Espanya s’ha convertit en el focus al món occidental de la verola del mico, amb 67 casos sospitosos distribuïts entre 10 comunitats autònomes, de les quals la majoria estan a Madrid, que és l’única que presenta confirmats, en concret 36. També ofereixen casos sospitosos Andalusia amb 5, dels quals 4 són de Màlaga i 1 de Granada, 2 a Canàries i altres 2 a Catalunya. En el cas de Canàries existeix la hipòtesi que aquesta comunitat hagi estat l’inici de la propagació en una festa que es va celebrar i que després va donar lloc al focus a Madrid que té el seu origen en una sauna. De fet, la major part dels contagis produïts fins ara a Canàries i a Madrid es donen entre persones homosexuals.
També hi ha un cas sospitós a Extremadura, a Galícia amb 3 hipotètics afectats, i Aragó amb 1 cas, així com a la Comunitat Valenciana. La qüestió més important aquí és determinar si hi ha hagut una cadena de contagi o ja es produeix transmissió local. Aquest segon fet seria més preocupant. Avui mateix el Centre Europeu de Protecció Contra les Malalties Infeccioses ha demanat que també es mantinguin en quarantena els animals de companyia de les persones que puguin afectar-se per la malaltia perquè consideren que poden actuar com a transmissors.
La verola del mico és una malaltia contagiosa pròpia de l’Àfrica de la qual se’n coneixen dues variants, una més letal que l’altra. Es tracta d’un virus descobert el 1958 i amb un primer cas en humans detectat el 1970 a la República Democràtica del Congo. Per tant, és un virus ben conegut. El que no havia passat mai és que s’estengués tan i tan de pressa, encara que, repetim-ho, de moment el focus substancial està a Espanya.
Com és un virus d’ADN, la capacitat de mutar és menor que els virus ARN, cas del coronavirus. I, per tant, si es contrau la malaltia s’assoleix una immunitat durant molt de temps. Aquest fet i la circumstància que la vacuna contra la verola sembla eficaç, fa que tota la població anterior a 1980 que va ser vacunada contra aquest virus fins a la seva total liquidació, presenti algun tipus d’immunitat. Això fa pensar als especialistes que la seva progressió a Occident serà molt limitada. Cal recordar que ja es van produir casos el 2018 i el 2019 al Regne Unit, Singapur i Israel. Tota la població mundial que ha estat vacunada contra la verola, que es va declarar eradicada el 1980, presenta una barrera. Això significa que tots els majors de 45 anys són menys vulnerables al virus.
D’altra banda, la seva transmissió, que per ser eficaç requereix el contacte directe amb la sang, fluids corporals, mucoses o lesions cutànies dels infectats, fa que la seva propagació sigui difícil. No és descartable que també es transmeti per contacte pròxim ocasionat per les petites gotes i secrecions respiratòries d’una persona infectada, però és molt més improbable. La transmissió entre humans és considerada com a poc eficient i, per tant, no presenta riscos de generar una epidèmia.
Les dues variants africanes, la de l’Àfrica Occidental i la Central, tenen una letalitat diferent. La primera se situa entorn de l’1 i el 4%% i la segona pot arribar a l’11%. Per les anàlisis fetes fins ara, la cepa que ens afecta és la procedent de l’Àfrica Occidental. En concret la letalitat mitjana a l’Àfrica Occidental és del 3,6%, però cal subratllar en relació amb la població d’aquest país, que presenta nivells baixos de contaminació. Que la mortalitat sigui més gran en nens, adults, joves i persones immunodeprimides contribueix a constatar l’efecte dissuasiu de la vacuna contra la verola en les persones més grans.
Com provoca lesions cutànies la seva detecció inicial resulta més fàcil que altres malalties contagioses. Els símptomes són febre, mal de cap intens, inflamació dels ganglis limfàtics, dolor d’esquena, dolors musculars i decaïment. Del primer al tercer dia d’aparèixer la febre sorgeix l’erupció cutània que afecta principalment a la cara, a les mans i a les plantes dels peus. També pot incidir en els genitals, les conjuntives i la còrnia.
Cal dir que tenim vacunes efectives contra la verola de segona i tercera generació que són eficaces contra aquesta variant i també es disposa de tractaments antivirals efectius com el Cidofovir i el Brincidofovir, dels quals es té experiències en estudis in vitro i en animals. També sembla que respon bé al Tecovirimat. Per tant, malgrat la seva extensió actual i les prevencions que es puguin prendre en control dels afectats, pel que es coneix fins avui en dia, la verola del mico està molt lluny de constituir un problema com el que està representant la covid. En tot cas, això sí, és una nova malaltia contagiosa que si no es prenen les mesures adequades pot acabar romanent entre nosaltres.
Loading ...
