La transició energètica europea està pèssimament dissenyada i la millor constatació d’aquest fet és l’última decisió per considerar l’energia nuclear i el gas natural com energies verdes, quan realment no ho són. És una de tantes manifestacions per tapar els forats produïts pels errors en el disseny. Una vegada més la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, demostra que no és la persona per afrontar els grans reptes que està patint Europa. Segurament mai havíem tingut un lideratge de tan baix nivell en temps tan difícils. El correlat de la posició europea en el conflicte d’Ucraïna és una faceta més d’aquesta gran mancança en la direcció política de la UE.
El manteniment de l’energia nuclear té òbviament avantatges, però presenta els inconvenients de l’emmagatzematge dels seus residus i la seva perillositat. En el cas del gas natural, que ve utilitzant Alemanya en substitució de l’energia nuclear. És un recurs evidentment més net que el carbó, però té un impacte notable en relació amb el CO₂ que emet aquell combustible sòlid. El gas natural produeix entre un 50 i un 60 menys de CO₂ i redueix entre 15-20% la contaminació si s’usa com a substitut de la gasolina. Per tant, hi ha una millora, però ni molt menys és la que es necessita.
El problema és que en haver jugat la carta del cotxe elèctric, s’estan creant nombroses disfuncions. Per una banda, el seu cost entre 2 i 3 vegades superior que el cotxe normal descarta tota una part de la població. D’altra, la seva emissió neta pot ser una ficció perquè depèn del mix de producció elèctrica que tingui cada país. El cotxe serà elèctric, però si l’energia que consumeix és produïda per plantes contaminants, a efectes del conjunt del planeta i del país no haurem resolt res.
D’altra banda, sembla clar que la seva producció massiva, si s’acaba suprimint el motor d’explosió, comportarà una reducció del nombre de treballadors en aquesta indústria, fins a un 30%. En aquest cas, per exemple, el cop a l’automoció catalana serà important perquè ,desapareguda Nissan i amb una Seat amb un 30% menys de treballadors, el sector de l’automoció, que ha estat bàsic en la indústria catalana, es veurà sensiblement reduït.
El gran substitut, no per a vehicles privats, però sí que per a camions, vaixells i avions, així com per una energia d’ús general, és l’hidrogen verd, és a dir, aquell que en la seva producció per electròlisis fa servir energies renovables. El problema és que el seu cost encara és elevat, es tardaran anys en què sigui competitiu i necessitarà una xarxa de transport i emmagatzematge propi, que no existeix.
Curiosament hi ha altres dues rutes que poden ser complementàries o substituïves al cotxe elèctric que no s’utilitzen o es fa en escassa mesura. Una és el de la utilització de biocombustibles, que ja es troben a les nostres benzineres i són aptes per a tota mena de vehicle. Generalment, no necessiten cap modificació del vehicle, i en tot cas, en els més antics pot ser necessària alguna adequació senzilla. Una altra poderosa avantatge és que tenen un raonable preu competitiu, que seria una forma de desenvolupar la transició de manera més pausada que el cotxe elèctric i amb bones conseqüències.
Però encara hi ha un tercer element que no està enlloc i que és molt interessant, que és els combustibles sostenibles de 0 emissions que s’obtenen per mitjà de l’electròlisi de l’aigua produïda per energies renovables del qual s’obté hidrogen verd, però que en lloc d’usar-se directament, es combina amb CO₂ captat en una planta de combustibles sintètics, per donar lloc a aquest nou tipus de producte, que pot ser utilitzat pels vehicles sense especials problemes d’adaptació i emmagatzematge, a diferència de l’hidrogen, i que té l’avantatge addicional que fa servir CO₂. La dificultat en aquest cas rau en que el cost per litre és encara alt, però evidentment amb els ajuts corresponents es podria avançar en la seva reducció com ha passat en les altres vies de producció d’energia. L’avantatge d’aquest combustible és que es podria continuar utilitzant un parc de vehicles semblant a l’actual i, per tant, amb molt menors costos per a l’usuari.
El mateix passaria amb millors orientacions del sector agrari, el qual un dels problemes de la contaminació més important és l’excés de nitrogen que incorporen en la producció per obtenir bons rendiments. De fet, es considera que la meitat de la producció que s’assoleix està en funció d’aquesta quantitat de nitrogen, que, d’altra banda, no s’absorbeix plenament i contamina el territori i les aigües. La resposta, o almenys part d’ella, passa per un major ús dels conreus de les lleguminoses, tan coneguts com les llenties, les mongetes, els cigrons i l’alfals, per citar-ne quatre dels més notoris. Perquè aquesta família vegetal té la virtut que fixa directament el nitrogen atmosfèric, no necessita aportacions extres i a més de manera natural enriqueix el terreny amb aquest component químic per a ulteriors plantacions. L’alfals és un producte per l’alimentació ramadera i la resta són excel•lents fonts de proteïna. Són productes tradicionals, el seu impuls és fàcil i permetria una bona reducció de l’impacte d’origen agrari.
Si no es fa així, hi ha altres camins que ja s’han assenyalat. Si es continua per la via empresa, els costos econòmics i en ocupació que patirem seran extraordinaris. Demà Converses a Catalunya ho explicarà amb més detall.
Loading ...
