Crisi!

Aquesta paraula defineix la situació en què ens trobem, amb l’agreujant del pessimisme davant del futur, i la desconfiança desbordada cap als qui ens governen. L’etimologia llatina de la paraula assenyala un procés de canvis marcat per la inestabilitat, i que afecten especialment allò que és més profund, les estructures. Poden representar un canvi traumàtic, una situació social inestable i perillosa o d’emergència. En això estem i de tot hi ha en les crisis generades per la guerra d’Ucraïna i les sancions a Rússia, acumulades sobre el que ja significava la transició energètica, els danys no totalment superats de la Pandèmia i les seqüeles de la gran recessió de 2008. És clar que per a Ucraïna és més que una crisi, és simplement un procés destructiu, del qual Rússia no quedarà indemne.

Però el que vull subratllar ara són dos fets. El primer: es tracta d’una crisi europea  d’abast insospitat, i el segon, el pessimisme no sorgeix tant de l’escenari com de la manca de confiança de que els nostres governants adoptin les mesures adequades i, sobretot, assenyalin la millor ruta. Perquè els problemes, sent els mateixos, tindrien una repercussió menys desfavorable si la nau estigués pilotada per persones com les fadores d’Europa després de la destrucció de la II Guerra Mundial. Estadistes com Adenauer, De Gasperi i Schuman, que van saber triar el camí, que no només va permetre escapar del “Descens als Inferns ”, que descriu l’obra d’Ian Kershaw, sinó construir el millor espai de prosperitat i pau que s’ha donat al món des de la Modernitat. Això, i desitjo que no sigui així, és el que pot arribar a la fi.

Perquè el títol d’aquest article reprodueix deliberadament part del que encapçala una obra de  Jared Diamon , “Crisi: Com reaccionen els països en els moments decisius ”, que ofereix patrons de resposta adoptats per diferents països davant dels grans problemes que els van afectar en un període concret. D’Alemanya al Japó; d’Indonèsia a  Finlàndia, entre altres, Diamon busca la identificació dels factors que els ha permès emergir satisfactòriament d’escenaris històrics terriblement difícils, mostrant així que, no deixa de ser cert, almenys en el seu rerefons, allò que en tota crisi es troba una oportunitat.

En el nostre conflicte actual és Finlàndia el que podríem anomenar el model d’èxit. Lliurades dues guerres contra l’URSS, que era molt més que l’actual Rússia, no només va aconseguir sortir-ne sense invasió a base de cedir tota la regió de la Carèlia finesa, això sí, sinó que el seu estatus de neutralitat i de relacions, també econòmiques, amb els dos blocs, (eren temps de Guerra Freda) possibilitaren un desenvolupament més que notable. Va saber trobar una política de benefici mutu en la seva relació amb l’URSS. I aquesta i els seus dirigents no eren, òbviament, més permissius, compressius i menys agressius, que Putin.

De fet,  Àustria  participa d’un estatut equivalent. S’ha oblidat en el conflicte actual que aquest país, si bé és membre de la UE,  no ho és de l’OTAN,  com a conseqüència de l’acord adoptat pel seu parlament el 26 d’octubre de 1955. A Europa, als països neutrals els ha anat bé. Per què no ha de ser una bona solució per a Ucraïna?

Però hi ha dues diferències fonamentals entre els escenaris i l’actual. Durant la Guerra Freda, EUA era favorable a la neutralitat finesa i austríaca, i Europa, que patia a les seves carns el conflicte entre els dos blocs. Avui no és així.

Perquè no és la solució dels Estats Units, o almenys no la dels demòcrates. Biden persegueix convertir Ucraïna en un  nou Afganistan per a Rússia, a base d’alimentar amb armes i informació al seu exèrcit, malgrat que el preu sigui la destrucció física i també humana d’aquell país. L’estratègia de Washington en aquest conflicte persegueix crear el desbordament econòmic de Rússia, com  Reagan  ho va aconseguir amb el seu pols militar a la Guerra de les estrelles o de les Galàxies, que d’ambdues maneres se la va denominar, més aviat en termes de descrèdit. El 23 de març de 1983, en un missatge transmès per la xarxa nacional de televisió dels EUA, el president Reagan va anunciar la seva  Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE). Va ser el projecte tecnològic més ambiciós de tots els temps. Els seus objectius eren “ fer les armes nuclears [soviètiques] impotents i obsoletes ”, i els seus fins desenvolupar i implementar un sistema anti-coets capaç de destruir els míssils molt abans que aconseguissin el seu objectiu. Això va donar lloc a una carrera d’armaments i tecnologia que va acabar per desfondre una ja feble URSS. No és perquè sí que Putin ha fet ostentació dels seus  míssils subsònics , amb els quals per primera vegada liquida part de l’avantatge adquirit pel sistema de defensa dels EUA.

La combinació de guerra i sancions afegeixen complexitat al problema i poden tenir efectes múltiples. Només pel que fa a productes agraris pot desencadenar una onada d’inestabilitat i emigració a països clau d’Àfrica. Líbia serà el més afectat (blat, ordi i blat de moro), però també Egipte perquè el blat d’aquell origen representa el 42,5% del mercat interior. A la RD del Congo significa el 42%, a Nigèria el 40%. Bona part dels inestables països del Sahel depenen del gra eslau entre un 40% i un 50%. Qui els ho proporcionarà i a quin preu? Més enllà i en altres contextos geopolítics, Indonèsia, el país islàmic més gran del món, cobria les necessitats amb blat d’aquella procedència en un 38% i Turquia en un 39%. Espanya mateixa depèn en un 51% del gira-sol d’Ucraïna, i un país tan occidental com els Països Baixos, ho fa amb relació al blat de moro en un 81%. Els efectes de la crisi d’oferta agrícola no els notarem ara -en tot cas els preus es disparen per l’especulació-, sinó a la propera collita, que no existirà o estarà molt minvada.

I tot això només limitat a l’agricultura, potser la qüestió menys tractada. Ja ni em refereixo als costos de l’energia, considerats àmpliament, o l’efecte d’una emigració massiva, que a més a més senta un precedent pel que fa a l’acollida. Tot això en un context d’inflació com no vèiem des de la dècada dels vuitanta, amenaça amb un resultat final, que no només és la crisi en unes proporcions i durada que s’han de veure, sinó, més greu, pot produir la formació d’un nou  cigne negre.

La qüestió no és que Putin sigui dolent, ni que Rússia cregui que pugui agredir altres països (Amb què? El seu pressupost militar és semblant al del Regne Unit), sinó en com aconseguim la  pau, en quins termes es reconstrueix Ucraïna i s’integra Rússia a l’espai econòmic i de defensa europeu. Si això ho van aconseguir Alemanya i França després de segles de sang vessada i destrucció mútua, no veig perquè no pugui ser l’objectiu a mitjà termini, perquè l’alternativa a aquesta solució és una nova divisió en blocs, que destruirà Europa, i una frontera amb el  règim de Pequín, que començarà al  Dniéper.

Article publicat a La Vanguardia