Brussel·les afronta una tardor incerta i difícil

L’opinió majoritària a Brussel·les és que a la UE li espera una tardor complicada, després d’un mes d’agost tempestuós a causa de la precipitada retirada occidental d’Afganistan i la recaiguda d’aquest país en mans dels talibans.

Quatre qüestions calentes es troben actualment sobre la taula dels despatxos de la capital comunitària.

La primera és la repercussió de la desfeta afganesa que, una vegada més, ha mostrat les mancances militars de la UE. La segona és com acabar de superar una pandèmia que no cessa, sinó que es transforma a través de les noves variants del famós coronavirus. La tercera qüestió és com aconseguir que estats membres de la UE -com Polònia, Hongria i altres- rectifiquin els seus camins de construcció de “democràcies il·liberals” i acabin acceptant plenament els valors de la UE. I la quarta consisteix en les possibles repercussions del final de l’era Merkel, que comença a partir de les eleccions generals alemanyes que se celebren a finals de mes.

Dues dècades després de viure la vergonya que fossin finalment els Estats Units, i no pas Europa, els encarregats  de treure les castanyes del foc  a la guerra iugoslava, una altra desfeta, ara a l’Afganistan, ha tornat a mostrar les falles de la política exterior i de seguretat de la UE  i, en general, de les  seves capacitats d’actuació com a actor global. Les lamentacions i les reflexions bullen aquest mes de setembre a conseqüència de la caòtica sortida de les forces occidentals de l’Afganistan, en la qual els governs europeus han tornat a trobar-se dependents de Washington per a garantir la seva pròpia seguretat.

Els ministres de defensa europeus s’han reunit a començaments de setembre a Eslovènia -país que presideix la UE durant el segon semestre d’aquest any- amb la idea de  “treure lliçons“ del que ha passat a l’Afganistan. Josep Borrell ha participat en la reunió  a títol d’Alt Representant de la UE en matèria d’Afers  Exteriors i Seguretat. Ha aprofitat l’ocasió per a declarar solemnement que “de vegades es produeixen esdeveniments que són un catalitzador de la història, que li donen una empenta; crec que els fets d’aquest estiu a l’Afganistan és un d’aquests casos“. També ha dit que “Joe Biden és el tercer president dels Estats Units que adverteix els europeus que s’estan retirant de l’escena internacional“ i que “hem de pensar que  el paraigua de seguretat americà  pot tenir  els dies comptats“. Als ministres de defensa s’hi han afegit posteriorment els  d’afers exteriors dels països de la UE, que han tractat sobre “l’amarga experiència  d’Afganistan”. Borrell els ha advertit que “si no volem ser dependents de les eleccions que prenen altres, encara que siguin els nostres amics i aliats, hem de desenvolupar les nostres pròpies capacitats“. Ha proposat en aquest sentit  “la creació d’una força d’acció ràpida dotada d’uns 5.000 efectius i capaç d’actuar en missions com assegurar un aeroport o apuntalar un procés de pau“.

Ambdues  reunions ministerials han tingut lloc en el castell de Brdo, situat al bell mig d’un el bucòlic paratge eslovè. Els allí reunits han tingut ocasió de reflexionar llargament sobre la situació de la UE en “un món cada dia més perillós“.

Han reflexionat sobre temes com els següents:

La vegada anterior que es va intentar crear una força d’actuació ràpida va ser un fracàs estrepitós, no podem repetir l’error.

La sortida del Regne Unit de la UE facilita avançar en el terreny d’una defensa comuna, car els britànics sempre s’havien oposat a qualsevol projecte que suposés reforçar les capacitats militars europees davant de l’OTAN.

França és un ferm defensor de la iniciativa de la força de reacció ràpida, i ella assumirà la presidència de la UE en el segon semestre de 2022.

Alemanya continua amb la seva reticència sobre desplegar el seu exèrcit en missions internacionals. La ministra alemanya de defensa, Kramp-Karrenbauer -candidata proposada per Merkel a la seva successió però finalment fracassada- ha declarat que  “els europeus hem de ser més autònoms i capaços de poder reaccionar de forma més independent, però sense pretendre ser una alternativa a l’OTAN”. Alemanya, en el fons, no es refia d’una proposta francesa que al final apunti a un enfortiment de la seva superioritat militar dins de la UE, basada especialment en disposar d’una força atòmica que precisament no vol compartir.

Altres ministres han declarat que la clau és “reunir la voluntat política necessària per actuar“. La UE es planteja “obrir una representació de baix nivell a Kabul i  continuar amb tasques de cooperació, que hauria de permetre frenar qualsevol flux migratori cap a la UE“. Es proposa “evitar una crisi humanitària el pròxim hivern i per això hem d’actuar de pressa“. En la ment de tots els reunits hi ha la crisi migratòria del 2015. La UE manté suspesos els 1.200 milions d’euros per al període 2021-2024 per ajudar al desenvolupament d’Afganistan. Els ministres insten als països veïns d’aquest país a col·laborar i augmentar el seu suport.

