Josep Sánchez Llibre contra la CEOE

No és només Josep Sánchez-Llibre qui s’ha oposat amb contundència a l’acord al qual ha arribat la ministra Díaz amb Garmendi, president de la CEOE, i amb UGT i CCOO. També s’hi han oposat la patronal de Madrid, és a dir l’altra territorial més important junt amb la catalana, que presideix Miguel Garrido, ASAJA, presidida per Pedro Barato, i el director general d’ANFAC que reuneix tot el sector de l’automoció. Per tant, són quatre posicions contràries, però de gran pes.

En contrapartida la FEPIME, va votar favorablement en la reunió del comitè executiu de la CEOE que per via telemàtica es va fer ahir, malgrat que una part de la seva organització, la petita i mitjana empresa, són molt crítics amb els acords, perquè consideren que a qui afectarà més greument és precisament als seus associats que tenen menys capacitat de suportar la nova legislació laboral. No és fàcil determinar qui l’encerta, tant des del punt de vista dels sindicats com de les diverses posicions dels empresaris. Possiblement, l’única gran guanyadora clarament del pacte ha estat la ministra Díaz, encara que cal veure com serà rebut l’acord en el seu pas pel Congrés, perquè evidentment el que ha sortit de la cuina de la taula de negociació no té res a veure amb una derogació de la legislació que va aprovar el PP, com era el compromís inicial tant de Sánchez com de, molt més reiteradament manifestat, Díaz.

Els punts de discrepància poden resumir-se en aquests termes. Per part de la CEOE l’acord és acceptable i no corre el risc que la ruptura donés peu a una legislació més dura dictada unilateralment pel govern, com havia amenaçat. D’altra banda, consideren que en la pràctica moltes tindran escassa repercussió.

Josep Sánchez Llibre i els altres opositors consideren que Garmendi s’ha espantat davant les pressions del govern, perquè en cap cas la reforma podia anar en contra dels criteris de la Comissió Europea, que no afavoria cap mena d’afebliment en les condicions.

Els punts més controvertits són, d’una banda, que els convenis dels sectors tornen a situar-se en matèria salarial per sobre dels convenis d’empresa, i és evident que aquesta fórmula que dona poder als sindicats, pot perjudicar a empreses que estiguin en pitjors condicions de resistir o també que estructuralment siguin més febles. Segurament hi ha raó en què aquestes mesures impedeixen una bona adaptació a les característiques de cada empresa, si bé també és cert que la negociació en l’àmbit estrictament empresarial deixa al treballador molt desprotegit en la majoria de casos.

Un segon aspecte controvertit és que es torna a instaurar la denominada ultraactivitat que significa que quan un conveni arriba al seu fi i es comença la negociació del nou, prevalen les condicions del que ha finalitzat fins que no s’arribi a un nou acord, fet que atorga un clar avantatge negociador en molts casos als sindicats.

També es limiten, però no desapareixen, els contractes temporals. El que queda clar és que la base de la relació laboral serà el contracte indefinit i que en relació amb aquest es poden produir excepcions molt concretes, de tipus estructural per a majors demandes circumstancials de feina, o per substitucions ocasionals i també per formació. Els contractes temporals ara passaran d’un topall de 24 mesos a 18. Les contractacions ocasionals per períodes de temps extraordinari com Nadal o les feines agrícoles no podran excedir de 90 dies l’any no consecutius. Els contractes ja existents de fixos discontinus tindran el reconeixement de l’antiguitat de tot el període laboral.

Per als sindicats, que no han sortit amb crits d’alegria de la negociació, poden presentar, de totes maneres avantatges, clars perquè alguns punts decisius per a ells han estat assolits, com el del conveni de sector i d’ultraactivitat.

El que cal afegir és que aquest plantejament no significa una reforma laboral orientada a la flexiseguretat, que és el gran repte de l’economia espanyola, si bé els nous ERTO, que ara es denominaran mecanisme RED, facilitaran aturar la feina durant el màxim d’un any sense haver de recórrer a l’acomiadament, i això és un pas molt important per a empresaris i treballadors.

Segurament els resultats d’aquests acords no els veurem si no és amb el pas del temps i en relació amb la dinàmica de l’ocupació. Si aquesta segueix sent bona, els resultats de l’acord també ho seran. Si es frena o malmet, el balanç necessàriament serà negatiu.

Sumant i restant, cal dir que els acords generen costos potencials addicionals a les empreses, d’una magnitud que cal veure i que sobretot podrà afectar els sectors més sensibles a les limitacions, com l’agrícola, però també a l’empresa petita que és la que genera la major part de l’ocupació.

Cal recordar que, junt amb aquestes noves exigències, s’hi afegeixen els elevats increments del salari mínim interprofessional produïts en poc temps, sens dubte necessaris, però objectivament generen un cost, el mecanisme d’equitat intergeneracional que s’ha acordat per a la Seguretat Social, que representa un altre cost sobre l’empresa, al qual cal afegir els increments que ha enregistrat l’energia i no només l’elèctrica, els costos creixents que es produiran per la transició enèrgica i que aniran afectant la majoria de sectors, la inflació que ara ja és clar que no s’acabarà demà passat, i els colls d’ampolla en la provisió de matèries necessàries per a la producció, que segurament es van resolent, però que continuen pressionant.

Tot això més la incertesa de l’evolució de la covid durant el mes de gener i febrer de l’any que ve, presenta un panorama complicat en l’àmbit empresarial, que explica part de les resistències a assumir algunes de les limitacions que estableix el pacte, malgrat que aquestes puguin ser considerades en teoria com a poc importants per al conjunt, però que necessàriament tindran impacte en un gruix d’empreses de nombre desconegut encara.

 Loading ...