La pandèmia de la covid-19 ha donat un ampli ús social a un concepte que existint de fa molt temps, no tenia una difusió generalitzada com la que ara té. Em refereixo a l’excés de mortalitat, és a dir, el nombre de morts observades per sobre el que és la mitjana d’un determinat període.
Aquesta tècnica permet veure l’efecte de fenòmens aparentment difusos com pot ser l’augment de temperatures i va ser molt utilitzada durant períodes àlgids de la covid-19 perquè permetia assolir un nivell molt més objectiu de l’impacte real de la mortalitat que les dades donades com a partir de les causes de defunció.
La UE ha publicat l’excés de mortalitat per període del 2020-2022 comparat amb el del 2016-2019.
Si excloem el període àlgid de la pandèmia, on el factor covid-19 és absolutament determinat, i es redueix l’observació del període que va de l’estiu del 2021 a l’estiu del 2022, podem veure amb claredat com es produeix un extraordinari excés de mortalitat comparat amb el conjunt europeu i concretat a Espanya en el període d’estiu que va de juny a agost i especialment pel que fa al mes de juliol en el qual Espanya encapçala l’excés de mortalitat. Mentre que en els altres dos mesos d’estiu ocupava la segona posició. Va ser, per tant, l’onada de calor la que va ocasionar un estrall considerable en termes de nombre de persones mortes.
Anem a Barcelona.
Des de fa dècades es coneix el fenomen conegut com a illa de calor urbana, un fenomen que fa que a la majoria de grans ciutats la temperatura sigui superior a la de l’entorn.
La causa primordial d’aquest fet és l’asfalt i el color fosc de la superfície urbana que emmagatzema calor. També la manca de superfície verda i d’aigües que tendeix a refrigerar l’entorn.
Cada vegada té més impacte l’aire condicionat que redueix la temperatura de l’interior dels edificis, però projecta a l’exterior aire calent. També evidentment el trànsit. Tot això té la conseqüència que la temperatura augmenta.
Hi ha un segon factor com aquest climàtic que multiplica els seus efectes i és el de la humitat ambiental. L’organisme humà es refrigera a base de la transpiració. Però si la humitat és molt alta, aquesta és cada cop més ineficaç i en condicions molt adverses pot arribar a col·lapsar-se.
El canvi climàtic, amb l’augment de freqüències de les onades de calor, multiplica els problemes de les illes urbanes i ho fa de manera palesa en el cas de Barcelona.
Ara un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona (IS Global) publicat a The Lancet compara diverses ciutats i permet observar l’important impacte sobre la mortalitat que té l’illa de calor barcelonina.
Concretament, les morts atribuïdes a aquest fet de juny a agost s’han estimat en 363 a Barcelona, 559 a Madrid i 279 a Roma, en termes absoluts. Cal considerar, però, que la població de Barcelona és pràcticament la meitat que la de Madrid.
En relació amb el percentatge de morts atribuïbles a aquesta causa encapçala el rànquing Barcelona amb un 14,82%, seguit de Màlaga amb un 12,39% i Palma amb un 11,99%. El fet que totes tres siguin ciutats costaneres pot tenir a veure amb la relació entre illa i onada de calor i humitat ambiental.
El mateix estudi assenyala la principal resposta per millorar la situació:
Augmentar la cobertura arbòria de la ciutat. El problema és que Barcelona no ha avançat cap aquesta solució. Ha dut a terme l’enganyifa dels “refugis climàtics” que ha consistit a posar cartells amb aquest nom a les portes de parcs i zones verdes, i de biblioteques i escoles que disposen d’aire condicionat. Naturalment, si haguessin estès aquests cartellets als grans centres comercials amb una magnífica refrigeració, encara tindríem més refugis climàtics, però com diem això no passa de ser una enganyifa.
Els famosos eixos verds de la superilla de Colau no resolen ni de lluny el problema perquè, d’una banda, la major part de la superfície continua sent asfalt o altres materials foscos que absorbeixen la calor amb major mesura i després l’irradien. I, d’altra banda, el verd que s’hi pot col•locar per la mateixa composició del carrer és d’una gran feblesa. Només cal veure la superilla del mercat de Sant Antoni per entendre que és un verd més ornamental que ambiental. Pot fer més o menys bonic, però no resol la qüestió.
Però Barcelona necessita amb urgència respostes en aquest terreny per evitar morts i també per fer menys dura la vida dels seus habitants a les seves activitats al carrer. I les respostes són clares.
D’una banda, cal augmentar i densificar la superfície verda i la superfície. Es tracta de liquidar les places dures i transformar-les en espais verds i arbrats, d’augmentar la seva densitat en els interiors d’illa recuperats i en els parcs actuals reposar la gran quantitat d’arbres perduts i que tenen els escocells buits, completar la política iniciada fa temps i després suspesa d’augmentar el nombre d’arbres plantats als nostres carrers. I de reforestar el vessant de Barcelona de Collserola.
També es tracta de recuperar més interiors d’illa, un projecte excel·lent que Colau va aturar, terrificar els terrats que siguin possible perquè d’aquesta manera s’aconseguirà reduir l’impacte generat pels rajos solars i en la mateixa línia afavorir la plantació vertical en murs de vegetació.
Aquests haurien de ser objectius fonamentals per mitjà de la subvenció i de l’acció directa en els edificis municipals. Seria un gran avenç modificar el color de l’asfalt i del conjunt del sòl urbà introduint una pigmentació molt més clara. Només aquesta acció reduiria una de les causes fonamentals de l’illa de calor. Construir més làmines d’aigua, més brolladors i instal·lar més fonts, protegir del sòl els carrers que per orientació tenen una insolació més elevada i per descomptat millorar i fer més eficient el transport públic, assolint d’una vegada per totes la seva electrificació total.
Aquest és el camí que Barcelona necessita i no el de les superilles.
Però Barcelona necessita amb urgència respostes en aquest terreny per evitar morts i també per fer menys dura la vida dels seus habitants a les seves activitats al carrer Share on X
Loading ...
