Els francesos diuen que la integració europea ha tingut dos motors principals: el germànic i el gal. En realitat, però, des de fa almenys 20 anys, aquesta doble locomotora és més alemanya que altra cosa.
Des d’un punt de vista econòmic, les reformes dutes a termes pel canceller Gerhard Schröder a partir del 2003 permeteren d’optimitzar la marxa de l’economia i el sistema de seguretat social. A pesar de l’etiqueta electoral social-demòcrata de Schröder, els seus programes tingueren un fort component liberalitzador: l’objectiu era mantenir i reforçar el lideratge econòmic alemany.
Mentrestant, a França, feia tant sols 3 anys que s’havia aprovat la reforma que instaurava la setmana laboral de 35 hores. Una política que amb el temps ha esdevingut paradigmàtica de la ineficiència del sistema social francès.
Alemanya es posava al dia i França aprofundia en les seves cèlebres mesures socials sense parar atenció a la competitivitat. Les elits de Paris, confiades en excés en les seves grans i diversificades multinacionals, no saberen o no s’atreviren a reformar en el mateix sentit que l’alemany.
Avui, com Schröder buscava, Alemanya ha reforçat el seu lideratge econòmic. Al mateix temps, França s’ha anquilosat i se situa cada cop més per darrere del seu soci de l’altra banda del Rin. Per a ser exactes, el PIB francès ja és un 35% inferior a l’alemany.
El declivi francès ha quedat recentment demostrat pel fet que el pla de rellançament econòmic post-Covid d’Angela Merkel, equivalent a l’11% del PIB alemany, deixa en ridícul el d’Emmanuel Macron, que es queda en el 2,4% del PIB francès.
Cada cop més preocupats per la seva pèrdua d’influència al sí de la doble locomotora europea, els presidents francesos des de Jacques Chirac han seguit fidelment les iniciatives econòmiques i financeres alemanyes a Europa… I s’han plegat quan Berlín els ha enviat un senyal de stop, com per exemple en la iniciativa francesa d’unir la seva indústria militar a la britànica el 2011 o en el moment de posar sobre la taula una política fiscal comuna europea.
França es queda sola per defensar Europa
El seguidisme econòmic de França es compensa suposadament amb una postura equivalent per part de Berlín en aspectes de política exterior i de defensa. Aquest àmbit, en el que el país gal conserva capacitats molt superiors a les germàniques, es percep a París com un «refugi» per compensar el lideratge alemany econòmic, monetari i financer.
Al començament, Alemanya es prestà al joc, i Angela Merkel seguí a Nicolas Sarkozy a Líbia. La canceller també feu un petit «esforç» i envià un contingent militar a Mali quan François Hollande li demanà un suport ferm a l’operació militar anti-jihadista Serval (ara Barkhane).
Però les forces alemanyes desplegades a Mali tenien instruccions molt diferents de les franceses, i no les recolzaren en cap moment en les seves ofensives contra els terroristes islamistes. Això malgrat que França hi juga un paper crucial per impedir l’expansió de la insurgència islàmica que tant agreuja els problemes migratoris i de terrorisme d’Europa.
Aquest estiu, Alemanya ni tan sols ha demostrat el seu suport a França i Grècia davant les agressions i provocacions de Turquia al Mediterrani Oriental, malgrat que tots tres països són formalment aliats i formen part de la Unió Europea. Al situar en un mateix pla grecs i turcs, Alemanya ha traït el seus aliats i fa joc al president turc Erdogan.
En realitat, cal preguntar-se què fa Alemanya pels seus aliats europeus. La resposta és que ben poca cosa.
Alemanya és el país que més beneficis directes rep de l’euro i impedeix als altres membres de la UE devaluar la moneda. El seu excedent comercial és el més elevat del món (entre un 7 i un 9%), fins al punt de desequilibrar greument el mercat únic, com la Comissió Europea ja ha advertit. Amb exportacions als cinc continents, Berlín s’oposa també a tot indici de proteccionisme europeu que vetlli pels interessos econòmics dels altres estats membres.
Per acabar-ho d’adobar, Alemanya ni tan sols col·labora amb els esforços de la primera potència militar europea, França. Esforços que al cap i a la fi van dirigits a preservar la seguretat del Vell Continent i mantenir un mínim de pes geopolític en les zones més conflictives que l’envolten.
Mentrestant, però, Berlín es manté capficada en les seves preocupacions econòmiques, sense donar-se compte que, si no tens una espasa, tard o d’hora et roben la moneda.
En realitat, cal preguntar-se què fa Alemanya pels seus aliats europeus. La resposta és que ben poca cosa Share on X
Loading ...
