Draghi i Sánchez. L’italià guanya prestigi a Europa ensenyant com es fa el pla de recuperació

Draghi ha quedat consagrat com a l’interlocutor de referència a la Unió Europea deixant en una tercera posició a Sánchez, i ho ha fet no a través de pactes i maniobres polítiques, com el president espanyol intenta, ara inclinant-se amb els holandesos, ara amb els belgues, amb operacions que no tenen recorregut, sinó a base del pla que ha presentat i la forma com el durà a terme. Les diferències amb Espanya són astronòmiques. I aquestes són les principals:

1. Invertirà molt més del que li correspon. Mentre que Sánchez es limita als 140.000 milions d’euros (la meitat en subvencions, l’altra meitat en crèdit tou del fons de reconstrucció), Draghi eleva fins a 248.000 milions la xifra de 191.500 milions que li correspon del fons de reconstrucció, a força d’afegir 36.000 milions més d’un pla nacional complementari ,que a Espanya no existeix, i de 15.500 milions dels fons de desenvolupament i cohesió.
2. Draghi es mulla i defineix l’impacte econòmic que tindrà tot plegat en el creixement del PIB italià: 16 punts en 6 anys, una xifra molt bona pel que ha estat fins ara la dinàmica econòmica italiana. Sánchez en cap de les seves reiterades presentacions ha definit quin pensa que serà l’impacte en el cas d’Espanya.
3. Decisiu: el pla italià no és només molt detallat, sinó que ha estat lliurat als parlamentaris i estarà sotmès al control legislatiu. Aquesta és una diferència radical amb Espanya, que tira endavant un projecte tan important amb un perfecte desconeixement del seu contingut per part del Congrés de Diputats. Només s’explica, a grans trets, amb què es gastarà, però no com, ni la repercussió que tindrà, i sobretot furta el control del Parlament.
4. Draghi, que no és un polític però sí que s’està mostrant com un estadista, fa un discurs profund, molt allunyat del màrqueting d’Iván Redondo, per assenyalar la importància històrica del moment i cridar a la unitat. Cita com a referència Alcide De Gasperi, un dels pares de la república italiana, de l’Europa unida i líder de la democràcia cristiana. I fa seva una frase: “el funcionament de la democràcia econòmica requereix desinterès, el de la democràcia política pressuposa la virtut del caràcter”. En lloc d’apel·lar a símbols comuns, Sánchez es limita, per una banda, a l’estereotip d’exigir “arrimen el hombro”, que certament no és una frase a l’altura del moment històric, i al mateix temps exacerba les divisions polítiques amb lleis molt ideològiques i conflictives. En són un exemple l’enfocament donat per la ministra Celaá a l’educació, carregant-se l’ensenyament concertat, i la encara més marginada, classe de religió, la legalització de l’eutanàsia i la imposició de la ideologia de gènere a tort i a dret. Draghi no fa res d’això i concentra tota l’atenció i esforços en els objectius de la recuperació per teixir entorn d’ells la màxima unitat. La diferència és total. Draghi serveix als interessos d’Itàlia i dels italians amb els fons de reconstrucció. Sánchez vol fer servir el fons de reconstrucció per consolidar una determinada ideologia partidista. Res a veure.
5. Reformes. També aquí hi ha substancials diferències. Citades de manera succinta, poden assenyalar-se:
   1. Reduirà impostos en lloc d’augmentar-los.
   2. Simplificarà la burocràcia administrativa; Sánchez ni en parla.
   3. Reduirà el gran retard en la resolució de casos que presenta la justícia, un problema que també pateix Espanya i que té greus conseqüències econòmiques i que Sánchez a hores d’ara ha negligit.
   4. Augmentarà la competència per aconseguir millors serveis públics; s’ignora el propòsit concret del govern
   5. Enfoca resolutivament el problema de les pensions que a Espanya continua penjat de la brotxa i sense escala.

 Loading ...