No es pot governar bé Catalunya sense pacte amb el govern espanyol

Aquesta evidència ha estat negada al llarg dels anys de predomini governamental independentista. El resultat salta a la vista: no hem obtingut cap benefici i en conjunt, Catalunya avui té menys importància econòmica, política i cultural que una dècada enrere, i ja no diguem que a principis de segle.

Inicialment, l’independentisme va optar per la via directa, presumptament ràpida i unilateral. Era una possibilitat, però allunyada de la realitat perquè la correlació de forces no era suficient. L’independentisme ha de reconèixer que mentre no es tingui una presència abassegadora al propi país, no pot pensar en confrontar-se amb l’estat i alhora amb la Unió Europea. Però, a més, aquesta gran majoria és molt difícil d’assolir, com ho demostra la constància en les xifres. De la mateixa manera que l’independentisme es demostra irreductible en l’adversitat i en la seva màxima mobilització, se situa entorn dels 2 milions de persones, l’altra part de la societat catalana que s’hi oposa manté la mateixa dimensió, amb fluctuacions en funció de la participació electoral.

ERC sembla haver avançat i intenta una via intermèdia. El problema d’aquesta opció, amb un repartiment de papers Junqueras-Aragonès, radica en que se situen sobre la taula dos temes que no tenen sortida, i ho saben: l’amnistia i el referèndum. Mentre aquestes dues qüestions siguin la porta d’entrada a la normalització, i no el final d’un hipotètic i llarg full de ruta, la pèrdua de pes de Catalunya continuarà.

Només cal observar els resultats del Pacte del Majestic entre CiU i PP el 1996, ara fa 25 anys, per constatar què vol dir èxit en les negociacions. A pilota passada, socialistes, independentistes i tuti quanti han llançat pedres contra aquell acord, però que quan es contemplen els seus fets concrets esdevé que és el més important assolit després de la consecució de l’autonomia.

La simple enumeració d’aquells acords és la millor qualificació que es pot fer d’ells. Recordem-los:

  • Coresponsabilitat fiscal, que no existia.
  • Capacitat normativa sobre els impostos cedits. Ara ja ningú recorda que aquest pacte va ser el seu origen.
  • Cessió d’un 30% de l’IRPF a les autonomies. Per primera vegada aquest impost intocable, de naturalesa estatal, passava a ser també autonòmic i dotava d’una dinàmica més flexible el rígid sistema de finançament imperant.
  • Revisió del finançament sanitari. Des d’aleshores, poc més s’ha fet a gran escala.
  • Supressió dels governadors civils. Una fita històrica del catalanisme pel que significaven d’autoritat política central.
  • Desenvolupament del model policial català. L’actual dimensió de la policia catalana té el seu origen en aquests acords, als quals hi cal afegir el traspàs de competències en matèria de trànsit, perquè a l’Estatut d’Autonomia ens vam oblidar d’incorporar aquesta precisió.
  • Traspàs de l’INEM i de les polítiques actives d’ocupació, que ha permès a la Generalitat desplegar un organisme propi amb, per cert, molt mal resultat.
  • Traspàs dels centres i serveis corresponents a la gestió de les prestacions sanitàries.
  • Reforma de la llei de ports per fer possible que els que són d’interès general, és a dir, responsabilitat de l’estat, puguin tenir presidents i gestionar-los en l’àmbit autonòmic i establir la llibertat tarifària. No s’escapa la importància d’aquest punt donada la magnitud que té el Port de Barcelona i que, fins aquell ,moment era una illa de poder estatal.
  • Reforma de les lleis de costes per donar més participació a les comunitats autònomes.
  • Reforma de la llei del sòl per facilitar la seva adaptació a les especificitats de cada autonomia.

I tres punts finals d’una extraordinària també importància. Un, la presència de les autonomies a la presa de decisions sobre la Unió Europea i a les delegacions espanyoles davant els ens comunitaris. Catalunya tenia un especial interès en aquest punt perquè la Generalitat tenia una visió específica de com abordar la política comunitària i volia introduir-la en el si de l’estat. Amb el pas dels anys Catalunya ha oblidat aquesta qüestió i ha deixat de fer també política europea. I és que si s’oblida de la política espanyola de retruc hi va l’altra. Una altra qüestió dotada d’un gran simbolisme: la supressió del servei militar obligatori. Possiblement més tard o més d’hora aquest objectiu s’hauria assolit igualment, perquè es feia necessària la professionalització de l’exercit, però el mèrit va radicar en fer-ho aleshores i que fos una iniciativa sorgida de Catalunya. Finalment l’aplicació de tipus reduït d’IVA d’un 7% als peatges de les autopistes, que eren sobretot un afer català. Aquest acord va permetre una important reducció de costos.

Posat tot això negre sobre blanc, és extraordinari i posa en relleu com vivim avui fent un mal ús de les millores de l’autogovern aconseguides en el passat. Només cal imaginar si no seria un èxit extraordinari que l’actual govern de la Generalitat pogués posar sobre la taula un llistat d’acords d’equivalent importància. No veiem clar que el camí emprés vagi per aquí. I és que l’arbre de la independència no permet veure el bosc de la millora de l’autogovern de Catalunya.

Només cal observar els resultats del Pacte del Majestic entre CiU i PP el 1996, ara fa 25 anys, per constatar què vol dir èxit en les negociacions Click To Tweet

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Estàs d'acord que s'atorguin els indults als condemnats pel procés?

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú