La caòtica retirada nord-americana d’Afganistan, ordenada pel president Joe Biden, està passant factura geopolítica a la primera potència mundial.
Els seus principals rivals, Rússia i la Xina, han pres nota de la manca de voluntat nord-americana per implicar-se militarment a l’estranger.
En les darreres setmanes, Moscou ha concentrat tropes a la frontera ucraïnesa i Pequín ha iniciat maniobres militars a l’estret de Taiwan. Aquestes últimes han estat qualificades pel secretari de defensà nord-americà, Lloyd Austin, com semblants a un assaig per a una invasió de la illa aliada dels Estats Units.
Si bé en cap dels dos casos sembla plausible que esclati una guerra oberta durant els propers mesos, es tracta de provocacions que van cada cop més lluny.
De fet, hi ha analistes i comentaristes que opinen que Rússia i la Xina, les “potències revisionistes”, podrien estar coordinades per assestar un cop mortal per al que queda de l’hegemonia global nord-americana. Aquesta opció sembla però tan remota ara per ara com la d’una invasió d’Ucraïna o de Taiwan.
El que sens dubte existeix és un diagnòstic compartit de la situació actual entre els responsables polítics a Moscou i Pequín.
Totes dues potències han denunciat estar en el punt de mira de Washington per pretendre canviar els seus règims respectius per una democràcia liberal a l’occidental.
Tant una com l’altra han patit humiliacions històriques i aspiren a recuperar una plaça preeminent en l’esfera internacional. També mantenen reivindicacions territorials i es presenten com a defensors de les minories ètniques russes i xineses que viuen en els països del seu entorn.
Rússia i la Xina han seguit amb atenció els esdeveniments a Afganistan del passat estiu. Ambdues han obert canals amb els Talibans i s’han esmerçat en omplir el buit deixat pels Estats Units i, més en general, pels occidentals.
Les dues potències han vist confirmat que els Estats Units s’estan replegant. S’han donat compte que el pas enrere nord-americà en els assumptes globals no era només cosa de Donald Trump, sinó que s’inscriu dins d’una tendència molt més profunda i duradora.
La idea de l’ús de la força militar, que fa uns pocs anys ni se’ls passava pel cap emprar contra aliats o interessos nord-americans, comença potser a perfilar-se com una opció realista quan l’ocasió adequada es presentarà.
Per part nord-americana, Biden ha declarat que els Estats Units defensarien Taiwan en cas d’atac. El president no ha fet però cap declaració semblant sobre Ucraïna, que recordem no és membre de l’OTAN.
En cas d’una intervenció russa a gran escala a Ucraïna, els Estats Units semblen voler-hi respondre imposant un règim de sancions massiu, semblant al que ja pateixen Corea del Nord o l’Iran. Això desconnectaria completament Rússia d’Occident.
Si fos així, es podria provocar una reacció en cadena en que la Xina es veuria involucrada, resultant en la divisió del món en dos sistemes econòmics independents l’un de l’altre. El resultat seria no la Tercera Guerra Mundial, sinó la fi de la globalització tal i com l’hem coneguda des de la dècada dels 80 del segle passat.
Més enllà de Rússia i la Xina, els Estats Units tenen també altres rivals que podrien començar a desafiar l’ordre establert més obertament.
Es tracta de Corea del Nord i l’Iran, dos països que comparteixen molts trets amb Moscou i Pequín. Però a diferència d’aquests, es tracta d’estats motivats per ideologies més extremes i que tenen menys a perdre econòmicament parlant, cosa que els podria tornar encara més temeraris.
Els principals rivals dels EUA, Rússia i la Xina, han pres nota de la manca de voluntat nord-americana per implicar-se militarment a l’estranger. Share on X
Loading ...
