ha de portar hidrogen verd produït a Espanya en un conducte que uniria Barcelona amb Marsella amb la finalitat d’alimentar les necessitats d’energia neta de França i, sobretot, Alemanya.
Sánchez ho va anunciar a bombo i plateret en la passada reunió de la internacional socialista a Madrid i a partir d’aquí es va continuar inflant el globus, d’una magnitud extraordinària fins a assolir el nivell d’un acord amb Macron i Portugal, al qual després s’hi afegiria el cap de govern alemany, Olaf Scholz. Es tractava de la gran obra H2Med, el tub submarí que havia de conduir des del port de Barcelona l’hidrogen verd per alimentar a França i a Europa central.
I aquest fet va ser celebrat acríticament, malgrat que són públiques i notòries les dificultats tècniques i econòmiques perquè aquest fet sigui realitat.
Començant per l’evidència que la producció d’hidrogen verd no és encara rendible, excepte en condicions molt concretes, per la senzilla raó que produir-lo consumeix més energia que la que genera. Té molt més sentit si es produeix energia elèctrica de fonts renovables i exportar-la cap a França que no l’hidrogen.
Però ai l’as! Les connexions amb França són d’una gran feblesa i el país veí no sembla especialment interessat a millorar-les, com ho demostra la interconnexió elèctrica iniciada en el golf de Biscaia o, en relació amb un altre recurs, el fet que França vetés la prolongació del gasoducte MidCat que porta gas d’Algèria i que arriba fins a més enllà de Barcelona, i que, per tant, amb pocs quilòmetres més de connexió hauria enllaçat amb els gasoductes francesos.
Totes aquestes circumstàncies, de negativa francesa al que és racional i, alhora, d’aposta per una solució incerta a mitjà termini, com és l’hidrogen verd produït a Espanya, hauria d’haver despertat l’interès dels mitjans de comunicació. Però no ha estat així.
Converses li ha dedicat atenció i no n’hi ha per a menys, perquè estem parlant de fer creure a la gent, segons Sánchez, que Espanya serà el futur hub exportador d’hidrogen l’any 2030, quan no disposem ni de la tecnologia ni dels recursos per superar les dificultats tècniques i econòmiques que presenta encara la producció d’hidrogen verd.
En el seu moment, també vam anunciar que en realitat aquest tub el que faria seria exportar hidrogen francès cap a Espanya, perquè el país veí el pot produir amb molta més facilitat i millor cost, donat que disposa d’energia nuclear per produir electricitat a bon preu i abundants recursos hídrics, que Espanya no té i que són necessaris per produir hidrogen a partir de l’electròlisi.
Ara, més aviat del que ens pensàvem, la llebre ha saltat. Ha estat a conseqüència de les dificultats que troba Macron perquè els seus “socis”, Espanya i Alemanya, acceptin l’energia nuclear al mateix nivell que les fonts renovables.
Davant els impediments que li posen, el president francès ja ha anunciat amb tota claredat que condiciona el tub H2Med al fet que s’assoleixi aquella qualificació per l’electricitat produïda en les plantes nuclears, de manera que la qüestió es plantegi, no en relació amb les energies renovables, sinó “la producció d’hidrogen baix en carboni”.
L’ultimàtum de Macron és clar: o s’accepta aquesta condició o no hi ha tub submarí. D’aquesta manera es fa evident quina és la intenció del govern francès, que no és altra que ser ell el productor d’aquest “hidrogen verd”, i no Espanya.
No és un fet menor que, una vegada més, la presidenta de la CE, Ursula von der Leyen, hagi fet la gara-gara a l’enganyifa de Sánchez i a la trampa de Macron.
I per si hi havia dubtes, tenim l’últim exemple en mans d’una empresa privada, Iberdrola, que ha posat en marxa la planta més gran d’Europa generadora d’hidrogen verd. 150 milions d’euros d’inversió per arribar a produir un màxim de 3.000 tones d’aquest vector energètic, equivalents al 10% de les necessitats de Fertiberia, que és el seu client únic, dirigit a substituir l’hidrogen gris que es produeix amb diverses activitats, com el de la producció de fertilitzants.
De fet, Espanya necessita mig milió de tones per assolir la substitució d’aquest tipus d’hidrogen contaminant. El plantejament d’Iberdrola és molt clar: la possibilitat que l’hidrogen verd sigui rendible depèn d’instal·lar plantes al costat del consumidor final i establir acords a llarg termini a 30, 40 o 50 anys, única manera de garantir la important inversió. Aquestes condicions revelen, una vegada més, que el transport d’hidrogen verd a llarga distància no és, a hores d’ara i durant algunes dècades, una solució econòmicament viable.
El transport d'hidrogen verd a llarga distància no és, a hores d'ara i durant algunes dècades, una solució econòmicament viable Share on X
Loading ...
