Que el denominat “estado de la nación” es dugui a terme per primera vegada en set anys ja és en si mateix un indicador de que la institucionalitat espanyola no funciona bé. El moment del debat gaudeix de l’avantatge per part de Sánchez que el president del PP no podrà intervenir-hi perquè no és diputat, i ho farà la portaveu del grup, Cuca Gamarra. Però alhora l’escenari és clarament advers a Sánchez i haurà de demostrar una gran qualitat en la seva intervenció per superar les inèrcies contràries.
Una d’elles, i no menor, és l’escenari electoral que pinten les enquestes. L’altre gran factor és el de la inflació desbocada combinada amb el fracàs relatiu, en el sentit que no té un efecte per al ciutadà, o absolut, cas de les subvencions al combustible, de les mesures adoptades pel govern que en algun cas, com l’assenyalat dels 20 cèntims de subvenció al gasoil i a la benzina, és una mesura doblement regressiva. Ho és perquè beneficia més a aquells que disposen de vehicles més potents. Un Porsche obtindrà més recursos que no un modest cotxe d’una cilindrada de 1.000 centímetres cúbics. L’altre factor de regressió és que no és possible incentivar aquest tipus de combustibles i alhora preconitzar la transició ecològica. A més es tracta d’una mesura singularment costosa: 1.500 milions d’euros al trimestre.
Un tercer element que es va convertir en una bola de neu, és la vigència de la pandèmia, de tal manera que la Comissió Europea ja recomana iniciar ara la vacunació dels majors de 40 anys, cosa que Espanya posposa per a la tardor i ho limita als majors 80 anys, però cal recordar que Espanya té una mortalitat terrible que ha tingut com a conseqüència la disminució de l’esperança de vida per primera vegada des de la Guerra Civil. Malgrat que és evident que hi ha menys ingressos hospitalaris, i les UCI tenen una afluència escassa, la veritat és que l’indicador d’excés de mortalitat a Espanya assenyala xifres absolutament preocupants. D’una banda, directament a causa de la covid, d’una altra, per la desatenció que pateixen altres patologies i no serveix massa de consol que aquestes persones siguin majoritàriament molt grans, de 80 anys en endavant, que representen el 70% de totes les morts en els últims mesos. L’excés de mortalitat enguany el mes de gener va ser de 4.370 persones, el febrer de només 1.257, però en general aquest és un mes que registra en els diferents anys menor incidència. El març el creixement va ser negatiu i a l’abril molt modest, a penes una mica més d’un miler de morts. Recordem que en el període àlgid de la crisi, entre març i abril, es va produir un excés de mortalitat de més de 45.000 persones. Però atenció, perquè el maig, que és un mes tranquil, s’han produït 3.233 morts. La xifra més alta durant molts anys. Per tant, el president hauria de parlar de la pandèmia i li haurien de preguntar per què encara no disposem d’una llei específica sobre aquest problema i per què no s’ha dut a terme la constitució d’una veritable agència de prevenció i lluita contra les malalties infeccioses.
La pandèmia va representar més d’un 10% de caiguda del PIB i la veritat és que no ens hem recuperat a hores d’ara. Vam ser els pitjors d’Europa i gaudim també d’aquest títol en ser els últims en la recuperació. Les xifres sobre atur, el gran argument del govern, són enganyoses perquè inclouen com a afiliats a la Seguretat Social treballadors que encara estan inclosos en ERTO, els autònoms que perceben una prestació pel cessament d’activitats, els treballadors fixos discontinus i els temporals amb ocupació pública. Tots estan d’alta a la Seguretat Social malgrat que no treballin o ho facin en un nombre d’hores inferiors a la mitjana. El valor real de l’ocupació el veuríem si ens donessin el còmput de les hores treballades.
El govern difícilment pot parlar de recuperació quan el primer trimestre d’enguany el PIB només ha crescut un 0,2%. I tampoc pot qualificar de catastrofista parlar del risc d’una crisi molt profunda quan el mateix president de JP Morgan, Jamie Dimon, utilitza aquesta mateixa expressió en una recent entrevista.
El fet que es vegi obligat a anunciar noves mesures econòmiques quan les últimes ni tan sols han estat convalidades pel Congrés, assenyala que les polítiques del govern no funcionen. De fet, hi ha quatre mesures que tenen un ampli consens que sí que serien efectives i tindrien efectes progressius.
Es tracta de suprimir els 20 cèntims de subvencions i alhora establir la gratuïtat del transport públic per a tota Espanya. Aquesta mesura permetria un estalvi de 500 milions en relació amb el que ara es gasta en subvencions a la benzina.
L’altra gran mesura efectiva i reivindicada és la deflació de les tarifes de l’IRPF. La necessitat d’un pacte de rendes és evident, però aquest objectiu necessari significa molt més que un acord entre treballadors i empresaris perquè ha d’implicar a l’administració pública i als pensionistes, i fins ara Sánchez ho ha esquivat.
Finalment, la reducció de l’IVA als productes sanitaris, una pràctica ja possible d’acord amb la directiva europea 2022/542, permetria reduir la despesa en aquest capítol de l’ordre de 1.000 milions i això facilitaria poder aplicar aquests diners a millorar els serveis sanitaris.
Són mesures concretes, potents i acadèmicament solvents. Veurem què diu Sánchez en el debat. És clar que té tantes coses per explicar: l’afer del Marroc i Algèria, per què hem augmentat la compra de gas rus, que ja ocupa la segona posició en els nostres proveïdors, o la conversió de la base de Rota en un centre ofensiu de primera magnitud, el que alberga la principal força de l’escut antimíssils.
Aquesta i altres qüestions han de tenir presència en el marc del debat junt amb preocupacions més arran de terra, com pot ser la plaga de les okupacions.
Loading ...
