A diferència del que passa a casa nostra, un dels aspectes centrals en les campanyes electorals als Estats Units és la política exterior. L’acció dels presidents sortints és minuciosament escrutada, i als nous candidats se’ls exigeix un programa ben articulat.
Quatre anys després de la victòria de Donald Trump al 2016, arriba el moment de valorar la seva acció en tant que cap de la primera diplomàcia mundial i comandant suprem de les forces armades més avançades, temudes i que compten amb el desplegament més gran arreu del món.
En el cas de Trump, aquest anàlisi és encara més rellevant perquè la política exterior era un dels camps on més es temia la seva acció com president.
Per fi, la retirada d’Afganistan
L’actual president no només no s’ha llençat a noves aventures militars, a diferència del que feren els seus darrers predecessors Barack Obama (Líbia) i Georges W. Bush (Afganistan i Iraq), sinó que ha reduït considerablement el numero de soldats nord-americans desplegats en les guerres que Bush i Obama iniciaren o mantingueren.
Fou sota el mandat d’Obama que la presència militar nord-americana a l’Afganistan arribà al seu punt àlgid, amb més de 100.000 soldats desplegats. Avui, en queden tan sols 4.500, en bona part gràcies al programa de retirada progressiva de l’administració Trump. I l’objectiu és arribar a zero ben aviat.
Encara avui, bona part del establishment de Washington sembla obstinar-se a continuar amb aquesta guerra que dura ja 19 anys i que ha demostrat el fracàs total de les tesis progressistes de democratització i liberalització expres.
Trump ha sabut, a diferència d’Obama, deslligar-se d’aquestes pressions i actuar seguir la voluntat popular. En efecte, segons una enquesta recent, dues terceres parts dels nord-americans recolzen la retirada total de les seves tropes d’Afganistan.
Alhora, Trump no ha dubtat un sol moment a l’hora de conduir Estat Islàmic a la seva derrota militar completa. Fou el president mateix qui anuncià a la televisió la mort del califa auto-proclamat a mans de les forces especials dels Estats Units.
Conscienciació europea sobre la despesa en defensa
Un altre aspecte on Trump ha mantingut les seves promeses i ha obrat en favor dels interessos dels Estats Units és en pressionar els seus socis europeus per invertir més en defensa.
Durant dècades els presidents nord-americans han demanat amablement als seus homòlegs europeus que calia equilibrar una mica el pes desproporcionat de Washington en l’OTAN i de forma més general en la defensa d’Europa. Sense obtenir el menor resultat.
Trump, amb el seu estil imprevisible i sovint insultant, ha aconseguit per primer cop dels europeus un compromís formal a invertir més en la seva pròpia seguretat. I tot plegat, sense fer trontollar l’OTAN seriosament.
El que sí que l’ha sacsejat és en canvi la traïció del president islamista de Turquia, Recep Tayyip Erdogan. Per desviar l’atenció de la crisi econòmica que viu el seu país, Erdogan mena una política de piròman en el Mediterrani Oriental, amenaçant, agredint i obrant contra els interessos dels altres socis de l’Aliança Atlàntica a Síria, Líbia o, més recentment, Armènia.
Amb tot, Trump ha contribuït a que els europeus es fessin més conscients de les seves pròpies responsabilitats en matèria de defensa i seguretat.
Admirador personal d’autòcrates, però el seu ferm rival polític
No és un secret que Trump admira els dirigents de Rússia i Xina, Vladimir Putin i Xi Jinping. Però cal senyalar que a diferència del que volien creue els opositors més furibunds de Trump, durant el seu mandat no s’ha produït cap conflicte d’interès amb aquests dos homes.
De fet, Trump ha demostrat actuar un cop més seguint els interessos dels Estats Units. Ha plantat cara a Putin i el projecte de gasoducte submarí alemany Nord Stream II, que incrementa la dependència energètica d’Europa envers Rússia (i suposaria un dur cop per a les exportacions nord-americanes de gas).
Davant Xi Jinping, Trump ha proposat incloure a la Xina al nou tractat de reducció d’armament. És també en relació amb el gegant asiàtic que Trump ha deixat el seu llegat més important.
La nova guerra freda
Donald Trump fou el primer en alertar els Estats Units i el món sencer de l’amenaça que suposava la Xina. Durant la campanya del 2016, ningú se’l prenia massa seriosament i se’l acusava de ser un perill pel comerç mundial.
Però el temps ha acabat donant-li la raó: amb Xi Jining, la Xina persegueix una agenda internacional extremadament agressiva i practica el capitalisme d’estat com arma polític-econòmica. Pequín se salta sempre que pot les regles del comerç internacional a favor seu, però les esgrimeix com argument davant les acusacions de Trump.
Confrontant a un actor tant implacable com la Xina, les úniques opcions de Washington eren fer-hi front o seguir deixant que guanyés influència. Trump escollí la primera, cosa que ha abocat el món sencer a una nova guerra freda.
És cert que determinades accions de la guerra comercial han sortit malament a Trump. De moment, el dèficit comercial dels Estats Units envers la Xina està lluny de corregir-se.
Però l’actual president nord-americà conserva el mèrit d’haver creat un front comú de demòcrates i republicans davant la Xina. De fet, aquest és possiblement el sol àmbit on els dos partits encara poden trobar el consens.
De cara al món sencer, fou també Donald Trump el primer en alertar contra el fabricant xinès de material de telecomunicacions Huawei. La Comissió Europea li ha acabat donant la raó i mena ara una campanya per reduir la influència d’aquest gegant para-estatal al Vell Continent.
Obertures al diàleg a Orient Mitjà i Extrem Orient
A aquesta llista s’hi han d’afegir altres accions de Trump, com l’obertura del diàleg amb Corea del Nord o els passos per normalitzar les relacions entre Israel i els països àrabs.
La recent normalització de les relacions diplomàtiques entre Israel, els Emirats Àrabs Units i Bahrain sota mediació nord-americana és una bona notícia, a pesar de que els progressistes insisteixin en limitar qualsevol qüestió que impliqui Israel a la situació dels territoris palestins.
Clarament, no tot han estat èxits: el règim de Kim Jong-un segueix fent de les seves i la pau entre Israel i els palestins sembla allunyar-se encara més. Però no cal oblidar que, en cadascun d’aquests conflictes, Trump ha protagonitzat iniciatives de diàleg i acostament que un dia podrien donar fruits importants.
Una principal ombra: la infravaloració del multilateralisme
Si hi ha quelcom que se li pugui criticar a la política exterior de Trump en termes generals ha estat la seva preferència desmesurada per les relacions bilaterals davant les multilaterals.
Si bé és cert que el cara a cara permet d’avançar més ràpidament en les negociacions, el menyspreu de Trump envers les organitzacions internacionals ha conduit a descuidar alguns dels fòrums més importants del món.
No es tracta aquí de jutjar si l’ONU o l’Organització Mundial del Comerç són eficients o no. Senzillament s’ha constatat que la retirada parcial dels Estats Units ha sigut immediatament explotada per altres actors com els xinesos o els àrab-musulmans, desitjosos d’imposar les seves pròpies visions del món.
L’error de Trump ha consistit en infravalorar el pes de les organitzacions internacionals com a eines per transmetre valors i guanyar influència. Quelcom de curiós si es té en compte que l’hegemonia mundial dels Estats Units s’ha fet en bona part a través de la cultura.
