Tot el que sigui intentar determinar com podem configurar el futur és positiu. Però si això ho fa un govern i es limita a presentar una sèrie de declaració de bones intencions que permeti dibuixar un panorama idíl·lic a 30 anys vista, pot transformar-se en una presa de pèl si no es defineixen les formes d’assolir-ho amb prou concreció, si no es parteix d’un diagnòstic acurat del moment present i, sobretot, si s’ignoren les qüestions decisives a curt i mig termini. I això és el que li succeeix al pla Sánchez que és un pur producte d’imatge. No és cap invent nou. En els últims mandats del president Pujol podríem rastrejar iniciatives semblants. No és honest jugar amb la credibilitat dels governs i la credulitat de la població.
El pla 2050 no té un bon diagnòstic dels grans problemes estructurals del país i, per tant, no té capacitat de situar bé la resposta, o bé el que defineix ho podrien haver escrit un petit grup de persones coneixedores d’allò que el país necessita. Un grup de 5 periodistes especialitzats, per situar una referència concreta.
Per exemple, situem dos dels grans estrangulaments estructurals. Un és el del turisme. El turisme dóna molta ocupació de baixa qualitat, té molt pes en el PIB però una escassa capacitat de fer-lo créixer, genera molta demanda de mà d’obra poc qualificada en els moments d’expansió, i expulsa a treballadors de manera massiva en els moments de crisi. Està bé que un país tingui un bon suport en aquest terreny, com el tenen França i Itàlia, però és terrible quan té tant de pes com a Espanya.
Catalunya és un bon exemple d’aquest tipus de problema. El desplaçament de la indústria cap el turisme que proporcionava rendibilitats molt altes, ha donat lloc a un sector molt gran del qual depèn un terç de l’ocupació, i amb la Covid-19 se n’han vist les conseqüències.
Però, si observem la situació econòmica de Catalunya i l’Índex Socieconòmic Territorial, l’IDESCAT, que és un magnífic instrument per fer-ho, podem constatar com la major part dels municipis costaners i turístics són els que presenten un menor nivell d’ingressos i una major proporció de població jove poc qualificada. El problema és com traspassar part del pes turístic a altres sectors? És molt difícil. Però si no es fa, Espanya no tindrà mai una bona productivitat, ni una demanda suficient de treballadors qualificats.
Aquest aspecte essencial, el pla 2050 no l’aborda, com tampoc ho fa, per situar un altre estrangulament, l’excessiu pes de les microempreses en el nostre teixit empresarial que limita la productivitat i la innovació, i tampoc aborda un tema tan crucial com és el de la família i la natalitat, malgrat que sí que tracta amb deteniment l’envelliment i les necessitats d’importar immigrants.
Amb instruments d’aquesta mena no es pot anar massa lluny. Més quan a curt termini el país no té un coneixement de l’instrument més immediat i més important, com és el pla de transformació econòmica finançat per Europa. Per no conèixer-lo, ni tan sols està a l’abast dels diputats del Congrés. Ni existeix cap comissió per al seu seguiment. Tot és foscor.
- No existeix el necessari pla de regulació dels comptes públics per ajustar l’endeutament i la despesa a mig termini. Es gastarà alegrement sense preveure què es farà després.
- No s’ha presentat ni hi ha intenció de fer-ho, el balanç sobre la pandèmia, malgrat que amb més de 100.000 morts és la major catàstrofe que ha patit Espanya des de la Guerra Civil. Per al govern, com si res no hagués passat.
- Malgrat l’experiència, a hores d’ara, encara no disposem de legislació específica de caràcter sanitari per a un correcte control i prevenció de malalties infeccioses. És com si no haguessin aprés res.
- Per no disposar, ni tan sols disposem des de fa 3 anys del debat de la nació, on el govern s’examina del què ha fet.
És evident que en aquestes condicions voler-nos explicar què faran a 30 anys vista és senzillament prendre’ns el número.
Loading ...
