Com és sabut el projecte de prolongar el gasoducte, que ara es troba aturat a Hostalric, per enllaçar amb la xarxa francesa a Barbairan, ha estat reiteradament descartat per França per considerar-lo car i per no saber veure que pogués resoldre els problemes que pugui patir sobretot Alemanya per la manca de carburs. També pel fet que gastar ara diners en plena transició energètica per crear nous gasoductes, que en definitiva transporten un gas de gran efecte hivernacle, el metà, no tenia sentit. També perquè el temps de realitzar aquest enllaç no solucionava el problema d’aquest hivern ni del que ve.
La millora de la idea proposada per Espanya d’adequar-lo perquè també pogués transportar hidrogen, no només encaria més el projecte, sinó que segons declaracions de la ministra del ram francesa no estava gens clar quina era la capacitat productora d’aquest gas per part espanyola.
Tot això eren objeccions de pes que també emmascaraven interessos francesos. Haver de gastar diners en una obra que ells no necessiten perquè tenen una ferma aposta per l’energia nuclear.
Ara de manera sorprenent han arribat a un acord, però no per dur a terme aquest tram de poc més d’un centener de quilòmetres, sinó per una obra molt més gran i complexa. Un gasoducte submarí que uniria Barcelona amb Marsella i que estaria pensat ja inicialment per transportar hidrogen. La majoria d’objeccions francesa al MidCat també juguen en aquest segon projecte, amb la diferència que és molt més car. Mentre que la connexió per terra preveia una inversió de 225 milions, l’enllaç gasístic submarí significarà com a mínim 3.000 milions, si no es presenten problemes i inconvenients.
D’altra banda, el termini és molt més llarg, perquè no només no existeix projecte, sinó que és un plantejament radicalment nou que d’entrada haurà de començar pels corresponents estudis geològics del fons marí. Per tant, estem davant d’una obra que fins que sigui operativa transcorreran ben bé 3 anys i que no té ben resolt a hores d’ara el seu finançament, si bé totes les parts esperen que pagui Europa. El BarMar, que és el nom del nou projecte, sembla, segons els experts, fruit de la improvisació. Els seus primers detalls no començaran a definir-se fins a la reunió prevista per al 9 de desembre i en tot cas tractarà de començar de zero.
Els mal pensats poden sospitar que tot plegat és una volada de coloms que permet salvar la cara a tots els implicats, a França perquè li treu de sobre la pressió espanyola i alemanya del MidCat i deixa en mans d’un “vaya, vaya, desde luego” i a Sánchez perquè li permet exhibir sobre el paper una conclusió que sembla molt la que pretenia, la de convertir Espanya en un hub energètic, cosa que no deixa de ser interessant donat que som altament deficitaris en recursos d’aquesta naturalesa. Tenim, això sí, el 30% de plantes regasificadores de tota Europa, però no sembla que això sigui suficient per convertir-nos en una potència energètica. Sobretot quan depenem absolutament del petroli i el gas aliè, i a més volem tancar les centrals nuclears que hi ha en funcionament.
Loading ...
