En primer terme, i abans de tot, per resoldre un fet humà. Perquè puguin tornar a casa persones que han estat castigades a penes que des del meu punt de vista són desaforades. No qüestiono que hi va haver una ruptura greu amb la llei, però també constato que aquesta no va voler ser efectuada.
En aquest sentit, els arguments jurídics, que no polítics, del defensor de Joaquim Forn, Xavier Melero, crec que descriuen què va succeir realment. D’altra banda, el que van dur a terme els dos Jordis crec que de cap manera significa que estiguessin dirigint un acte sediciós. Altra cosa són les seves opinions. Però en el sistema constitucional espanyol, encara que no ho sembli en ocasions, totes les opinions, fins i tot les que van contra la mateixa Constitució, poden produir-se i han de ser respectades. Només són els actes els que compten, i aquests han de ser valorats en el seus justos termes.
Dit això, és evident que considero que l’indult és un benefici individual clar i evident. A partir d’aquí la claror i l’evidència desapareixen. No entraré en el debat sobre si es pot concedir o no un indult després dels pronunciaments tan vigorosament contraris de la justícia, perquè el que tinc interès en reflexionar és sobre les dues tesis confrontades de la seva utilitat pública.
Una, la del govern espanyol que afirma que aquesta decisió obre la porta al diàleg i a l’entesa i permet abordar un progressiu desarmament de l’independentisme. Aquestes consideracions, però, no els permeten ser tan optimistes com per afirmar que la reivindicació desapareixerà. Més aviat ens diu que aconseguiran cronificar el problema perquè s’aguditzi més.
Però aquesta no és una bona solució. Les reflexions de Jordi Pujol que publica Converses assenyalen clarament les raons, que no són altres que el fet que l’enquistament és en si mateix ja un problema. I després, també, perquè la cronificació no vol dir que no torni a reproduir-se de manera greu en un futur més o menys curt. Hi ha un correlat d’aquesta posició en el camp independentista que diu que els indults perjudiquen la causa perquè desmobilitzen. Em sembla una lectura humanament insensible i políticament poc elaborada. Perquè, i anem a la segona tesi: la que diu que l’indult accentuarà la reivindicació de l’independentisme perquè mostrarà la feblesa de l’estat, alhora que no minvarà les dues banderes centrals, que són l’amnistia i l’autodeterminació.
En aquest cas, la lectura política del fet per part de l’independentisme té un correlat exacte amb el que diu la dreta espanyola: l’indult es produeix perquè el PSOE necessita desesperadament els vots independentistes al Congrés per governar. I aquesta és la seva gran feblesa i el que dóna aire alimenta l’esperança de l’independentisme. El PSOE ha definit una estratègia, volguda o perquè se l’ha trobada pel camí, que és la d’enfortir el bloc que va permetre la investidura de Pedro Sánchez, on hi juga evidentment UP, però també Bildu, el PNB, ERC i altres vots de l’independentisme català. La desaparició de Cs i el revifament de la dreta, avui primera força electoral a Espanya, fa que el PSOE quedi esclau de mantenir aquest bloc, i això els republicans ho saben. Per tant, no tenen cap necessitat de retrocedir amb les banderes independentistes. Tot al contrari, poden apretar i apretar fins al límit de la ruptura.
D’altra banda, JxCat, i aquesta és una gran paradoxa política, valora com un bé allò que Pujol qualifica en termes negatius: la cronificació del problema de l’independentisme a Catalunya és una font de greus problemes per a tota Espanya. Això que a Pujol li sembla malament, a Puigdemont i a tot un ampli sector de JxCat els hi sona a cant celestial, perquè és precisament el que consideren necessari per forçar el referèndum. Per tant, i aquesta és la reflexió, les dues tesis per camins diferents conflueixen en el mateix punt: els indults no solucionen el problema perquè la cronificació és consolidar l’impacte negatiu que té sobre la política espanyola, i la feblesa que demostren dóna més aire, fins i tot als republicans, que són el cavall blanc dels qui creuen que per aquesta via hi ha una entesa.
L’única variació que es podria produir en aquest escenari seria el d’un terrabastall que trenqués l’acord d’interessos de republicans i puigdemontistes i que portessin a aquells a fer l’entesa, que de fet ja funciona a la ciutat de Barcelona, amb comuns i PSC. És difícil que es produeixi perquè a més hi ha un altre agent en competició, que és la CUP, que cada vegada li menja més terreny als Comuns, que poden acabar amb la mateixa declinació que Cs. Aquest agent també marca d’aprop el camí d’ERC.
En el fons de tot hi ha una qüestió que ningú vol afrontar: que amb l¡actual correlació de forces, la solució no és possible. No l’afronten els dirigents de la societat civil catalana i dels mitjans que la representen per la seva mandra política i tendència al vol gallinaci, i els partits espanyols perquè no interessa de cap manera. No interessa al PSOE perquè diu que ell sol no té la solució, i perquè en el cas del PP li trenca el seu fàcil recurs a explotar de mala manera el conflicte català, preferint el pa per avui a canvi de la gana de demà, perquè que mai tindrà suficient força per governar a Espanya sense Catalunya.
La veritat molesta és que no és pot resoldre la qüestió catalana sense una reconfiguració dels espais polítics. Simplificant la idea, però per entendre’ns, la solució només pot venir d’una nova versió corregida i augmentada del pacte del Majestic. És l’única via possible, si bé presenta dos grans inconvenients. Un, que el PP hauria de replantejar-se tota la seva estratègia i convertir-se realment en una opció d’estat. I tan difícil o més encara, que Catalunya reconstruís un espai que més d’hora que tard pogués aspirar a governar i ser l’altre subjecte de la necessària entesa amb la dreta espanyola.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.