L’esperança de vida és un indicador fonamental per expressar les millors condicions de vida d’un país i es dona diferenciant homes i dones, ja que les expectatives d’aquestes segones són en caràcter general molt millor que les dels homes. Fins aquí, res de nou.
Però hi ha un altre tipus d’anàlisi que es practica menys, que és observar el major o menor equilibri que hi ha en aquesta diferència d’esperança de vida entre homes i dones per països perquè aquí la variació és molt gran.
Si contemplem només les dones, els millors països són el Japó (87,5 anys), Espanya (86,0), Corea (85,7), França (85,4) i Itàlia (85,4), junt amb Suïssa amb la mateixa esperança de vida.
Ara bé, si analitzem els homes el primer lloc l’ocupa Suïssa amb 81,6 anys, el Japó (81,3), Austràlia (81,2), Islàndia (81,2), Itàlia (81,0) i Israel 81.0. Espanya està per sota d’aquests països. Concretament, ve precedit per Suècia (80,7) i el nostre país (80,6). Per tant, els millors països per als homes són Suïssa, Austràlia, Itàlia, Suècia i Israel, i els pitjors són Corea, França, Portugal, Finlàndia, Grècia i Espanya.
Considerant la relació de l’esperança de vida entre homes i dones i la posició relativa de cada país, n’hi ha dos de molt equilibrats. Són el Japó i Itàlia, on tant homes com dones destaquen en el rànquing mundial perquè viuen molts anys. En contrapartida, hi ha altres països on tot i mantenir la preeminència d’un nombre superior d’anys per part de la dona, els homes assoleixen una cota d’edat comparativament alta i són aquells que hem qualificat de millors.
En contrapartida hi ha altres països en els quals el desequilibri favorable a la dona és molt gran. I no resulta explicable només per la regla estadística general que elles viuen més que ells. Entre aquests països es troba Espanya. No deixa de ser curiós pel país d’Europa que més destaca per les seves agressives polítiques de gènere desfavorables als homes perquè el legislador ha considerat que aquest gaudia d’una situació de privilegi pel fet de ser home, oprimia a les dones pel fet de ser dona, la norma jurídica paradigmàtica d’aquest enfocament és la llei contra la violència de gènere, i un dels que presenta una pitjor relació de qualitat de vida expressada en un indicador tan essencial com són els anys que pot aspirar viure.
Hi ha aquí una contradicció important en la qual falla alguna part del raonament, i com la part que correspon a la dada estadística és per la seva pròpia naturalesa inapel·lable, sembla lògic considerar que el que falla és aquesta idea legalment generalitzada que la situació de la dona a Espanya és clarament pitjor que la de l’home. Almenys en allò que compta per a la majoria de la gent, que és la vida, sembla que la raó està invertida.
També crida l’atenció que en els millors països per a les dones destaquin un nombre substancial, que evidentment no estan en el rànquing de millors països, des de la perspectiva feminista. Es tracta del Japó (1r), Corea (3r), Itàlia (5è), Suïssa (6è), Portugal (8è) i Grècia (10è).