Encara que l’atenció principal ha estat posada en l’Afganistan, una altra regió del món ha aparegut amb insistència a les converses i reflexions dels ministres de la UE. Es tracta del Sahel, una gran regió africana molt pobre de més de tres milions de quilòmetres quadrats, que forma la transició entre el Sàhara al nord i la sabana menys àrida al sud, i que va des de Mauritània al Sudan. És una enorme regió formada per cinc països: Mali, Burkina Faso, Níger, Txad i Mauritània.

El president Macron ha anunciat, pels pròxims mesos, el final de la missió militar de França en aquesta regió, caracteritzada per una forta i creixent presència del gihadisme terrorista islàmic més radical. Els grups gihadistes del Sahel se senten envalentits per la ràpida victòria dels talibans i la humiliació infringida als Estats Units i als seus aliats afganesos. Diversos ministres han declarat que “el Sahel és encara més important per a Europa que l’Afganistan i pot tenir conseqüències molt més grans”. S’ha parlat del fet que el triomf talibà a l’Afganistan debilita la missió antigihadista francesa al Sahel i encoratja els islamistes.

Sobre la pandèmia, és sabut  que a la UE li va costar de reaccionar inicialment, però també és cert que ho ha anat fent  cada vegada amb més determinació i encert. Els resultats positius salten a la vista.

S’ha arribat al 70 per cent de gent adulta vacunada. La UE també ha estat capaç d’adquirir, malgrat  problemes i errors en el subministrament,  més vacunes que les necessàries per vacunar el cent per cent de la població.  Les hospitalitzacions i les defuncions  per covid han baixat considerablement i  els estats membres ja  tendeixen  cap a les obertures plenes. Els recursos del programa  Next Generation EU comencen a aflorar i la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen, va preveure el juny passat que en divuit  mesos les economies europees  es recuperaran.

Però al costat de tots aquests bons resultats existeix encara una gran incertesa. La variant delta del coronavirus ha atacat amb força i es poden donar noves variants. Alguns estats membres segueixen infravacunats (Bulgària, per exemple, només té vacunats el 20 per cent de la població adulta). Preocupa la durada de la immunitat garantida per les vacunes. Alguns estats membres pretenen vacunar les seves poblacions amb més dosis de les previstes, particularment la gent gran, especialment atacada per la variant delta. Se sap que la normalitat no arribarà si la resta del món no es vacuna, però la UE no ajuda als països tercers més necessitats al ritme previst. Ha promès donar dos-cents milions de vacunes, però fins ara només n’ha donat uns vuit milions.

La UE no ha arribat al consens sobre com vacunar als infants per sobre dels dotze anys. La vacunació dels nens és una de les grans qüestions sanitàries a debatre aquesta  tardor. Els  fons del programa EU Next Generation (750.000 milions d’euros) no semblen suficients per superar els efectes econòmics negatius de la pandèmia. El líder del grup parlamentari del Grup Popular del Parlament Europeu, l’alemany Manfred Weber, acaba de declarar que “amb els fons del programa Next Generation EU no n’hi haurà prou per a fer front al shock econòmic del coronavirus sobre l’economia de la UE“.

La UE es troba al mig d’un conflicte  important amb alguns estats membres sobre la implementació dels seus valors. Aviat haurà de decidir sobre l’aprovació del pla anticovid de països com Hongria i Polònia, que segueixen  endavant amb projectes legislatius que, als ulls de la Comissió Europea, vulneren valors fonamentals de la UE recollits en el Tractat de Lisboa sobre àmbits com els següents: drets del  col·lectiu LGTBQ+, llibertat dels mitjans de comunicació, independència del poder judicial, corrupció, etc. La Comissió ja té preparades les mesures de sanció corresponents, que s’aplicarien en casos greus  d’incompliment. Segons alguns eurodiputats europeus,  “ara pot ser el moment decisiu de la Comissió Von der Leyen, i aquest moment podria arribar a  la tardor d’enguany“.

Per últim, Angela Merkel s’ha anat acomiadant dels alemanys des que en el discurs de Cap d’Any de 2020 va dir que era l’última vegada que s’hi adreçava com a Cancellera. El 26 de setembre se’n va en celebrar-se les eleccions generals, després  d’haver sigut la Cancellera més longeva. Konrad Adenauer va ser Canceller 14 anys; Helmut Schmidt, 8 anys; Kohl,16 anys; Schröder, 7 anys i Angela Merkel,16 anys. Segons acaba de declarar el Papa Francesc, se’n va “una de les grans figures de la política mundial“. La trobarem a faltar. Les seves grans qualitats ètiques i polítiques són universalment  reconegudes. No serà fàcil trobar una persona al capdavant del país líder europeu  que estigui a l’altura de Merkel i també a l’altura del que Europa i el món necessiten.

El partit democratacristià  de Merkel, la CDU, ha governat cinc de les set dècades de democràcia alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial. Fa uns mesos no semblava possible que els conservadors poguessin ser derrotats, però ara mateix resulta viable, cada vegada més, que els socialdemòcrates acabin guanyant la partida. Es respira l’esgotament del projecte polític conservador i els Verds, després d’un començament de campanya molt prometedor, també han punxat darrerament. La indefinició campa  sobre el resultat  de les eleccions  alemanyes de finals de setembre -amb el candidat de Merkel, el mediocre Armin Laschet,  en hores baixes- i aquesta incertesa  s’afegeix a totes les  anteriors.

 Loading ...